Mill, Nietzsche i Plató: Anàlisi Comparativa d'Ètica, Poder i Coneixement

Comparacions Filosòfiques Clau

Moralitat: Mill vs. Nietzsche

John Stuart Mill defensa una concepció de la moral basada en el principi d’utilitat: una acció és moralment correcta si contribueix a la felicitat del major nombre de persones. Aquesta felicitat no es redueix només al plaer físic, sinó que Mill fa una distinció entre plaers inferiors, com els corporals, i plaers superiors, com els intel·lectuals. Segons ell, una vida digna d’un ésser humà és aquella que prioritza els plaers superiors, que requereixen esforç, cultura i desenvolupament personal. Per tant, la moralitat no consisteix només a evitar el dolor, sinó a promoure una vida rica i plena per a tots.

Nietzsche rebutja aquest plantejament de fons. Per ell, la moral tradicional occidental, com la que defensa Mill, és una moral d’esclaus, nascuda del ressentiment dels dèbils i que nega la vida. Nietzsche creu que la moralitat autèntica no ha de buscar el benestar general ni la felicitat comuna, sinó que ha de servir per afirmar la vida, la força i el poder creatiu dels individus excepcionals. L’ètica no ha de protegir la igualtat ni la compassió, sinó permetre que el superhome s’alliberi dels valors imposats i creï els seus propis valors.

Mill considera essencial la llibertat individual. Per ell, l’únic límit legítim que la societat pot posar a la llibertat d’un individu és el principi del dany: la societat només ha d’intervenir quan les accions d’algú perjudiquin directament altres persones. Fa una distinció entre llibertat jurídica, que és la que protegeix l’individu davant l’Estat, i llibertat social, que és la que protegeix l’individu davant la pressió de la societat. Aquesta llibertat és clau per al desenvolupament personal i per al progrés col·lectiu.

Nietzsche, en canvi, no creu en una llibertat pensada per conviure millor. El que ell defensa és una llibertat radical, creadora, que serveixi perquè cada individu trenqui amb els valors morals establerts i imposi la seva pròpia voluntat. La societat, amb les seves normes i creences, reprimeix la força vital. Només aquell que és capaç de desfer-se de les cadenes morals i crear nous valors des de si mateix pot viure autènticament. Aquesta és la figura del superhome, que diu «sí a la vida» malgrat el dolor, el patiment o la mort.

Per Mill, la moralitat és una eina per aconseguir una societat justa i harmoniosa. L’educació i l’opinió pública poden ajudar les persones a actuar moralment, fomentant sancions internes com la culpa o el deure. Això farà que no calgui imposar tantes normes externes, perquè la gent actuarà bé per convicció. En canvi, Nietzsche considera que aquesta educació és una forma de domesticar l’individu i evitar que assoleixi la seva veritable força. Només es pot avançar trencant amb els valors imposats, no educant per adaptar-s’hi.

Finalment, mentre que Mill considera que la felicitat és l’objectiu de tota acció moral, Nietzsche no dona cap valor a la felicitat entesa com a comoditat o plaer. Per ell, el dolor i la lluita són parts inevitables i necessàries de la vida. El superhome és aquell que és capaç de voler viure la seva vida una i una altra vegada, tal com és, sense canviar res. Això és el que Nietzsche anomena l’etern retorn, una prova d’amor absolut per la vida.

Així, Mill i Nietzsche representen dues maneres gairebé oposades d’entendre la moralitat: una orientada al benestar col·lectiu i a la convivència, i l’altra centrada en l’afirmació radical de l’individu i la seva força creadora.

Límits del Poder Polític: Mill vs. Nietzsche

John Stuart Mill considera que el poder polític, és a dir, l'autoritat de l'Estat o de la societat sobre l'individu, ha d'estar molt limitat. Per ell, el límit fonamental és el principi del dany: només es pot interferir en la llibertat d’una persona quan les seves accions perjudiquen els altres. Si una acció només afecta la pròpia persona, encara que sigui una mala decisió, l'Estat o la societat no tenen dret a intervenir-hi. Aquesta defensa de la llibertat individual forma part del seu pensament liberal i utilitarista, on la llibertat no és només un dret, sinó també una condició necessària per al progrés personal i social.

En canvi, Nietzsche té una visió molt diferent sobre el poder i els seus límits. Mentre Mill vol establir regles racionals per evitar que el poder oprimeixi els individus, Nietzsche sospita de qualsevol sistema de normes o moral que es presenti com a universal o necessari. Per ell, l’Estat, la religió i la moral tradicional són formes de control que serveixen per reprimir la força i la creativitat dels individus més potents. Nietzsche afirma que l’Estat modern és «el més fred dels monstres freds», perquè es presenta com a representant del poble, però en realitat és una estructura que imposa la moral dels febles sobre els forts. En aquest sentit, Nietzsche no vol limitar el poder polític perquè funcioni millor, sinó destruir-lo com a font de submissió i falsedat.

