Model de Downs: Interès, Responsabilitat i Acció Política

El nivell d'interès i la responsabilitat individual: Model de A. Downs

Supòsits de partida sobre el funcionament del sector públic poden ser de 2 hipòtesis:

A) Concebre l'estat com un quasimercat que s'acosta a la competència perfecta

Els polítics serien les empreses i els votants els clients-consumidors. Aquest és un supòsit plausible en un món amb informació perfecta. El sector públic oferiria una resposta sistemàtica a les preferències ciutadanes respecte a les accions públiques.

B) Concebre l'estat com una organització amb fins propis, subjecta a restriccions en una democràcia

Aquest és un supòsit més plausible en un món amb informació imperfecta i costosa d'adquirir en termes de tota mena de recursos, inclosos el temps i l'esforç personal del votant. Així, la resposta del sector públic a les demandes ciutadanes estarà influïda per les motivacions pròpies de les persones que actuen des del sector públic. Downs tria aquesta resposta, que és la base de la teoria de l'elecció pública. Cal definir motivacions i restriccions del sector públic.

La funció objectiu i les restriccions dels polítics

A) Supòsit d'altruisme

Cal suposar uns polítics altruistes només moguts pels interessos generals i solament preocupats per maximitzar el benestar general.

B) Supòsit d'egoisme racional

Suposar que els polítics són persones com les altres. Apliquem el mateix supòsit que la teoria econòmica aplica als empresaris i consumidors, és a dir, el supòsit de l'egoisme racional. Els polítics buscaran el seu propi benestar en la mesura que les restriccions els ho permeten, igual que els empresaris maximitzen el benefici o els consumidors la seva utilitat.

La funció que maximitzen els polítics?

Se'ls suposa moguts per variables com ara les rendes privades, el poder i el prestigi derivats de la funció del govern. Totes aquestes variables són raonables des del punt de vista dels objectius personals de qualsevol individu interessat pel seu propi benestar. Són massa variables perquè l'anàlisi pugui ser operativa. Downs considera que totes aquestes anteriors es maximitzen amb el vot, que seria la variable instrumental que serveix a les seves finalitats. Funció objectiu i màxim nombre de vots subjecte a: preferències ciutadanes i l'estratègia de l'oposició. Si hi hagués informació perfecta i costos d'adquirir-la = 0, suposaria una competència en el context polític que portaria a l'òptim social: els polítics haurien de fer el que diu la ciutadania i, buscant el seu propi benestar, arribaríem al benestar general, com passa en el mercat amb la seva "mà invisible". Downs abandona aquesta línia d'anàlisi en el seu model i se centra en una democràcia real.

L'acció política en una democràcia

Perquè la maximització del vot porti a un òptim social, tots els vots haurien de comptar per igual, i les restriccions haurien de ser operatives per a limitar el marge de maniobra dels polítics. Això a la pràctica no és així. Supòsits de Downs més realistes:

• A) Els governs no saben sempre què volen exactament els ciutadans.
• B) Els ciutadans no sempre saben el que el govern o l'oposició han fet, el que fan actualment o el que caldria que fessin per al seu propi benefici personal. Els ciutadans, atesa la complexitat de les qüestions de què es tracta, no saben ni tan sols què és el que més convé que els polítics facin pel seu propi interès.
• C) La informació necessària per a suplir aquestes deficiències té un cost molt elevat. Cal que ens aturem un moment a pensar en aquesta qüestió, que serà crucial més endavant. Parlem de costos monetaris i no monetaris, incloent-hi el cost d'oportunitat del temps esmerçat en la recerca d'informació i l'esforç personal necessari per assimilar-la.

Sorgeixen 3 fenòmens que són fonts d'ineficiències que ens allunyen de l'òptim social:

Persuasió

La informació imperfecta i costosa. Persuasor: persona amb molta influència en molts sectors socials. Té més informació que la majoria de les persones, perquè sap que pot orientar, amb la persuasió, el vot de moltes persones. Aquesta és la raó que fa que aquestes persones tinguin més informació que la majoria. És racional que inverteixin en una activitat que pot tenir més rendibilitat que per al votant comú. Els persuasors tenen més importància per als polítics que no un votant comú, són els que arrosseguen. Es trenca la igualtat segons la qual tota persona val 1 vot. Això és cert formalment, però en realitat és racional que per als polítics, els persuasors tinguin més valor i els prestin més atenció.

Representants

Enviats pels partits a sondejar les preferències dels electors, perquè els governs tampoc saben bé què volen els votants. La falta d'informació fa que es descentralitzi el partit a través dels representants i que aquests agafin poder dins del partit enfront de la cúpula de poder. Aquesta depèn en un grau creixent dels representants. Fins on portarà el partit aquest procés descentralitzador? Anirà fins que els guanys marginals de vots produïts per la descentralització = pèrdua marginal pels majors problemes de coordinació, és a dir, CMG = BMG. El govern pot estar en mans d'aquests dos. Com que tenen interessos particulars (Downs), tots dos es mobilitzaran més que la gran majoria silenciosa de la població i el govern serà racional en prestar-los més atenció: clara fallada en el funcionament de la política. Això ens avança sense haver necessitat d'introduir els fenòmens de suborns o les comissions per favors polítics. El coneixement imperfecte fa al govern susceptible al suborn: la persuasió necessita de recursos financers per a pagar mitjans de comunicació, publicitat, els representants... Això portarà a vendre favors polítics als qui els puguin pagar, aportacions a les campanyes electorals, premsa favorable, etc.