Mites Greges: Perseu, Andromeda i Altres Històries
Enviado por Chuletator online y clasificado en Latín
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 15,25 KB
Perseu i Andromeda: Dins de la mitologia grega, Andròmeda era filla dels reis d'Etiòpia, Casiopea i Cefeo. És famosa pel mite que protagonitza juntament amb Perseu, que té el seu origen quan la seva mare afirmà que era més hermosa que les Nereides. Aquestes li demanaren un càstig a Poseidó per tal insolència, per la qual cosa la deïtat inundà la terra d'Etiòpia i envià un monstre marí, Ceto, perquè es menjava les persones i el bestiar. Preocupat per la situació, Cefeo consultà l'oracle d'Amón i aquest li donà una única solució: sacrificar la seva filla a la bèstia perquè els deixés en pau. Per aquesta raó, Andròmeda fou encadenada a una roca enmig de les aigües, portant únicament unes quantes joies mentre la resta del seu cos romania nu.
En aquest moment arribà Perseu, qui s'enamorà immediatament d'Andròmeda. Així que li demanà la mà als etiops i s'enfrontà amb el monstre marí, matant-lo amb la seva espasa i convertint-lo en coral. No obstant això, el seu matrimoni amb Andròmeda es veuria interromput amb l'arribada d'Agénor, tiet i promès de l'etíop.
Així que Perseu i aquest entraren en una cruenta batalla en la qual Agénor portava l'avantatge. En veure que li quedaven pocs homes del seu costat, Perseu treu el cap de Medusa i petrificà tots els seus adversaris. Així, pogué casar-se finalment amb Andròmeda. Després la parella viatjà a Tirint, a Argos, i tingueren set fills: Alceo, Esténelo, Electrión, Gorgófone, Perses, Heleo i Méstor. Aquests governarien Micenes durant diverses generacions, sent Perseu l'ancestre de tots els perses. Després que Andròmeda morís, Atenea la posicionà al cel juntament amb les constel·lacions del nord, entre el seu marit i la seva mare Casiopea. Per aquesta raó existeixen la constel·lació d'Andròmeda i la galàxia del mateix nom.
Dedal i Ícar:
Dèdal va ser un arquitecte i artesà d'Atenes que va aprendre el seu art de la mateixa deessa Atena. Es va casar amb Ariadna, una dona de Creta amb la qual va tenir dos fills, Ícar i Yápige.
Dèdal tenia un nebot que es deia Talos, aquest era molt intel·ligent, fins i tot més intel·ligent que ell, això li provocava molta enveja fins al punt que arribà a matar-lo. Quan es va adonar del seu error, va tenir molta por i va decidir fugir a Creta, a la ciutat de la seva dona per no rebre el càstig.
Allà va ser molt ben rebut pel rei Minos, que li encarregà molts treballs. El rei Minos, que havia ofès al déu Posidó, va rebre com a venjança que la reina Pasífae, la seva dona, s'enamorés d'un toro. Fruit d'aquest amor va néixer el Minotaure, un monstre meitat home i meitat toro. Per desaparèixer el Minotaure, el rei Minos va demanar a Dèdal i Ícar que construïssin un laberint molt complicat, perquè el Minotaure mai pogués sortir d'allà. Al acabar la construcció, el rei no només va tancar al Minotaure en el laberint, sinó que a Dèdal i Ícar també.
Aquests, per poder escapar d'allà, van decidir construir unes ales amb plomes d'ocells i cera d'abelles. Abans de començar a volar, Dèdal li advertí al seu fill que no s'acostés gaire ni al sol, perquè la cera es desferia, ni a l'aigua, perquè les plomes es mullarien i cauria. Ícar no li va fer cas i es va acostar tant al sol, que la cera es va desfer i va caure mort.