Mill defensa que la llibertat no ha de ser només absència d’opressió, sinó també un espai per al desenvolupament personal. Creu que només una societat que respecta la llibertat de pensament, d’expressió i de conducta pot avançar. Però això no vol dir que qualsevol cosa sigui acceptable: si les accions d’una persona causen dany als altres, aleshores la societat pot i ha d’intervenir. Aquesta idea es justifica des del seu utilitarisme: cal garantir la felicitat del major nombre de persones, i això només es pot fer protegint la llibertat i evitant el dany social. La seva tesi no és una defensa de l’anarquia, sinó d’un equilibri entre llibertat i responsabilitat col·lectiva.

Nietzsche rebutja completament aquest enfocament. No busca una societat harmònica ni un equilibri entre llibertat i justícia, sinó una transformació radical dels valors que sostenen el poder. Per ell, tota norma imposada des de fora, com la llei o la moral col·lectiva, és una forma de decadència. En lloc de posar límits al poder polític per fer-lo més just, Nietzsche vol que cada individu creador, el superhome, superi les limitacions que li imposa l'Estat i la moral, i s’imposi a ell mateix la seva pròpia llei. Això implica un rebuig total del poder polític tradicional, perquè aquest sempre està al servei de la mediocritat i de l’instint de venjança dels dèbils.

Així doncs, mentre Mill vol limitar el poder polític per protegir la llibertat i la felicitat dels individus, Nietzsche rebutja completament el poder com una construcció opressiva. Mill pensa en una societat lliure on cada persona pugui desenvolupar-se dins d’uns límits racionals. Nietzsche, en canvi, vol trencar amb tota estructura imposada des de fora, perquè només així l’individu pot afirmar plenament la vida i crear nous valors. Són dues visions oposades: una que vol reformar el sistema per fer-lo just, i una altra que vol superar el sistema per ser lliure de veritat.

Cas Pràctic 1: Robar un Manga

Segons John Stuart Mill, per saber si una acció és moralment correcta cal analitzar les seves conseqüències seguint el principi d’utilitat. Aquest principi diu que una acció és bona si genera la màxima felicitat per al màxim nombre de persones. Robar un manga pot produir plaer immediat a qui el roba, sobretot si no pot pagar-lo, però Mill no es queda només amb aquest plaer individual. Ell considera que cal valorar si aquesta acció, si es convertís en una norma general, beneficiaria o perjudicaria la societat. Si tothom robés el que li agrada, el sistema social es trencaria, les botigues tancarien i això portaria més dolor que plaer per al conjunt. Mill defensa un utilitarisme de la norma, que vol dir que les regles morals s’han de jutjar en funció de les seves conseqüències globals, no només de cada cas aïllat. Per això, encara que el plaer de tenir el manga pugui ser gran per a una sola persona, aquesta acció no seria moralment acceptable, perquè si es generalitzés causaria problemes greus com la desconfiança social, l’augment de la vigilància o pèrdues econòmiques per als treballadors dels grans magatzems. A més, Mill considera que una societat justa només pot funcionar si es respecten certes normes bàsiques, com el dret a la propietat. Per tant, el robatori trenca amb la dignitat humana i el respecte mutu, que són essencials per a la felicitat col·lectiva.

Friedrich Nietzsche, en canvi, analitzaria aquest cas d’una manera completament diferent. Per ell, la moral tradicional, que considera que robar està malament, és una moral de l’esclau, creada per protegir els febles i reprimir la voluntat de poder dels més forts. Si una persona roba perquè sent que allò li correspon, o perquè actua seguint la seva pròpia llei interna i no per submissió a les normes socials, Nietzsche no ho condemna. Al contrari, podria veure aquest acte com una expressió d’afirmació vital, sobretot si qui el fa no sent culpa, sinó que actua amb plena consciència de la seva llibertat i voluntat. Nietzsche no jutja les accions segons si són útils o no per a la societat, sinó segons si afavoreixen la creació de nous valors i la superació personal. El robatori d’un manga, si es fa des del ressentiment o la desesperació, potser seria només una reacció d’un esclau. Però si es fa com un acte que trenca amb la moral imposada i reivindica la llibertat individual, podria formar part del procés cap al superhome: aquell que no accepta la moral comuna sinó que crea la seva pròpia. En aquest cas, Nietzsche no veu la moral com un conjunt de normes universals, sinó com una expressió de força o de submissió.

