Mites de les Metamorfosis d'Ovidi: Història i Art

Perseu i Andròmeda: El rescat i el coral

IV, 663-771

Després d’haver matat Medusa, Perseu vola cap a casa, però passant per Etiòpia, veu una jove guapíssima encadenada a una roca, damunt del mar, i s’enamora.

Al principi, Andròmeda, avergonyida, no s’atreveix a contestar les seves preguntes i no explica per què està aquí, esperant que un monstre vingui. Finalment, conta que la seva mare ha presumit de la seva bellesa i que això és el seu càstig. Justament arriba el monstre marí, sota els ulls dels pares, desesperats. Perseu els promet salvar la seva filla si la hi donen en matrimoni. Accepten i aleshores comença una dura batalla contra la temible criatura i, gràcies als regals que li han fet els déus, l’heroi guanya i allibera la princesa. Posa el cap de la Medusa en terra i així es creen els corals: una tija s’ha transformat i les nimfes la troben tan bonica que tiren les seves llavors dins l’aigua. Quan contacten amb l’aire, s’endureixen.

Perseu i Andròmeda es casen en una gran festa i Perseu honra els déus que l’han ajudat en aquestes aventures: Mercuri, Minerva i Júpiter.

Pervivència d’aquest mite

• Obra literària: Lope de Vega, «La fábula de Perseo», s. XVII.
• Obra artística: «Andrómeda liberada por Perseo», Pierre Puget, s. XVII i «Perseo y Andrómeda», Petrus Paulus Rubens, s. XVII.

Medea i Jàson: El velló d'or i la màgia

VII, 1-158

Jàson i els Argonautes han arribat a la Còlquida, on demanen al rei Eetes que els entregui el velló d’or. Abans de fer-ho, aquest els imposa unes proves impossibles. Si les superen, podran marxar amb el seu trofeu.

La filla del rei, Medea, s’enamora del jove i lluita contra aquesta passió que la faria trair el seu pare i la seva pàtria, però somia d’una vida lluny, amb gent que li seria agraïda per la seva ajuda i per haver salvat l’expedició. Quan decideix no deixar-se anar als seus sentiments per a Jàson i preservar el seu honor, aquest apareix i li demana ajuda. Medea no pot resistir-se i acorden que, si ho fa, ell es casarà amb ella. La jove aleshores li dona unes herbes màgiques.

L’endemà, Jàson s’enfronta davant de tothom a uns toros terribles que aconsegueix domar gràcies a aquestes plantes. Tot seguit, agafa les dents dels monstres i les sembra. Sorgeixen de terra uns homes armats que ataquen el príncep. Tothom s’assusta, fins i tot Medea, que des del seu seient fa uns encanteris màgics per reforçar el poder de les herbes i el jove se salva una altra vegada, matant tot aquest exèrcit. Finalment, adorm la serp, agafa el velló d’or i, acompanyat de Medea, se’n va cap a Iolcos.

Pervivència d’aquest mite

• Obra literària: Lope de Vega, «El vellocino de oro», s. XVI.
• Obra artística: John William Waterhouse, «Jason and Medea», s. XX.

Dèdal i Ícar: El vol cap a la llibertat

VIII, 183-235

Dèdal, el famós arquitecte, creador del laberint a Creta on han tancat el Minotaure, i el seu fill, Ícar, ara estan ells mateixos presoners d’aquest edifici. Ansia molt tornar a veure la seva pàtria i sortir d’allà, però, entre el laberint i el mar que els envolta, els dos homes no poden marxar. Així entén que ha de passar pels aires i fabrica unes ales. Les col·loca a l’esquena del jove, donant-li uns consells: no pot volar massa a prop del sol o la cera que uneix les plomes a la seva esquena es fondrà i caurà al mar, ni pot apropar-se massa a l’aigua, o les ales es faran molt feixugues i caurà igualment a l’aigua.

S’envolen i passen diferents illes: Samos, Delos, Paros… Però Ícar vol pujar més i, com ho havia advertit el seu pare, la cera es fon i el pobre jove cau al mar que, des d’aleshores, duu el seu nom. Dèdal, desesperat, recull el seu cos i l’enterra a una vorera que també s’anomena segons ell, i segueix el seu camí.

