Mites Clàssics de Metamorfosi: Deucalió, Dafne, Narcís i Més

1. Deucalió i Pirra: El Diluvi Universal i la Repoblació

Aquest mite està relacionat amb el del Diluvi Universal. Zeus, que estava decebut amb el mal comportament i la impietat dels humans, havia enviat unes fortes i duradores pluges que havien cobert d’aigua tot el món conegut. I tots els éssers humans, llevat de dos, havien desaparegut sota les aigües. Els dos supervivents són un noi i una noia que són cosins i estan casats:

• Deucalió, el fill de Prometeu.
• Pirra, filla d’Epimeteu (Prometeu i Epimeteu eren germans).

Tots dos són pietosos i respectuosos amb els déus. S’han salvat de la inundació perquè han pujat dalt d’una barca. L’acció del mite se situa en una regió grega anomenada Fòcida, on hi ha el mont Parnàs. Zeus veu aquesta parella, que són bondadosos i adoren els déus, i decideix salvar-los: fa que les aigües es retirin i tornin a deixar terra descoberta. Deucalió i Pirra són els únics representants del llinatge dels mortals, i se senten sols i desamparats. Es dirigeixen al temple de la deessa Temis, deessa que prediu el futur, i li demanen com poden restaurar el llinatge dels mortals. La deessa els diu que es deslliguin els vestits, es cobreixin el cap i llencin els ossos de la seva gran mare per damunt l’espatlla. Deucalió i Pirra queden esgarrifats: la noia manifesta que ella no es veu amb cor de realitzar una acció tan horrible. El noi, però, reflexiona i arriba a la conclusió que la gran Mare a la qual es refereix la deessa és la Terra i els seus ossos són les pedres. Fan tal com els havia dit Temis, van llançant pedres per damunt de les espatlles. Quan les pedres arriben a terra van perdent la seva duresa i es van transformant en cossos vius de persones. Les pedres que llença Deucalió es converteixen en homes, i les que llença Pirra es converteixen en dones. Així es torna a repoblar la terra d’éssers humans. La metamorfosi és la transformació de les pedres en persones.

2. Metamorfosi de Dafne: Apol·lo i el Llorer

El déu Apol·lo, que fa poc ha mort la serp Pitó, proesa de la qual se sent molt orgullós, veu que Cupido està tensant el seu arc i se'n riu d'ell i el menysprea. Cupido es venja de les paraules d’Apol·lo i el fa enamorar de la nimfa Dafne. Cupido utilitza dues fletxes:

• A Apol·lo li clava una fletxa d'or, amb la qual s’enamora apassionadament.
• A Dafne, li llença la fletxa de plom, que fa rebutjar l’amor.

Dafne no vol tenir parella, només gaudeix al bosc caçant, com fa la deessa Diana. Dafne li prega al seu pare, el riu Peneu, que li concedeixi el do de ser sempre verge i no haver de casar-se. Peneu, a contracor, hi accedeix, però li diu que la seva extraordinària bellesa li posarà difícil. El déu Apol·lo desitja Dafne, li declara el seu amor i la persegueix. Amb bones paraules li prega que accepti el seu amor, l’amor d’un déu poderós. Ella fuig, no vol que el déu l’abraci. Quan Apol·lo està a punt d’atrapar-la, ella demana al seu pare (Peneu) que l’ajudi, que destrueixi la seva bellesa, que l’ha fet tan desitjada. El seu pare l’escolta i Dafne es transforma en un arbre, en un llorer. La imatge d’aquesta transformació ha estat moltes vegades explicada en poemes i en les arts plàstiques (pintura, escultura). El llorer serà l’arbre sagrat d’Apol·lo, les seves fulles seran perennes, com en una joventut eterna. Les branques de llorer seran el premi per als triomfadors en la guerra, en els jocs esportius, en els certàmens literaris... Metamorfosi: Dafne es transforma en llorer.

3. Faetont: El Carro del Sol i la Catàstrofe

Faetont és el fill del déu del Sol (Hèlios, que també és anomenat Febus i, entre els romans, s’identifica sovint amb Apol·lo) i de Clímene. Sembla que Faetont no va saber qui era el seu pare fins que va ser un adolescent. Un dia un altre personatge mitològic, Èpaf, li va dir que la seva mare l’havia enganyat: que el Sol no era pas el seu pare de veritat. El noi va quedar molt afectat per aquesta afirmació i va decidir anar a veure el déu del Sol per demanar-li una prova que demostrés que era el seu pare. El Sol li va dir que qualsevol cosa que li demanés li seria concedida, i va jurar-ho solemnement per la Llacuna Estígia (amb aquest jurament ja no es podia fer enrere). Faetont li va demanar al seu pare que li deixés conduir el carro del Sol durant un dia. El déu del Sol va quedar esgarrifat davant d’aquesta petició (sabia que era molt difícil que el seu fill no morís en l’intent). El Sol va intentar que Faetont canviés d’opinió, li va explicar les enormes dificultats que comporta aquesta tasca, que ni tan sols el déu més poderós, Júpiter, es veu amb cor de portar a terme. Però Faetont no es va deixar convèncer de cap manera i Febus va haver de cedir.

