Mites Clàssics: Deucalió, Narcís i Metamorfosis d'Apol·lo
Del Caos al Cosmos: Les Quatre Edats de la Humanitat
La mitologia descriu l'evolució de la humanitat a través de quatre edats successives:
- Edat d'Or: Caracteritzada per la bondat, la civilització i la meravella.
- Edat de Plata: La qualitat humana va disminuir; es van establir les estacions.
- Edat de Bronze: Més cruel i propensa a la guerra, encara que no completament criminal.
- Edat de Ferro: L'època final, on tot era dominat per la maledat.
Deucalió i Pirra: El Nou Inici
Aquesta parella, en quedar sols després d'un gran diluvi, va plorar i va decidir anar al temple de la deessa Temis per pregar-li que creés més humans. La deïtat els va indicar que es posessin d'esquena i llancessin cap enrere els ossos de la seva mare terra (les pedres). Pirra inicialment va dubtar, però finalment van seguir les instruccions, i de cada pedra va sorgir un ésser humà nou.
Metamorfosi de Dafne: L'Amor d'Apol·lo
Després de matar la Pitó, Apol·lo es va burlar de Cupido (Eros) per portar un arc sent un nen. Enfadat, Cupido va llançar un dard d'or a Apol·lo per fer-lo enamorar de la nimfa Dafne, i a ella li va llançar un dard de plom per provocar-li rebuig. Apol·lo la va perseguir incessantment. Quan estava a punt d'atrapar-la, la nimfa va implorar ajuda al seu pare, acabant convertida en un llorer. Apol·lo va fer d'aquest arbre el seu símbol i el va associar amb la victòria.
Narcís: El Rebuig i la Contemplació
Orígens i el Dolor d'Eco
Narcís era fill del déu del riu Cefís i de la nimfa Liríope. Era tan bell que tant donzelles com nois s'enamoraven d'ell, però rebutjava totes les insinuacions amoroses. Entre les joves ferides pel seu rebuig hi havia la nimfa Eco, condemnada per Hera a repetir només les últimes paraules que se li diguessin. Incapaç d'expressar el seu amor, Eco va sortir dels arbres quan Narcís es va separar dels seus companys. Narcís el va rebutjar cruelment. Eco, devastada, es va ocultar en una cova fins a consumir-se, deixant només la seva veu.
La Venjança i la Flor
Un jove menyspreat va desitjar que Narcís estimés alguna cosa que mai pogués aconseguir. Ramnusia, la deessa de la venjança, va escoltar els precs i va fer que Narcís s'apassionés de la seva pròpia imatge reflectida en una font. En una contemplació absorta, incapaç d'apartar-se, va acabar morint a la vora de l'aigua. Al lloc on va caure el seu cos, va brotar una flor que porta el seu nom.
Píram i Tisbe: La Tràgica Morera
Píram i Tisbe eren dos joves amants les famílies dels quals, tot i viure en cases properes, els van prohibir casar-se. Mantenien converses secretes a través d'una esquerda en el mur que separava les seves cases. Finalment, van decidir trobar-se a la tomba de Ninus, sota una morera blanca.
Tisbe va arribar primer i va veure una lleona amb les galtes ensangonades de la seva última caça. En fugir, la donzella va perdre el seu vel, que el lleó va esquinçar amb la boca tacada de sang. Quan Píram va arribar i va veure el vel, va creure que Tisbe havia mort i es va clavar l'espasa al costat. La sang que va brollar de la ferida va tacar les mores blanques. Tisbe el va trobar moribund i ella també va decidir suïcidar-se amb el punyal. Des de llavors, les mores són liles.
Hermafrodit: La Unió a la Font
Hermafrodit, fill d'Hermes i Afrodita, va trobar una font habitada per la nimfa Salmacis. Ella va intentar seduir-lo, però ell es va negar. La nimfa va simular tristesa i es va amagar. Quan Hermafrodit es va banyar a la font, ella el va atrapar dins l'aigua. A causa de l'abraçada forta i la súplica de Salmacis de no separar-se mai, els seus cossos es van unir. Des de llavors, tot home que toqui aquestes aigües adquireix atributs femenins.
Perseu i Andròmeda
Perseu, volant amb les seves sabates alades, va veure Andròmeda encadenada a la costa. Estava sent castigada per la seva mare a causa de la seva gran bellesa.
Filemó i Baucis: El Premi dels Déus
Un dia, Júpiter (Zeus) i Mercuri (Hermes) van visitar un poble disfressats de mortals, buscant aixopluc. Només una parella d'avis pobres, Filemó i Baucis, els va admetre a casa seva. Malgrat la seva extrema pobresa, els van oferir tot el que van poder. Com a premi, els déus els van salvar de la inundació que va patir el poblat. La seva casa es va transformar en un temple, on van servir com a sacerdots fins a la seva mort simultània, moment en què es van convertir en arbres.