Mitologia Grega: Cosmogonia, Teogonia i Herois Clàssics

Cosmogonia Grega: L'Origen del Món i els Primers Déus

A l’inici del món, només existia Χάος, el Caos (que significa alguna cosa així com «buit», l’espai pur o l’extensió sense cap contingut, la buidor).

Del Caos van sorgir Èreb (les Tenebres dels Inferns) i Nix (la Nit), dels quals van néixer Èter (l'Aire) i Hèmera (el Dia).

També van sorgir Gea o Gaia (la Terra), el Tàrtar (el lloc més profund dels Inferns, on anaven els grans castigats) i Eros (el Desig).

Al seu torn, de Nix van sorgir les personificacions d’elements que tindrien una incidència efectiva en la vida dels homes:

• Moros (la Fatalitat, entesa com la part del destí que correspon a cada mortal)
• Les Keres, que representen els tres moments de la vida (naixement, vida i mort), més tard identificades amb les Moires: la primera filava la llana de la vida (el naixement), la segona assignava la llargada del fil (la vida) i la tercera el tallava (la mort).
• Tànatos (la Mort, germana bessona d'Hipnos, el Somni)
• Oneiroi (els Somnis)
• Eris (la Discòrdia)
• Nèmesis (la Venjança divina, encarregada de castigar el crim)
• Geras (la Vellesa)
• Agapè (l'Amor, l'Amistat)
• I, finalment, les Hespèrides, nimfes de l'Ocàs, que vivien al jardí on es trobava l'arbre de les pomes d'or, custodiat per una serp de cinquanta caps.

Referència artística: Mosaica romana, el tità Oceà, Escultura, Gaia, Aurélie Moreau, s. XXI

Teogonia Grega: La Genealogia dels Déus Olímpics

Al començament hi havia una matèria desordenada, escampada per tot arreu, anomenada Caos. En un moment, es va ordenar i es va convertir en un Cosmos.

Així es va crear la primera generació de déus, amb Gaia (personificació de la Terra), que dóna llum a Urà (el Cel), gràcies a la força d'Eros (l'amor, el desig). El Cel i la Terra estan units sempre, ja que el Cel sempre munta la Terra, i actuen com a esposos.

Junts, van tenir tres tipus de criatures:

• Els Hecatonquirs (gegants de cent mans i cinquanta caps)
• Els Ciclops (gegants amb un sol ull)
• Els Titans (gegants amb aspecte antropomorf)

Aquests últims eren dotze, entre els quals Tetis, Oceà, Rea i Cronos.

Cronos era el més astut i la seva mare, Gaia, cansada del seu marit Urà, li va demanar ajuda per desfer-se'n. Mentre Urà dormia, li va tallar els genitals i els va llançar al mar. De la mescla de sang, esperma i escuma va néixer la deessa Afrodita. I de les gotes de sang que van caure damunt de la Terra van sorgir els Gegants.

Després, Cronos va ocupar el lloc principal de poder, va enfonsar els seus germans al Tàrtar i es va casar amb la seva germana Rea.

Com que Cronos temia que els seus fills el destronessin, com ell ho havia fet amb el seu pare, els devorava tots tan bon punt acabaven de néixer. Ho va aconseguir amb tots, tret de l'últim, que Rea va amagar a l'illa de Creta, enganyant Cronos amb una pedra que va menjar sense mirar.

Es tractava de Zeus. Va créixer i va decidir fer-se amb el poder. Per això, va demanar consell a Metis, que li va donar una droga destinada a fer vomitar el seu pare. Així, tots els seus germans, Posidó, Hades, Hera, Demèter i Hèstia, van sortir de la seva panxa i van començar una guerra contra Cronos, anomenada la Titanomàquia. En efecte, van anar a buscar els seus oncles, els Hecatonquirs i els Ciclops, al Tàrtar, mentre Cronos comptava amb l'ajuda dels altres Titans.

Després de deu anys de lluita, Zeus i els seus germans van guanyar la guerra. Els Titans van acabar llançats al Tàrtar. Zeus es va autoproclamar déu del Cel i pare de tots els déus i homes, va nomenar Posidó déu del Mar i Hades déu dels Inferns. Va fixar la seva residència a la muntanya més alta de Grècia, l'Olimp.

Però Gaia no estava conforme amb el destí que els havia tocat als Titans, d'habitar el Tàrtar, i va convocar els Gegants nascuts d'ella i de la sang dels genitals d'Urà per enviar-los a fer la guerra als Olímpics.

Es van armar de grans roques i d'arbres encesos, però els Olímpics els van vèncer i tot va quedar segons l'ordre establert per Zeus.