Va protegir la pell del seu fill amb un ungüent perquè no es cremés, li va posar al cap la corona amb els raigs resplendents i li va donar les regnes del carro del Sol, portat per quatre cavalls molt difícils de dominar. Va donar instruccions al fill sobre com havia de conduir el carro per evitar apropar-se massa a les estrelles i fer mal als monstres i altres éssers que formen les constel·lacions (signes del Zodíac), i també el va avisar que no es podia acostar gaire a la Terra perquè la podia incendiar i produir danys irreparables. Finalment Faetont va començar el trajecte portant el carro del Sol, però, tal com el seu pare es temia, no va ser capaç de mantenir el carro en el camí correcte i els cavalls es van desbocar, cremant els estels i també incendiant la Terra (Ovidi explica d’una manera detallada les conseqüències d’aquests fets, semblants a les d’una catàstrofe natural terrible). La deessa Terra en persona es va queixar a Júpiter que no podia suportar més la situació. Júpiter, davant del desastre que estava provocant Faetont, va decidir aturar-lo llançant-li un llamp: Faetont va morir i va caure al riu Erídan (riu Po).

Les nimfes van recollir les restes de Faetont i les van enterrar al costat del riu Erídan. Les seves germanes, les Helíades (filles també del Sol i de Clímene) van plorar durant molts dies la mort del seu germà, fins que es van transformar en arbres, salzes ploraners o desmais, que són uns arbres que sovint creixen al costat dels rius. Les llàgrimes de les noies, que es filtren a través de l’escorça, es converteixen en ambre (considerat una pedra preciosa per a fer joies). La mare Clímene també va patir molt per la mort del seu fill i per la transformació de les seves filles. El mateix déu Sol va quedar tan afectat que durant un dia no va voler sortir i el món va restar en la foscor, com durant un eclipsi. Metamorfosi: les germanes de Faetont, les Helíades (de tres a cinc noies, segons la versió del mite), es transformen en arbres, desmais. Les seves llàgrimes són l’ambre.

4. El Rapte d'Europa: Júpiter Transformat en Toro

Júpiter està enamorat d’Europa, una noia jove que és filla d’Agènor (rei de Fenícia, actualment correspon al Líban, i territoris de l’entorn). Sap que la noia té costum de passejar-se per la platja amb les seves companyes, llavors mana a Mercuri, déu missatger, que faci baixar cap a la platja un ramat de bous i vaques. Júpiter es converteix en un toro, un animal molt bonic de color blanc. El toro s’acosta a Europa i es mostra juganer i tranquil, es deixa acariciar i Europa puja a sobre del seu llom. Amb la noia a sobre, el toro es va ficant mar endins i, quan la noia s’adona que s’està allunyant de la platja, ja no pot baixar. Júpiter s’emporta Europa fins a l’illa de Creta, allà recupera la seva forma i té una relació amorosa amb Europa. D’aquesta unió neixen tres fills, el més famós dels quals serà Minos. El pare d’Europa, Agènor, envia el seu fill Cadme a buscar Europa, i li diu que no pot tornar a casa fins que no tingui notícies de la noia. Amb aquesta ordre el condemna a l’exili (Cadme no trobarà Europa i serà el fundador de la ciutat de Tebes). Metamorfosi: Júpiter es transforma en toro.

5. Narcís i Eco: L'Amor Prohibit i el Càstig

Narcís és un noi de gran bellesa, nascut de la unió entre una nimfa, Liríope, i el riu Cefís (l’hauria violada). La nimfa Liríope hauria demanat al profeta Tirèsies (tenia el do d’endevinar el futur) si el nen tindria una llarga vida, i el profeta hauria contestat: “Si no s’arriba a conèixer”. Quan va créixer i es va convertir en un adolescent bellíssim (15 anys), tenia molts pretendents, tant homes com dones, però ell no en volia saber res i els rebutjava de manera molt arrogant.

