Modalitats de cinema documental

Modalitat expositiva o clàssica

S'associa amb el documental clàssic basat en la il·lustració d'un argument a través de les imatges. Es tracta d'una modalitat més aviat retòrica que no estètica, dirigida directament a l'espectador, a través dels usos dels títols de text o les locucions que guien la imatge i emfatitzen la idea d'objectivitat i de lògica argumentativa. Va sorgir del desencís generat per la baixa qualitat del divertiment del cinema de ficció. Destaquen en aquesta modalitat l'època de les expedicions socioetnogràfiques (la finalitat antropològica en el cinema documental, sobretot a partir de l'obra de Robert Flaherty) i el moviment documental britànic (la finalitat social en el cinema documental, liderada per John Grierson i els documentalistes de l'escola britànica).

Es dirigeix a l'espectador directament, amb intertítols o veus que exposen una argumentació sobre el món històric (veu omniscient o davant de càmera, o combinar les dues). Això ens vol dir que la veu d'autoritat és de la pel·lícula i no dels entrevistats, que només donen suport als arguments que la pel·lícula planteja. Per tant, és usual la utilització de so no sincrònic (el so que escoltem no correspon a la imatge que veiem).

Visionaments i exemples:

• Topografia de la memòria, Dolors Genovès.
• Adéu, Espanya?, Dolors Genovès.

Modalitat poètica

Bill Nichols introdueix el mode poètic al llibre Blurred boundaries (1994).

Es vincula el seu origen amb l'aparició de les avantguardes artístiques en el cinema, i per això inclou molts dels artefactes representatius d'altres arts (fragmentació, impressions subjectives, surrealisme, etc.). Es tracta d'una modalitat que ha reaparegut en diferents èpoques i que en molts documentals contemporanis torna a agafar força i presència. Té la voluntat de crear un to i estat d'ànim determinat més de proporcionar informació a l'espectador, com seria el cas de les modalitats expositiva i observacional. Destaquen en aquesta modalitat les avantguardes dels anys vint i trenta (la finalitat estètica en el cinema documental liderada per Walther Ruttman, Jean Vigo i Joris Ivens) i les pel·lícules pròximes a l'art i al neorealisme (la finalitat artística i poètica del llenguatge documental plasmada en les aportacions d'Arne Sucksdorf i Bert Haanstra).

En l'actualitat més recent trobem peces destacades com:

• Koyaanisqatsi (Godfrey Reggio, 1982)
• Baraka (Ron Fricke, 1992).