Miquel Martí i Pol i la Renovació Teatral Catalana del Segle XX

Miquel Martí i Pol: Poeta del Realisme Català del Segle XX

Miquel Martí i Pol, nascut a Catalunya, fou un destacat poeta del realisme del segle XX.

Ressò Social i Popularitat

La seva obra va tenir un gran ressò social per diverses raons:

• Juntament amb Vicent Andrés Estellés, és un dels poetes que més ha connectat amb el poble, parlant de la seva experiència amb un llenguatge senzill i proper.
• Com a cantautor, i amb l'ajuda d'altres artistes com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Paco Muñoz, va contribuir a la divulgació dels seus poemes.
• Va guanyar nombrosos premis i va ser candidat al Premi Nobel de Literatura l'any 1999.

Característiques Personals i Malaltia

Martí i Pol era obrer i treballava d'escrivent. Va patir la malaltia d'esclerosi múltiple, una condició que va influir profundament en la seva vida i obra.

Etapes Poètiques

La seva trajectòria poètica es pot dividir en quatre etapes, paral·leles a les seves vivències personals, els seus estats d'ànim i els fets socials i polítics de la segona meitat del segle XX:

1. Poesia Autobiogràfica i Preocupació Social

   Els seus primers llibres, com La Fàbrica i El Poble, inclouen poemes que tradueixen el món immediat que l'envolta i que ell coneixia tan bé. Aquesta etapa està marcada per una clara preocupació social i els temes venen condicionats per la seva malaltia, com l'angoixa, la solitud i la presència de la mort.

2. Poesia Intimista i Llenguatge Directe

   Caracteritzada per una poesia més intimista en la qual l'autor reflexiona sobre la seva situació personal, condicionada per la malaltia. Utilitza un llenguatge senzill i directe perquè l'entengui quanta més gent millor.

3. Poesia Amorosa: Estimada Marta

   Escriu un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta, obra que dedica al seu segon matrimoni i al nou amor.

4. Reflexió Crítica: Llibre de les Solituds

   L'any 1990 publica Llibre de les Solituds, una reflexió crítica sobre el país en el vessant polític i social.

La Renovació Teatral Catalana dels Anys 70

El Teatre Català durant la Postguerra i el Franquisme

Durant la postguerra, la dictadura franquista controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. A partir de 1946, el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua, però aquestes hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio.

Josep Maria de Sagarra, amb La fortuna de Sílvia (1947) i amb Galatea (1948), intentà innovar, però, pel rebuig de la crítica i el públic, hagué de retornar a la tradició.

La Diglòssia a València

Tanmateix, a València, es vivia una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià.

Plataformes Teatrals Clau

Es van fundar plataformes teatrals fonamentals per a la renovació:

• L’Agrupació Dramàtica de Barcelona

  Aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos; programaren clàssics, editaren traduccions i posaren en escena obres d’autors com Joan Oliver, Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo.

• L’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual

  Oberta als nous corrents teatrals, fou decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent.

El Teatre Independent dels Anys 60 i 70

Durant els anys 60, en els cercles universitaris, es començà a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista i l’absurd.

En els anys 70, apareixen grups que oferien espectacles amb noves tècniques dramàtiques.

Dramaturgs Destacats dels Anys 70

Els dramaturgs més importants d'aquesta època són:

• Josep M. Benet i Jornet
• Jordi Teixidor
• Rodolf Sirera