Una nimfa que es deia Eco també es va enamorar bojament de Narcís. Eco té una història peculiar: era molt parladora i sovint, quan Júpiter era infidel a la seva esposa, amb les nimfes, Eco entretenia Juno (dona de Júpiter) amb la seva inesgotable conversa, i així evitava que Júpiter fos descobert. Finalment Juno es va adonar que Eco l’entretenia expressament i la va castigar fent-li perdre la capacitat de comunicar-se: només podia repetir les últimes paraules que algú li havia dit (explicació del fenomen de l’eco). Eco va intentar parlar amb Narcís per declarar-li el seu amor, però aquest la va rebutjar de manera despectiva. Ella, desesperada, va deixar de menjar i, plena de tristesa, es va anar consumint fins que va desaparèixer i només va quedar la seva veu. També es diu que els seus ossos, ja sense carn per l’aprimament, es van convertir en pedres.

Narcís havia rebutjat de manera arrogant moltes altres nimfes i altres homes i dones, fins que algun dels enamorats decebuts va pregar als déus que a Narcís també li passés el mateix: que s’enamorés i no pogués posseir mai l’objecte del seu amor. La deessa de la venjança va escoltar aquests precs i va castigar Narcís. Un dia Narcís va veure la seva imatge reflectida en un estany d’aigües tranquil·les i va quedar profundament enamorat del noi que va veure. Durant molts dies no es movia d’allà i intentava convèncer aquell “noi” que l’estimés i intentava abraçar-lo i besar-lo. Va embogir d’amor, no menjava ni dormia i el seu cos es va anar afeblint. Finalment es va adonar de la veritat: que s’havia enamorat del seu propi reflex, però ja estava tan boig d’amor i tan dèbil que ja no tenia capacitat de reacció. Es va morir de debilitat, i el seu cos va quedar estès damunt de l’herba al costat de l’estany. Quan les nimfes (filles del riu com ell, per tant germanes) van anar a buscar-lo per a fer el funeral, van trobar que s’havia convertit en una flor: el narcís. Metamorfosi: Eco desapareix, els seus ossos es converteixen en pedres i només li queda la veu, i Narcís, ja mort, es transforma en una flor.

6. Píram i Tisbe: L'Amor Tràgic i la Morera Vermella

Píram i Tisbe són un noi i una noia de Babilònia, són veïns perquè les seves cases estan juntes i comparteixen la paret mitgera. Des de petits s’han vist sovint i s’han anat enamorant. Quan ja són més grans i s’acosten a l’adolescència, els seus pares s’adonen de l’amor que es tenen l’un per l’altre i, com que no els interessa que es casin, els prohibeixen parlar i relacionar-se. En la paret mitgera que unia les dues cases hi ha unes escletxes i per aquestes escletxes els dos enamorats es poden comunicar i a fora també ho fan amb signes i senyals. Però és tan gran el seu amor que no poden continuar d’aquesta manera, i planegen escapar-se durant la nit i trobar-se en un lloc apartat, fora de les muralles.

El lloc acordat és al costat d’una tomba d’un antic rei, la tomba de Ninus, on hi ha una font i un arbre, una morera. Els fruits de la morera no eren granatosos o foscos com ara, sinó que tenien una tonalitat blanquinosa. Quan arriba la nit del dia en què han de trobar-se, tots dos aconsegueixen sortir de casa i evitar la vigilància de servents i familiars, però la noia, Tisbe, hi arriba primer. Era de nit, però la lluna feia una mica de claror. Tisbe veu una lleona que, després de devorar uns bous, venia a beure aigua a la font. La noia s’espanta i corre a amagar-se. Troba una cova i hi entra. Tot corrent li ha caigut un vel que portava. La lleona troba el vel, l’estripa amb les seves urpes i el taca amb la sang que li regalima de la boca.

Al cap d’una estona, Píram arriba al lloc. Tisbe no hi és, però veu la lleona i pensa el pitjor. Després troba el vel, que sap que és de l’estimada, esquinçat i tacat de sang. Els seus pensaments van molt de pressa, i l’horror s’apodera d’ell. Creu que la seva estimada ha estat atacada i devorada per la lleona, no és capaç de pensar en una altra explicació. La seva desesperació és tan gran, per haver perdut la seva estimada i perquè se sent culpable, que agafa l’espasa i se la clava al ventre. La sang surt del seu cos en una hemorràgia molt gran i esquitxa la morera i els seus fruits: les mores comencen a envermellir i es tornen del color de la sang de Píram. Quan Tisbe surt de la cova, descobreix el seu amant moribund i dedueix el que ha passat. Píram obre un moment els ulls i veu Tisbe, però ja no té forces per dir res i mor. Ella, embogida pel dolor, es deixa caure sobre l’espasa de Píram i també es mor. Abans de morir Tisbe prega als déus que la morera conservi el color de sang en els seus fruits en record dels amants i que els seus pares els enterrin junts. Els darrers desitjos de Tisbe es compleixen: les mores madures són fosques com la sang, i els pares dels amants posen les seves restes en una mateixa tomba. Metamorfosi: les mores canvien el seu color, de blanquinós a granatós o negre com la sang.