Així, mentre Mill analitza el robatori des d’un punt de vista social i considera que no es pot justificar perquè perjudica l’ordre col·lectiu i la felicitat comuna, Nietzsche posa el focus en l’individu i en el seu impuls creador. Per Mill, cal seguir regles útils per garantir la convivència; per Nietzsche, cal trencar les regles si aquestes frenen la vida autèntica i la força creadora. El que per un és una falta moral, per l’altre pot ser una mostra de llibertat i poder.

Cas Pràctic 2: L'Obligació de Compartir el Menjar

Segons John Stuart Mill, compartir el menjar amb algú que té gana, quan jo en tinc més del que necessito, no només és una acció moralment correcta, sinó que és gairebé una obligació moral, si la valorem des del seu utilitarisme de la norma. Aquest tipus d’acció augmenta la felicitat del conjunt de la societat i redueix el patiment. Mill creu que les accions es poden jutjar com a bones si serveixen per promoure la felicitat general, entesa com el plaer i l’absència de dolor. Si jo comparteixo el menjar amb algú que passa gana, estic evitant un dolor evident i proporcionant un plaer necessari, i això encaixa perfectament amb el principi d’utilitat que ell defensa. A més, Mill fa una distinció important entre plaers inferiors, com el plaer corporal d’estar tip, i plaers superiors, com el de fer el bé, desenvolupar la intel·ligència o actuar segons el sentit del deure. Compartir el menjar seria un plaer superior perquè implica una acció altruista que millora no només la situació de l’altre, sinó també el nostre desenvolupament com a éssers humans. Mill confia que una bona educació pot fer que aquestes accions altruistes sorgeixin de manera natural a través de les sancions internes, com la consciència, la compassió i el sentiment de deure. També defensa que, perquè una societat sigui justa i estable, ha d’estar formada per individus que entenguin que la seva felicitat personal depèn de la felicitat dels altres. És a dir, no podem ser realment feliços enmig d’una societat on els altres passen gana o pateixen. Per això Mill diu que l’ètica no pot ser egoista. Si cadascú es comporta d’una manera que té en compte el benestar dels altres, això crea una norma social que beneficia tothom. Per tant, compartir el menjar no és només un gest amable, sinó una regla de convivència moral que ajuda a construir una societat millor.

Nietzsche, en canvi, analitza aquesta mateixa situació des d’una perspectiva completament diferent. Per ell, la moral tradicional que diu que «està bé ajudar els altres» forma part de la moral dels esclaus, una moral que ell considera decadent, creada per aquells que no tenen poder, per controlar o frenar els individus més forts i lliures. Ajudar algú perquè em sento culpable de tenir més, o perquè la societat m’ha dit que ho he de fer, és per Nietzsche una forma de submissió moral. Aquesta actitud nega la vida tal com és, amb les seves desigualtats, els seus conflictes i el seu sofriment inevitable. Nietzsche considera que els valors com la compassió, l’altruisme o el sacrifici no són valors universals, sinó invencions de la cultura cristiana i dels febles, per protegir-se dels forts.

Ell defensa una moral totalment diferent: una moral de creació individual, basada en la voluntat de poder. Això vol dir que cada individu hauria de ser capaç de crear els seus propis valors i actuar segons la seva pròpia llei interior. Si algú decideix donar menjar a una altra persona, no hauria de fer-ho per una norma moral exterior, sinó perquè vol, perquè decideix que aquest és el seu valor i la seva manera d’afirmar la vida. Per això, Nietzsche no diria que cal compartir el menjar, sinó que cal preguntar-se per què ho fem. Si ho fem per por al judici dels altres, o perquè volem sentir-nos bons segons una moral imposada, estem actuant des del ressentiment. En canvi, si ho fem com un acte lliure, afirmatiu, creatiu, que ens fa més grans i més forts, llavors pot tenir valor, però mai com a obligació. El superhome nietzscheà no viu per satisfer regles morals, sinó per expressar la seva força i originalitat. Ajudar algú pot ser un acte de poder, però també pot ser un acte de debilitat disfressat de bondat.

Així doncs, Mill i Nietzsche tenen dues maneres totalment diferents d’entendre una situació com compartir el menjar. Mill ho veu com una acció moral que té sentit dins d’un sistema que busca la felicitat col·lectiva i el respecte per la dignitat humana. La seva defensa del principi del dany i del desenvolupament moral a través de l’educació mostra una ètica pensada per la convivència i el progrés social. Nietzsche, per contra, rebutja qualsevol moral que no sorgeixi del poder creatiu de l’individu. On Mill veu una acció justa i solidària, Nietzsche hi pot veure una mostra de moral castradora, que impedeix que les persones s’alliberin i visquin segons la seva pròpia força interior. Aquest contrast mostra molt bé com Mill representa una ètica del compromís social, de la raó i del benestar comú, mentre Nietzsche aposta per una ètica de la llibertat radical, de la vida entesa com lluita i de la creació individual de valors. Mentre un vol construir un món més just, l’altre vol superar aquest món i crear-ne un de nou des de la voluntat de poder i el «sí a la vida».