Pervivència d’aquest mite

• Obra literària: «La gran comedia de Ícaro y Dédalo», Don Melchor Fernández de León, s. XVII.
• Obra artística: Picasso, «La caída de Ícaro», s. XX.

Filemó i Baucis: L'hospitalitat sagrada

VIII, 611-724

Durant un banquet en el qual parlen dels déus, Lèlex, un vell savi, conta la història de dos arbres que va veure en un mont de Frígia.

Un dia, Júpiter i Mercuri decideixen visitar la regió. Toquen a totes les portes per demanar hospitalitat, però ningú els vol rebre, tret d’una parella d’ancians, Baucis i Filemó. Els obren les portes de la seva cabanya i, malgrat la seva pobresa, els ofereixen tot el que tenen. Filemó també renta els seus peus. Els déus estan feliços de veure el seu bon cor.

Durant el sopar, els dos ancians veuen com el vi i el menjar mai desapareixen i s’estranyen. Finalment, els visitants es revelen i anuncien que els humans seran castigats pel seu egoisme i ells dos, salvats. Els déus els fan pujar a la muntanya i des d’allà, Filemó i Baucis veuen com les terres desapareixen sota un diluvi. La seva cabanya es converteix en un temple.

La parella, aleshores, demana a Júpiter i Mercuri poder servir-los en aquest temple i morir junts. Quan es fan molt vells, veuen com l’altre es converteix en un arbre, un til·ler i un roure. Així queden units per sempre.

Pervivència d’aquest mite

• Obra literària: Jean de la Fontaine, «Fables, Philémon et Baucis», s. XVII.
• Obra artística: Rubens, «Júpiter y Mercurio en casa de Filemón y Baucis», s. XVII.

Orfeu i Eurídice: Un amor al món dels morts

X, 1-71

Eurídice, l’estimada esposa del meravellós poeta i cantant Orfeu, mor mossegada per una serp. Desesperat i incapaç de viure sense ella, aquest baixa als Inferns i demana a Proserpina i Plutó permetre-li tornar i envellir amb ell. Després, explica, vindran tots dos per sempre. Si no els donen aquesta segona oportunitat, s’estima més morir ell també.

El seu cant és tan bonic que tothom s’emociona, des de Sísif als voltors menjadors de fetge i fins als déus de l’Inframón. Autoritzen Eurídice a tornar sobre la terra, però amb una condició: que Orfeu no la miri abans d’haver sortit dels Inferns.

Els esposos comencen el camí de retorn però Orfeu, tement que Eurídice no el segueixi, es gira. Tot d’una, aquesta cau cap enrere, estirant els braços en un intent d’abraçar-lo i li envia un últim «adéu». Durant un temps, Orfeu és incapaç de moure’s.

Pervivència d’aquest mite

• Obra literària: Yourcenar, «La nova Eurídice», s. XX.
• Obra artística: «Orfeu i Eurídice», òpera de Christoph Willibald Gluck, s. XVIII.

Pigmalió i Galatea: L'art que cobra vida

X, 243-297

Pigmalió és un artista famós que odia les dones perquè les troba totes plenes de vicis; per això ha decidit quedar solter.

Un dia, esculpeix una estàtua d’ivori pur. La jove que ha creat és tan guapa que s’enamora d’ella. L’obra és tan ben feta que sembla estar a punt de moure’s. La tracta com si fos la seva amant: l’acaricia, li dona petons, li regala flors, copinyes, ocells, la vesteix…

Ara és la festa en honor de Venus, molt popular a Xipre. Pigmalió, com tothom, li fa les seves ofrenes i xiuxiueja el seu desig: tenir una esposa que s’assembli a la seva obra. La deessa comprèn el que vol en realitat i insufla la vida a l’estàtua.

Quan torna a casa, l’artista s’estranya de sentir com el cor batega en el pit de Galatea i la pren en els seus braços. S’uneixen i tenen una filla, Pafos, que dona el seu nom a l’illa on viuen.

Pervivència d’aquest mite

• Obra literària: Serge Le Tendre, «Pigmalió», s. XX.
• Obra artística: Falconet, «Pigmalió», s. XVIII.