7. Aracné: El Desafiament a Pal·las i la Transformació en Aranya

Aracné era una noia senzilla, de família humil, que viu en una ciutat de Lídia (actual Turquia). El seu pare es dedicava a tenyir llana. Ella, però, havia après a fer teixits i a brodar-los d’una manera admirable. Hi feia tota mena de dibuixos amb fils de colors. La seva habilitat era tan extraordinària que les mateixes nimfes admiraven el seu art. Però, quan li preguntaven si la seva mestra havia estat la deessa Pal·las (Atena), ella ho negava: deia que no havia tingut mestres. Alguna vegada li havien sentit dir que desafiava Pal·las a competir amb ella en l’art de fer tapissos, que si la guanyava, acceptaria qualsevol cosa.

Un dia, la deessa Pal·las es va disfressar de vella i es va presentar davant d’Aracné: li va aconsellar que no volgués competir amb la deessa, que li demanés perdó. Aracné va reaccionar de manera orgullosa i va dir a la vella que no necessitava cap consell, i que, si la deessa s’hi atrevia, vingués a competir amb ella. La vella es va treure la disfressa i va mostrar la seva veritable identitat. La noia no va demanar disculpes i Pal·las va acceptar el desafiament. Cada una de les contrincants va fer un tapís preciós:

• Pal·las hi va brodar el mite de la seva competició amb Neptú, déu del mar, per donar nom a la ciutat d’Atenes. En aquest mite Atena en va sortir victoriosa perquè va oferir als atenesos la primera olivera.
• Aracné, per la seva banda, va brodar en el seu tapís mites de caràcter amorós en els quals els déus utilitzaven el seu poder per aconseguir fer l’amor amb dones, nimfes i altres personatges que no es podien defensar (algunes de les víctimes són les amants de Júpiter: Europa, Leda, Dànae, Alcmena, etc.).

El tapís era preciós, encara que el tema no va agradar a Pal·las perquè ensenyava actes indignes dels déus. Pal·las no va poder suportar l’èxit de la noia i li va esquinçar el tapís, i amb la llançadora de fusta la va colpejar al cap. Aracné, en veure’s menyspreada i humiliada, va voler suïcidar-se penjant-se d’una corda. Pal·las la va subjectar abans que morís i la va transformar en una aranya. Ara, en forma d’aranya, Aracné i els seus descendents continuen teixint tapissos (les teranyines). Metamorfosi: Aracné es transforma en aranya.

8. Ariadna i el Laberint: Teseu, el Fil i l'Abandonament

Quan Minos torna a Creta després de guanyar una batalla, s’adona que el fill que la seva esposa Pasífae havia tingut d’un toro, el Minotaure, s’ha fet ja molt gran i la seva presència és inquietant, i decideix apartar-lo de palau i fer-li construir un habitatge. Dèdal (el savi i arquitecte que vivia exiliat a Creta) dissenya i construeix el Laberint: un palau ple de passadissos recargolats i enganyosos, del qual és molt difícil sortir-ne. Al Laberint hi tanquen el Minotaure. Els habitants d’Atenes, que en un conflicte bèl·lic havien estat vençuts pels cretencs, són obligats, cada nou anys, a fer un sorteig i escollir set nois i set noies perquè siguin conduïts fins a Creta i entregats al Minotaure.

El príncep d’Atenes, Teseu, s’ofereix voluntari per formar part d’aquest grup de nois i noies amb la intenció de matar el Minotaure. Teseu aconsegueix matar el Minotaure gràcies a l’ajuda que li proporciona Ariadna, filla del rei Minos. Ariadna li dóna a Teseu un cabdell de fil, perquè, amb un dels caps a fora i l’altre en mans de Teseu, el fil es vagi descabdellant a mesura que l’heroi va passant pels passadissos, i, una vegada mort el monstre, Teseu podrà sortir seguint el fil. Teseu salva els nois i noies i pugen a la nau amb direcció a Atenes. Ariadna, que estima Teseu, els acompanya. Però a mig camí d’Atenes, Teseu desembarca a l’illa de Naxos amb l’excusa de buscar aigua o menjar, i abandona la noia a la platja. Ariadna, que s’havia adormit, es desespera quan veu la traïdoria del seu estimat. Però el déu Dionís (Bacus) arriba casualment a l’illa i ajuda la princesa. Acaba enamorant-se d’ella i finalment s’hi casa. Bacus li treu la corona que Ariadna portava al cap i la llança al cel. Aquesta corona es converteix en una constel·lació d’estels.

