Models de Ciutats: Europa, Amèrica i Tercer Món

Models de ciutats actuals

Ciutats europees

En general parlem de nuclis urbans amb una llarga història, moltes d'elles procedents de l'època medieval, tot i que també en podem trobar amb orígens romans i grecs.

La seva estructura:

• El centre: hi trobarem l'empremta de la seva història (monuments històrics, llocs emblemàtics -catedral, palaus, places majors-).
• Barris al voltant del centre: ens referim als eixamples, barris de nova creació amb carrers o avingudes amples que superen els límits de la ciutat antiga.
• La perifèria urbana: zones d'habitatges, construïdes a meitats del segle XX.

Problemàtica associada a la seva evolució:

• Problemes econòmics per a la seva rehabilitació.
• Manca de planificació i excessiva especulació del sòl.
• Degradació d'algunes zones, especialment les perifèriques.
• Alta densificació del tràfic (ús excessiu del transport privat).
• Contaminació atmosfèrica i acústica (illa de calor urbana).
• Guetització, i aparició de delinqüència i marginació social.

Les ciutats nord-americanes

De construcció moderna, neixen amb la Revolució Industrial, en la seva forma i estructura es pot apreciar fàcilment la seva curta evolució.

Estructura:

• Centre: tot l'entramat urbà pivota al voltant del CBD, ben comunicat amb la perifèria per importants vies de comunicació.
• Perifèria urbana: la seva complexitat és el resultat del desplaçament de la població amb més recursos econòmics cap a les afores de la ciutat, de manera que podem observar com aquestes zones centrals han estat ocupades per població amb ingressos baixos.

Problemàtica associada a la seva evolució:

• Problemes econòmics per a fer front a les despeses del model de ciutat difusa (llum, aigua, clavegueres, recollida de brossa).
• Degradació dels centres perifèrics (manca d'equipaments).
• Augment de la conflictivitat social associada a la segregació espacial.
• Contaminació atmosfèrica i acústica (illa de calor urbana).
• Alta densificació del tràfic (ús excessiu del transport privat).

Ciutats del Tercer Món

En general les ciutats del Tercer Món es caracteritzen per la dicotomia entre una zona molt moderna i una zona molt degradada ocupada per habitatges d'autoconstrucció.

Problemàtica associada a la seva evolució:

• Atur i pobresa, resultat d'un deficient desenvolupament econòmic d'aquests països (agricultura incapaç de produir suficients aliments, indústria i serveis incapaços de proporcionar llocs de treball).
• Forta contaminació ambiental (incapacitat de donar un tractament adequat als residus urbans).
• Xarxa de transport deficient (forta contaminació atmosfèrica).

Espai urbà català

Problemàtica urbana catalana

• La segregació social: la forta immigració dels últims anys ha provocat la saturació dels barris vells de Barcelona i d'altres ciutats. S'hi amuntega la població immigrada en habitatges sense condicions, amb índex d'atur alts, etc. que incrementen la degradació del barri i la marginació social.
• La mobilitat residencial: Les famílies benestants es traslladen a habitatges espaiosos, cases adossades, de ciutats inferiors a 100.000 habitants, situades fora de les zones metropolitanes.
• L'impacte ambiental: Es manifesta amb nivells de sorolls, densitat de trànsit, emissió de gasos, consum d'aigua, residus...

Política territorial catalana

El Pla Territorial General de Catalunya (PTGC) defineix els objectius:

• Els espais i els elements naturals que s'han de conservar.
• Les terres d'ús agrícola o forestal d'especial interès que cal conservar o ampliar.
• Les àrees del territori en les quals és necessari promoure usos específics, nuclis de població que han d'exercir una funció dinamitzadora i reequilibradora.
• Emplaçament de les grans infraestructures i els grans equipaments que són d'interès general.

Els Plans Territorials Sectorials (PTS) són plans específics per a àmbits temàtics determinats:

• Pla d'espais d'interès natural.
• Pla d'infraestructures de transport de Catalunya.
• Pla de ports de Catalunya.
• Pla d'aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya.
• Pla territorial sectorial d'infraestructures de gestió de residus municipals.

Fenomen urbà a Espanya

Característiques de l'evolució del sistema urbà

• L'agrupació de les activitats econòmiques i la població en uns eixos territorials ben definits.
• La rellevància de les àrees metropolitanes.

Característiques del model

• Un model integrat en el context urbà europeu a partir de dos eixos:
  • El mediterrani (el principal): Barcelona-Marsella-Lió.
  • L'atlàntic (secundari): Bilbao-Bordeus.
• Un model jerarquitzat a partir de dos llocs centrals: Madrid i Barcelona. Aquests llocs centrals configuren una xarxa de relacions i d'influències (hinterland) basades en:
  • Els nusos de comunicacions que vertebren.
  • El fet que són centres de producció i distribució de béns i proveïdors de serveis de primer ordre.

Eixos

• Eix mediterrani: s'estén des de la frontera de França fins a Cartagena. Inclou dues grans metròpolis: Barcelona i València. Altes densitats de xarxa de transport.
• Eix central: és l'aglomeració urbana més gran del país. Madrid es connecta amb la resta de ciutats importants.
• Eix meridional: Andalusia dividida en dos eixos urbans: la Vall del Guadalquivir (Cadis – Jaén i Sevilla – Còrdova) i el litoral (Màlaga-Granada).
• Eix cantàbric: connecta l'aglomeració Oviedo-Gijón, i les ciutats de Bilbao i Vitòria amb la frontera francesa. Baixa articulació interna.
• Eix atlàntic gallec: articula el territori des del Ferrol fins a Vigo, es caracteritza per formar el contínuum urbà.
• Eix de la vall de l'Ebre: uneix els eixos mediterrani i cantàbric a través de Logronyo i Saragossa a través de corredor natural de la vall del riu Ebre.
• Eixos canari i balear: es caracteritzen per l'enorme dificultat de comunicacions amb la Península.

Conclusions del model urbà espanyol

1. Bicefàlia de Madrid i Barcelona. El primer gaudeix d'una posició de privilegi gràcies a ser el centre polític, financer i econòmic de tot el territori. El segon, més ben situat geogràficament, connecta tot el sistema amb els grans centres urbans europeus.
2. Set eixos territorials consolidats: que concentren la major part de la població i les activitats econòmiques del territori. Si exceptuem Madrid, la resta d'eixos es situen principalment a les zones litorals.
3. Set àrees metropolitanes (Madrid, Barcelona, Saragossa, Bilbao, València, Sevilla i Màlaga), que articulen tot el territori connectant-lo i potenciant els intercanvis socials, econòmics i culturals amb Europa i la resta del món.
4. Un sistema centralitzat a la regió urbana de Madrid, que dificulta la connexió amb el sistema d'àmplies zones interiors del territori.