La Tercera Generació de Déus Olímpics

Després va venir la tercera generació de déus:

• Ares, déu de la guerra, i Hefest, déu de la forja, fills de Zeus i la seva esposa Hera. (Hefest, segons alguns mites, és fill només d'Hera).
• Atena, filla de Zeus i Metis, deessa de la saviesa, l'estratègia militar i els artesans.
• Dionís, déu del vi i de les festes, fill de Zeus i la mortal Sèmele, nascut de la cuixa del seu pare.
• Apol·lo i Àrtemis, respectivament déu del sol, les arts i l'endevinació, i deessa verge de la caça, nascuts dels amors de Zeus i Leto.
• Hermes, el déu missatger, déu dels lladres, els comerciants i els viatgers, fill de Zeus i Maia.

Referència artística: Goya, segle XIX (1819-23), «Saturn devorant els seus fills»

Teseu i el Minotaure: L'Heroi Atenenc i el Laberint

Teseu és el fill d'Egeu, rei d'Atenes. Va passar els seus primers anys a la cort del seu avi Piteu. Egeu va amagar una espasa i un parell de sandàlies darrere d'una gran roca, i va confiar a Etra, mare de Teseu, que no ho mostrés al seu fill fins que fos prou fort per poder moure la roca tot sol i agafar els objectes. Un cop això fet, havia d'anar a trobar el seu pare.

Teseu va acomplir aquestes tasques i va partir cap a Atenes. Pel camí, va anar matant tots els malfactors que es trobava.

Quan va arribar a Atenes, es va trobar amb Medea. Aquesta va fer tot el possible perquè Egeu no reconegués el seu fill. Però Egeu finalment la va acabar expulsant.

Mentrestant, Posidó, déu del mar, va regalar un toro blanc a Minos perquè el sacrifiqués. Però la seva dona, Pasífae, no va voler fer-ho i, enfurismat, Posidó la va fer enamorar de l'animal. D'aquesta unió va néixer un monstre, el Minotaure.

Havia arribat a Creta Dèdal, un enginyer i arquitecte, amb el seu fill Ícar. El rei li va demanar la construcció d'un espai per tancar el Minotaure, i Dèdal va enginyar el Laberint.

La guerra entre Creta i Atenes va acabar amb la victòria dels illencs i l'obligació per als atenencs d'enviar cada any set nois i set noies per alimentar el Minotaure.

Un any, Teseu es va oferir per anar-hi. El seu pare s'hi resistia, però finalment va acceptar, amb la condició que posés unes veles blanques quan tornés viu.

Quan Teseu fou presentat a Minos, la filla d'aquest, Ariadna, se'n va enamorar i va trair el seu pare, ajudant-lo, amb un fil, a trobar el seu camí dins el Laberint i a fugir després.

De camí cap a Atenes, es van aturar a Naxos, on Teseu va abandonar Ariadna. Però més tard va arribar el déu Dionís i va fer d'Ariadna la seva esposa.

Teseu va oblidar de canviar les veles i, quan el seu pare va veure que el vaixell tornava amb les veles negres, va pensar que el seu fill havia mort i es va tirar al mar que, des d'aquest moment, es diu Mar Egeu.

Teseu es va convertir en rei d'Atenes.

Referència artística: «Teseu i el Minotaure», Antonio Canova, s. XVIII (1781/1783)

Dèdal i Ícar: La Tragèdia del Vol Prohibit

Dèdal era un enginyer i arquitecte brillant. La seva germana li va demanar que prengués Pèrdix, el seu fill, com a aprenent. Però el nebot mostrava més enginy que el seu propi fill Ícar i, per gelosia, el va tirar d'una teulada i el va matar. Aleshores, va haver de fugir d'Atenes amb el seu fill. Van trobar refugi a Creta, a la cort del rei Minos. Aquest li va demanar de construir el Laberint per tancar-hi el Minotaure, monstre engendrat per la seva esposa Pasífae, que s'havia aparellat amb un toro blanc. En efecte, el déu Posidó havia enviat als reis un magnífic toro perquè el sacrifiquessin. Però ells havien preferit deixar-li la vida. Com a venjança, Posidó va fer enamorar la reina del toro i es van aparellar.

Aquest monstre s'alimentava de carn humana i acabaria sent matat per Teseu, fill del rei d'Atenes.

Dèdal i Ícar van ser tancats també dins el Laberint pel rei Minos. L'enginyer va fabricar ales, aferrades amb cera, per sortir-ne. Quan les va posar a Ícar, li va recomanar no volar massa a prop del mar, ja que amb l'aigua les plomes es farien molt pesades i cauria a l'aigua, ni massa a prop del sol, perquè la cera no es fongués. Però Ícar no el va escoltar i va pujar tant que, efectivament, les plomes es van desfer i ell va morir al mar que ara s'anomena Mar d'Icària. Dèdal va seguir el seu viatge i va arribar a Sicília, on va construir un temple dedicat a Apol·lo i li va regalar les seves ales.

Referència artística: «Ícar cau davant de Dèdal», Carlo Saraceni, s. XVII