9. Dèdal i Ícar: El Vol Prohibit i la Caiguda

Dèdal, savi, arquitecte i enginyer extraordinari, vivia a Creta perquè havia hagut d’abandonar Atenes (la seva pàtria) en ser acusat d’un crim (el seu nebot va caure des de l’Acròpolis d’Atenes i el van acusar d’haver-lo empès). A Creta, Dèdal havia dissenyat el famós Laberint per a tancar-hi el Minotaure. El Minotaure ja era mort, però Minos, el rei, té Dèdal presoner a Creta. Segons altres versions el tanca a dins del Laberint, però en la versió d’Ovidi, sembla que no està tancat, però li han impedit marxar de l’illa. Dèdal decideix fer servir el seu enginy per a construir unes ales que li permetin, a ell i al seu fill, marxar volant de l’illa.

Fabrica unes ales amb fusta, cera i plomes i aconsegueix que tinguin la capacitat de fer volar qui se les ajusti a les espatlles. Quan arriba el moment, Dèdal es posa les ales i les ajusta també al seu fill, Ícar. Dóna instruccions al noi sobre com ha de volar per evitar perills. Li diu que ha d’evitar acostar-se massa al mar perquè la humitat no faci desfer les ales, però tampoc no pot volar gaire amunt perquè el sol no fongui la cera o cremi les plomes, que el segueixi i no s’aparti del camí marcat pel pare. Comencen el viatge, des de Creta a Atenes. Al principi tot va bé, però Ícar es va entusiasmant i troba gust al vol. Imprudentment s’acosta massa al sol. L’escalfor fon la cera i les ales ja no poden volar. Ícar es precipita al mar i mor. El seu pare el cridava desesperat, fins que va veure les plomes de les ales a l’aigua. Dèdal va recollir el cos del seu fill i el va enterrar a prop del mar on havia caigut, que a partir d’aquell moment, porta el seu nom: Mar d'Icària. Metamorfosi: no n’hi ha cap en aquest fragment. A continuació, mentre Dèdal està enterrant el cos del seu fill, apareix una perdiu cantant alegrement. Aquesta perdiu seria el seu nebot Pèrdix, que quan estava a punt de morir, Atena el va convertir en ocell.

10. Orfeu i Eurídice: El Viatge a l'Inframon per Amor

Orfeu és un heroi relacionat amb la música. Segons la tradició, tenia una veu tan dolça i tocava tan bé la lira (arpa petita), que podia amansir les feres i moure els arbres i les pedres al ritme de la seva música. Orfeu es va casar amb Eurídice, una nimfa, de la qual estava molt enamorat. La felicitat va durar ben poc, ja que una serp va mossegar el taló de la noia i la va matar. Orfeu, desesperat, es va proposar fer servir el seu meravellós cant i la música de la seva lira per poder recuperar la vida de la seva dona. Va baixar al Món dels Morts i, havent vençut tots els obstacles, es va plantar davant dels déus de l’Infern, Persèfone i Hades (o Plutó) i va començar a parlar, tot cantant. Els va dir amb boniques i melodioses paraules que havia vingut a recuperar la seva esposa, perquè l’Amor l’havia vençut i no podia viure sense ella. Va dir que només demanava un préstec, que la seva dona pogués viure una vida més llarga... Que, si no la podia fer reviure, ell mateix estava disposat a morir...

La cançó d’Orfeu va commoure els cors dels déus de l’Inframon i li van deixar emportar Eurídice, però li van posar una condició: Orfeu havia de passar al davant i Eurídice l’havia de seguir, però en cap cas Orfeu es podia girar a mirar la seva dona, fins que tots dos haguessin sortit a l’exterior. Després de pujar per camins escarpats i foscos, durant molta estona, ja quasi estaven a punt d’arribar al món dels vius, però Orfeu va tenir un moment de feblesa i va voler veure la seva estimada. Va girar els ulls només un instant i Eurídice va caure cap enrere un altre cop cap a l’Inframon. Eurídice va tornar a morir per segona vegada. Ovidi ens explica que Orfeu va quedar esbalaït com un home que, en veure el gos de tres caps, es va transformar en pedra... Orfeu va intentar tornar a creuar l’Estígia per segona vegada, però el barquer Caront no el va deixar passar. Es va quedar a l’Inframon durant set dies, però finalment va marxar. Diuen que, tot i que moltes dones es van enamorar d’ell i li van declarar el seu amor, ell les va rebutjar, perquè no volia oblidar Eurídice. També diuen que va ser ell que va ensenyar als homes de Tràcia a estimar els nois joves (relació amorosa consentida per les dues parts entre un noi jove, no un nen, i un adult). Metamorfosi: no queda del tot clara la metamorfosi en aquest fragment. Ovidi parla d’uns éssers que es van transformar en pedres, quan van veure els personatges terribles dels Inferns, com Cèrber, el gos guardià de tres caps.

