Miquel Martí i Pol i la seva influència en la poesia catalana

Miquel Martí i Pol

La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seva veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò.

En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d’una part de la seva obra, n’ha fet el cantant Lluís Llach; si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat. Entre les seves obres més importants destaquen El Poble, La Fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.

Postguerra i teatre dels anys 70

11. Postguerra - anys 70 (teatre)

El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins l’any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primària dels seixanta, la renovació va provenir d’aportacions d’autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals com l’ADB i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, escenògraf i intèrpret.

A la fi dels anys seixanta hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seves activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal.

El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaven la necessitat d’un teatre actual.

Manuel de Pedrolo

12. Manuel de Pedrolo

Entre 1958 i 1963, Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències amb el teatre de l’absurd. En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l’autenticitat de l’home; en Homes i No, sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis, reflexiona sobre la llibertat des d’un punt de vista genuïnament polític.

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l’acció. Els personatges són símbols.

Encara que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l’absurd, Pedrolo el considerava més bé com a teatre de l’abstracte, ja que “és massa coherent per a l’adjectiu d’absurd”. El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, la llibertat, articulen la seva obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre “sempre dona voltes entorn del mateix problema. L’examina o el presenta des d’angles diferents, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat”.

Característiques del teatre actual

13. Característiques del teatre actual

A partir del 1975, la feina i funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula “dramàtica”. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com ara Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus. Cap a la fi dels vuitanta, aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S’imposen nous models com Beckett i Pinter. En l’escena catalana, aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l’evolució de Benet i Jornet.

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral que s’implica plenament en el procés creatiu de l’espectacle. Entre els autors més destacats trobem Carles Alberola, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé.

Joan Fuster

15. Joan Fuster: El conjunt de la producció literària de Joan Fuster es constituí aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. En els seus assaigs va donar carta de naturalització a la prosa d’idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos. De més a més, la influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana.

En aquest llibre, l’examen de consciència característic de l’assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d’aquest examen constatava un país provincianitzat i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seva realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.

J.F. Mira

J.F. Mira és autor d’una producció assagística abundant constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Es tracta d’articles que solen partir d’una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari. Els seus articles són un producte del columnisme d’opinió que Mira ha practicat amb una gran regularitat. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües per a crear “consciència col·lectiva” i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L’eix genèric és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment l’ús polític que se’n fa. Una part de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un bon punt d’escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de les que pateixen molts altres pobles del món.