Model rehabilitador: principis i situació actual

El model rehabilitador

·La reincidència delictiva com a mesura d'èxità l'indicador utilitzat per comprovar que aquest model és efectiu és la taxa de reincidència.

·La idea és que les persones que estan sotmeses a tractament, reincidiran en menor mesura que les persones que no han passat per un tractament penal. Quan parlem de tractament ens referim a que hi hagi interacció entre el penat i un professional i que aquesta interacció i el professional motivin al penat i el guiïn i li donin suport en el procés de canvi d'aquelles circumstàncies amb el seu comportament delictiu. Sabem si funciona el tractament o no? La fe dels criminòlegs en el tractament va ser molt alta durant l'època de l'Estat del benestar, anys 50-60 i als mitjans dels 70 es va publicar un article molt famós, nothing works, on es va estendre la idea de què el tractament no servia per reduir la reincidència. Es va entrar en la crisi del model rehabilitador (mitjans dels 70-90) Als 90 altres criminòlegs, com Lipsey, van revisar els estudis anteriors i amb pràcticament els mateixos resultats, la resposta va ser diferent. La idea que domina als anys 90 és que el tractament funciona per reduir la reincidència.

·Dels estudis individuals als metaanàlisis. à interpreta de forma positiva resultats que anteriorment havien estat representats de forma negativa. Aquí es realitzen revisions de revisions, metanàlisis de metanàlisis.

·La REINCIDÈNCIA disminueix amb el tractament. El tractament que més aconsegueix reduir la reincidència és el que es duu a terme en l'àmbit comunitari que no quan està a la presó. Lipsey i Cullen intenten identificar les característiques que tenen aquells tractaments amb millors resultats.

·Variabilitat dels efectes del tractament amb igualtat de condicions

·De la ``píndola màgica´´ a la identificació de les característiques dels programes efectius. à Es passa a la idea de que l'esforç actual per intentar identificar les característiques dels programes amb millors resultats.

El model rehabilitador: principis per a una intervenció efectiva

·El model RNR (Andrews i Bnta) i els programes conductius conductualsà van inventar el model actual que es basa en la utilització de programes de tractament grupals que segueixen els principis de la psicologia cognitiva conductual. Intenten que la gent deixi de cometre determinades conductes. I aquests programes es basen en tres principis d'aplicació:

oEl principi de riscà el tractament s'ha d'administrar a aquelles persones que tinguin un risc més alt. A major risc més intensitat de tractament, a menor risc menys intensitat de tractament. S'ha de dosificar adequadament la intensitat de tractament. Factors de risc estàtics com tenir antecedents penals està sempre allà i altres que són dinàmics, per exemple, estar en atur és un factor de risc dinàmic.

oEl principi de necessitatà millors efectes quan adrecen les necessitats criminògenes de les persones. Necessiten instruments per detectar aquestes necessitats i el tractament s'ha de modular.

oEl principi de responsivitat (Responsivity) à els programes que funcionen són els que s'adapten a els característiques específiques de les persones i als seus estils d'aprenentatge. Són els que són capaços de tenir sentit per persones molt diferents i que busquen canviar comportaments específics amb jocs de rol, suport positiu, pràctiques... busquen adaptar-se a com cada persona aprèn. Per exemple: és molt diferent aplicar un tipus de programa a dones joves que a homes de 50 anys que porten 20 anys a un centre penitenciari, la seva capacitat d'aprendre és diferent i has d'adaptar el programa aquests estils diferents d'aprenentatge de les persones.

El model rehabilitador: situació actual

El model rehabilitador és el model dominant. Mesura risc i detectar necessitats per intervenir. És el model dominant i a més a més la mesura d'èxit d'aquest model és la reincidència.

• RNR i detecció de riscos/necessitats com a model hegemònic
• De la reincidència a la desistènciaà la gent deixava de delinquir en la seva vida perquè hi havia punts d'inflexió. Casar-se, trobar parella estable, tenir feina, fills... hi ha diferents elements a la vida de les persones que fan que progressivament les persones deixin la delinqüència. A partir d'aquí els criminòlegs van començar a pensar que el que ha de fer el sistema penal no és només tractar aquestes necessitats criminògenes sinó donar suport a les persones en aquests procés de canvi. Veuen al delinqüent com una persona que té les mateixes aspiracions que qualsevol altra persona, seguretat laboral, econòmica... i per tant, el que ha de fer el SP és procurar que aquests delinqüents puguin aconseguir aquestes finalitats vitals comunes amb els altres ciutadans de manera legítima. Els delinqüents no són persones incompletes, necessitades, portadores de risc, sinó que els delinqüents tenen els mateixos desitjos, necessitats primàries que qualsevol altra ciutadà però que la manera d'intentar aconseguir aquestes aspiracions legítimes és il·legal. Per exemple: intentar aconseguir afecte violant a una persona.
• GLM: del delinqüent com a portador de riscos als plans de vida satisfactoris.
• La importància dels professionals (DEMs, agents de probation) à supervisen el penat i estableixen un vincle amb el penat. No és la idea de fer un programa perfecte sinó que el professional ha d'establir una relació positiva per identificar necessitats i per acompanyar en el canvi.