11. Acteó i Diana: L'Error Fatal i el Càstig de la Deessa

Acteó era un noi jove, nét de l’heroi Cadme, i en aquesta metamorfosi s’explica la seva trista història: com es va convertir en cérvol i com va morir atacat pels seus propis gossos. Ovidi comença dient que tot va ser un despropòsit de la Fortuna (qüestió de mala sort), perquè Acteó no va fer res que pogués ofendre els déus, per pròpia voluntat. Diu Ovidi que Acteó no va cometre cap crim: «quin crim podia haver-hi en un error?». El jove Acteó ha passat un dia a la muntanya caçant amb els seus companys i els gossos. Quan arriba el migdia, reuneix els companys i els diu que ja n’hi ha prou, que retirin les xarxes (paranys) i que ja continuaran l’endemà.

Allà a prop hi havia una vall boscosa, consagrada a la deessa Diana, i en un lloc amagat del bosc es trobava una gruta amb una font i un estany. En aquesta piscina natural, la deessa Diana, quan estava cansada de la caça, s’hi solia banyar. Va succeir que la deessa va arribar a l’estany, acompanyada de les seves nimfes, i es va començar a banyar, després de treure’s la roba. Mentre s’estava banyant, Acteó, que havia passejat sense rumb per aquell bosc que no coneixia, va arribar a la gruta, va entrar-hi i, sense voler, va veure la deessa Diana nua. Les nimfes van intentar cobrir-la amb els seus propis cossos, però no van poder impedir que Acteó veiés el cos nu de la deessa. Diana es va avergonyir que un home hagués vist la seva nuesa i, plena de ràbia, va agafar aigua i la va llançar sobre la cara d’Acteó, fent que aquest es convertís en un cérvol. Acteó va fugir, com fan els cérvols. Quan es va veure reflectit en l’aigua, es va posar a plorar, però no va poder dir res, car havia perdut la parla. De la seva natura humana només en quedava l’enteniment. No sabia si tornar a palau, li feia vergonya, o endinsar-se en el bosc, li feia por. Mentre dubtava, els seus propis gossos el van veure i, confonent-lo amb una presa, el van atacar. Ovidi fa una detallada enumeració dels gossos, dient els seus noms, qualitats i orígens (per exemple: Leucó, de pèl blanc; Nape, filla d’un llop; Harpia, acompanyada dels seus dos cadells, etc.). Els gossos el mosseguen i el fereixen cruelment. Acteó intenta explicar qui és i crida que és Acteó, el seu amo, però ningú no pot sentir la seva veu; només senten gemecs. Els seus companys observen el trist espectacle i troben a faltar Acteó, el busquen, però no saben que és el pobre cérvol que s’està morint. Finalment Acteó mor per les ferides que li causen els seus gossos. Metamorfosi: Acteó es converteix en cérvol.

12. Ceres i Prosèrpina: El Rapte i l'Origen de les Estacions

Una de les Muses, Cal·líope, explica la història de Ceres i Prosèrpina. Ceres és la deessa de l’agricultura, segons Ovidi, la primera que va conrear la terra i va fer que produís collites, aliments per a les persones. La seva història se situa a l’illa de Sicília. A sota de l’illa hi ha el gegant Tifó, que va intentar prendre el tron al mateix Júpiter i ara està enterrat a sota d’aquesta terra, però lluita per aixecar-se i per això fa tremolar la terra i vomita foc (explicació mitològica i poètica dels terratrèmols i erupcions volcàniques).