Deianira i Hèrcules: Deianira era una jove bellíssima, objecte d’aspiracions i rivalitats entre homes. Aquelou, déu del riu, va anar com a pretendent juntament amb Hèrcules i altres nois a demanar la mà de la noia. El déu i l’heroi van començar a barallar-se, el fill de Júpiter va oferir la seva fama aconseguida pels forçosos treballs que l’havia manat la seva madrastra i, llavors el déu el va respondre de forma insultant, per la qual cosa Hèrcules, emprenyat i amenaçador, no va poder controlar la seva còlera i els dos personatges van començar la lluita. Al principi, Aquelou va poder defensar-se pel seu pes, però ràpidament l’heroi va poder deslliurar-se del seu cos i va continuar amb la batalla. Per escapar de les mans d’Hèrcules, Aquelou va recórrer a les seves habilitats de déu i es va transformar en serp, amb això l’heroi no va tenir problema, ja que ja havia lluitat anteriorment amb serps, per això Aquelou va tornar a transformar-se en toro. Encara així, l’altre combatent va tenir més força i agilitat i va agafar-li una banya, la va trencar i va deixar-li el front mutilat. Les nimfes nàiades van omplir la banya de flors i fruits de la tardor i la van convertir en objecte sagrat, concretament en l’anomenada banya de l’abundància. Aquelou va acabar avergonyit però amb gran honor d’haver estat vençut per un personatge tan conegut.
Segons la llegenda, Hèrcules, amb la seva nova esposa Deianira, es dirigien cap a les muralles de la ciutat, quan van arribar al riu Evenos es van veure en la situació que aquest estava més ple que mai, ja que havia crescut per les pluges hivernals, pel que era impossible de creuar. L’heroi, preocupat per la seva esposa, va confiar en el centaure Nessos perquè aquest l’ajudés a creuar. Quan Hèrcules va arribar a l’altra banda del riu, va veure com Nessos, enamorat de la seva esposa i traïnt així la seva confiança, va sortir galopant, ja que pretenia raptar-la i violar-la. Hèrcules, enfurismat, li va disparar una fletxa untada amb la sang de l’Hidra de Lerna, la qual li va encertar al cor i mentre el centaure moria i l’heroi s’aproximava, va dir-se a ell mateix: “Certament, no moriré sense venjança” i va donar com a regal a la dona que havia raptat la seva túnica impregnada amb la sang enverinada, dient-li que amb allò seria capaç de fer renéixer l’amor si en algun moment l’arribava a perdre.
Mort d'Hèrcules: Abans de morir, Nèssus li va lliurar a Deianira una túnica enverinada amb la seva sang, dient-li que podria reviure l'amor del seu espòs si aquest algun dia s'afeblia. Temps després, Deianira li va oferir la túnica enverinada a Hèrcules quan es va assabentar que s'havia enamorat d'una altra dona. En posar-la, l'heroi va ser atacat pel verí i va sofrir un dolor insuportable. Hèrcules va manar que li aixecessin una pira a la muntanya Eta, on es va immolar. Abans de morir, va perdonar a Deianira, però ella, destrossada per la pèrdua del seu espòs, es va penjar.
Orfeu: Orfeu era un poeta, fill d'Èagre i de Cal·líope. Orfeu va deixar a Tràcia on les Muses li van ensenyar a tocar la cítara i era tan bo que els arbres, els animals... es commovien amb la seva dolça música. Ell es va casar amb Eurídice, però ella va morir per la picada d'un escurçó, i va plorar tant que va decidir baixar al Tàrtar per demanar que li retornessin la vida a la seva esposa, i amb el seu cant els déus de l'infern i Hades, van complir el desig d'Orfeu amb la condició que ell no podia mirar cap enrere fins a arribar a la terra i va acceptar. Però quan faltava molt poc per arribar i retrobar-se, Orfeu no podia esperar més, ja que tenia por que darrere seu no hi estigués la seva esposa i a més tenia moltes ganes de veure-la, i es va girar i la seva esposa es va convertir en fum i se'n va anar un altre cop al món dels morts.
Va néixer l’any 43 aC i va freqüentar les millors escoles de retòrica. Pertany al cercle literari de Messal·la.
8 d.C. → L’emperador el va castigar i el va enviar a Tomis.
Ovidi, a la seva obra Tristia, esmenta dues possibles faltes: carmen et error.
El carmen potser es refereix al fet d’haver escrit l’Art amatòria.
Pel que fa a l’error, la hipòtesi més versemblant és que Ovidi s’hagués vist implicat en un escàndol relatiu a Júlia, neta d’August.
Ovidi va morir a Tomis entre el 17 i el 18 dC.