El déu Plutó, déu de l'Inframon (món dels morts), té por que amb aquests tremolors de terra, l’illa s’esquerdi i la llum del sol entri fins als Inferns. Per examinar bé els fonaments de l’illa, va sortir de sota terra amb el seu carro tirat per cavalls negres. La deessa Venus el va veure i li va pregar al seu fill Cupido que fes enamorar Plutó de Prosèrpina, la filla de Ceres. Venus volia que el seu domini (el domini de l’amor) arribés també al món subterrani i a més, no volia que Prosèrpina fos verge, com Diana o Pal·las (Minerva). Cupido va obeir la seva mare i va llançar una fletxa de l’enamorament a Plutó. Aquest va veure Prosèrpina, que collia flors en un bosc meravellós, al costat d’un llac; es va enamorar apassionadament de la jove deessa i la va raptar. Plutó va pujar la deessa al seu carro i avançava cap al seu destí.

A prop de Sicília hi havia una font amb un estany on vivia una nimfa, Cíane. Ella, des de l’aigua, va veure com Plutó s’enduia Prosèrpina i va voler aturar-lo i impedir el rapte. Plutó, però, va reaccionar amb violència, i va clavar el seu ceptre al fons del llac: el fons del llac es va obrir formant un cràter i per allà Plutó es va introduir a l’Inframon. Cíane es va entristir tant, pel rapte de la deessa i pel tracte que havia rebut de Plutó, que es va posar a plorar i es va anar convertint tota ella en aigua (és la personificació de la font).

Mentrestant, Ceres, que no trobava enlloc la seva filla, es va posar a buscar-la per tot arreu. De nit es feia llum amb dues torxes enceses al mont Etna. Un dia, Ceres, cansada i assedegada, va trucar a la porta d’una cabana i una velleta la va atendre i li va donar una beguda dolça barrejada amb cereals. Mentre la deessa bevia, va sortir un nen entremaliat que es va riure d’ella: Ceres, airada, va abocar la beguda sobre el nen, de manera que li va quedar la pell tacada i es va convertir en un llangardaix amb taques (un dragonet). La deessa va continuar buscant la filla, fins que va arribar al llac de Cíane i allà va veure que hi surava el cinturó de la noia. Llavors va comprendre que havia estat raptada. Ceres, plena de ràbia, va voler castigar l’illa de Sicília, per haver estat el lloc on havien raptat la seva filla, i va destrossar tot allò que tenia a veure amb l’agricultura: va trencar arades, va atacar pagesos i bous i va destruir llavors i collites. Sicília va perdre la seva famosa fertilitat.

La nimfa d’una altra font, Aretusa, va recriminar Ceres que tractés tan malament Sicília, i li va explicar que ella havia vist que Prosèrpina havia anat a parar a l’Inframon, i que s’havia convertit en reina d’aquest lloc. Aretusa havia estat una nimfa de la deessa Diana i vivia a Grècia, fins que el riu Alfeu es va enamorar d’ella i la perseguia per tot arreu; Diana la va portar fins a Sicília, on es va convertir en la nimfa d’una font. Però el riu Alfeu es comunica amb ella per sota terra i ella també viatja fins a Grècia passant pel món subterrani. Ceres va anar a trobar Júpiter, li va explicar on es trobava la seva filla i li va pregar que la fes tornar al món dels vius. Júpiter li va respondre que Prosèrpina podria sortir, però amb la condició que no hagués menjat cap fruit d’aquest món subterrani (era una llei de les Parques, deesses del destí). Però va succeir que Prosèrpina s’havia menjat set grans de magrana i Ascàlaf, un noi, fill del riu Aqueront, la va delatar. Ella es va venjar d’aquest personatge convertint-lo en una mena de mussol (un duc). També explica Ovidi que les Sirenes, que en el món clàssic tenen el cos d’ocell i cap i bust de dones, abans havien estat nimfes, companyes de Prosèrpina. Però que es van convertir en mig ocells perquè, quan va desaparèixer la deessa, volien poder volar per ajudar a buscar-la. El seu cap de dona es va conservar per preservar la seva veu melodiosa. Finalment, Júpiter va acordar amb Plutó que Prosèrpina passaria una meitat de l'any al reialme dels morts i l’altra meitat de l'any amb la seva mare al món dels vius. Metamorfosis: Cíane es transforma en una font; un nen, que es mofa de Ceres, es transforma en un llangardaix; Ascàlaf es converteix en mussol (duc); les sirenes es converteixen en éssers que tenen cos d’ocell i cap de dona.

13. Ifis i Iante: La Transformació de Gènere per Amor

A l’illa de Creta hi vivia un home senzill i honest anomenat Ligdus. La seva esposa, Teletusa, esperava un fill, i, quan ja s’acostava el moment del part, Ligdus li va dir que pregava als déus que el fill fos un mascle, perquè no podia mantenir una filla i, si naixia una nena, hauria de morir. Teletusa demanava plorant al seu marit que deixés viure el seu fill, fos mascle o femella, però Ligdus es mantenia ferm en la seva cruel decisió. Una nit, quan el part ja era imminent, a Teletusa se li va aparèixer la deessa egípcia Isis (Io), amb el seu seguici de déus egipcis (Anubis, Osiris, Apis, etc.). La deessa, amb tots els seus atributs i guarniments, va parlar a Teletusa i li va dir que ella l’ajudaria: que, quan nasqués la criatura, l’acceptés i criés, fos mascle o femella, i no fes cas del que li havia dit el seu marit.

Quan va arribar el moment, va néixer una nena, però Teletusa la va vestir com si fos un nen i va fer creure al marit i a tothom que era un nen. El nom que li van posar, Ifis, tant es podia atribuir a un noi com a una noia. Ifis va anar creixent, fent-se passar per un noi, i, quan va tenir uns tretze anys, el seu pare la va comprometre amb una noia que es deia Iante. Iante era preciosa i tenia la mateixa edat que Ifis. Les dues noies havien anat juntes a escola. Es van enamorar l’una de l’altra. Però Iante no sabia que Ifis era noia. Ifis estava molt enamorada de Iante, però pensava que la seva passió no era adequada perquè es tractava d’un amor entre dues noies. Pensava que, com que ella no era un noi, no podria tenir una relació plena amb Iante. Es desesperava per sentir una passió tan gran per una altra noia.

Per altra banda, la seva mare, Teletusa, va anar ajornant el casament per no haver d’afrontar que es descobrís que la seva filla era una dona. Quan ja no es podia ajornar més el dia del matrimoni, Teletusa va agafar la seva filla i van entrar totes dues a resar al temple d’Isis. Teletusa li va demanar ajuda i protecció. Mentre Teletusa suplicava, va sentir que l’altar i el temple es movien, i va escoltar la música dels sistres, instruments utilitzats en el culte d’Isis, fins i tot va veure la imatge de la deessa. Després d’aquest prodigi, mare i filla van sortir del temple, però Ifis ja no caminava igual que abans: les seves passes eren més llargues, tenia més força; les seves faccions s'havien fet més dures, els cabells més curts. Ifis s’havia transformat en un noi. Quan va arribar el moment del casament, es van reunir Venus, Juno i Himeneu (divinitats de l’amor i el matrimoni) i Ifis i Iante es van casar. Ifis va prendre possessió de la seva Iante. Metamorfosi: Ifis, que era noia, es transforma en un noi.

14. Apol·lo i Jacint: La Tragèdia del Disc i la Flor

Jacint era un noi molt bell, fill del rei Amicles d’Esparta i de Diomeda. El déu Apol·lo (Febus) es va enamorar d’ell. I sovint abandonava les seves obligacions al santuari de Delfos per visitar Esparta, on vivia Jacint. Febus acompanyava Jacint a fer activitats lúdiques i esportives, com la caça: passaven junts molt de temps. Un dia, al migdia, Febus i Jacint es van posar a competir en el llançament de disc (esport molt apreciat en l’antiguitat). Febos va llançar el disc primer: aquest va solcar els núvols amb la força que li havia donat l’embranzida d’un déu i, quan ja baixava, el jove Jacint, imprudentment, es va afanyar a recollir-lo. Però la mala fortuna va fer que el disc rebotés a terra i anés a parar al rostre del noi, ferint-lo de gravetat. Apol·lo va recollir el cos de Jacint quan es desplomava, i va intentar reanimar-lo i curar-lo, fent servir les seves arts de déu de la medicina, però la ferida era molt greu i Jacint es va morir.

Febos, desesperat, es va sentir culpable de la mort del seu estimat i, fins i tot, va dir que li agradaria poder morir com ell. Però el seu destí no ho permetia (era un déu immortal). Apol·lo va dir que, a partir d’aquell moment, dedicarà la música de la seva lira i els seus cants a Jacint. Va anunciar que Jacint es convertiria en una flor d’un gènere nou, i que en els seus pètals duria escrits els crits de dolor d’Apol·lo per la mort del noi (Ai, ai). Més endavant un altre heroi també es convertirà en la mateixa flor (Àiax), i el seu nom podrà llegir-se en els mateixos pètals. Mentre Apol·lo parlava, la sang de Jacint es va convertir en una flor semblant al lliri, però de color vermell, el Jacint. El déu mateix hi va escriure els seus laments (Ai, ai). A Esparta, cada any se celebren unes festes en honor a Jacint, les Jacínties. Metamorfosi: La sang de Jacint es converteix en una flor, el Jacint.