Comparacions: Nietzsche vs. Plató

Moralitat: Crítica de Nietzsche vs. Utilitarisme de Mill

Per Friedrich Nietzsche, la moral tradicional occidental no és més que una construcció artificial creada per aquells que no tenen força vital. Aquesta moral, que ell anomena moral d’esclaus, es basa en valors com la compassió, la humilitat, la submissió i el sacrifici. Aquests valors, segons Nietzsche, no són naturals ni bons per si mateixos, sinó que han estat imposats per persones febles que, per ressentiment, han volgut frenar els instints dels forts. D’aquesta manera, el que abans es considerava noble, poderós o afirmador de la vida ha passat a ser vist com dolent, mentre que el que és dèbil i resignat ha estat convertit en allò moralment bo.

John Stuart Mill, en canvi, proposa una visió de la moral molt diferent. Per ell, la moralitat ha de servir per aconseguir la felicitat, entesa com el plaer i l’absència de dolor. Aquesta felicitat no ha de ser només individual, sinó col·lectiva: una acció serà bona si contribueix a la felicitat del màxim nombre de persones. Per aquest motiu, Mill defensa el que anomena el principi d’utilitat, que esdevé la base del seu sistema moral. A diferència de Nietzsche, Mill no veu en la compassió o la solidaritat una debilitat, sinó una expressió de la nostra capacitat per conviure i per fer créixer la felicitat comuna. Això sí, defensa que aquests valors s’han d’educar i que no són innats.

Nietzsche creu que la moral tradicional ha portat la humanitat al nihilisme, perquè ha imposat valors que neguen la vida i que fan que les persones es conformin, s’acomodin i no desenvolupin el seu veritable potencial. Per ell, cal fer una transvaloració dels valors, és a dir, trencar amb els valors antics i crear-ne de nous. Aquesta tasca només la pot fer el superhome, un ésser capaç de dir «sí a la vida», amb tot el dolor que comporta, i de crear una moral pròpia basada en la força, la llibertat i la voluntat de poder. Només així es pot sortir de la decadència moral de la civilització occidental.

Per Mill, en canvi, la moral no és una cosa que cada individu crea per si mateix, sinó un conjunt de normes que s’han d’anar construint i millorant socialment. Ell defensa l’utilitarisme de la norma, segons el qual una acció és moral si s’ajusta a una regla que, quan es generalitza, augmenta el benestar col·lectiu. No es tracta només de veure què passa en un cas concret, sinó de pensar si aquella acció seria útil per a tothom. Aquesta perspectiva busca una societat estable, lliure i educada, on els individus es desenvolupin tot respectant els drets dels altres. Mill no vol destruir la moral tradicional, sinó millorar-la racionalment perquè sigui més justa i beneficiosa per a tots.

Nietzsche rebutjaria aquesta idea d’una moral útil i comuna. Per ell, això és precisament el problema: voler que tots siguin iguals, voler protegir tothom, voler buscar normes per a tothom, és un signe de debilitat i de por. En lloc d’això, ell defensa que cada persona forta, creativa, singular, ha de viure segons la seva pròpia voluntat i no segons el que diu la majoria o el que es considera «bo» socialment. Aquesta llibertat radical és, per Nietzsche, l’única manera d’alliberar-se de la moral d’esclaus i viure realment com un ésser humà complet. En resum, mentre que Mill concep la moral com una eina per construir una societat més feliç, justa i equilibrada, Nietzsche l’entén com una construcció que cal destruir si volem recuperar la força vital i la creativitat de l’individu. Mill aposta per una ètica social, racional i progressista; Nietzsche, per una ètica radicalment personal, vital i trencadora. On un veu col·laboració i justícia, l’altre hi veu submissió i decadència.

La Veritat: Perspectivisme de Nietzsche vs. Idees de Plató

Friedrich Nietzsche té una concepció molt crítica i original sobre la nostra capacitat de conèixer la veritat. Per ell, la veritat no és una realitat objectiva ni eterna que es pugui descobrir amb la raó, sinó una invenció humana, una construcció feta per necessitat. Segons Nietzsche, el coneixement que considerem «veritat» és només una metàfora, una convenció lingüística que hem oblidat que era una metàfora. A través del llenguatge, convertim realitats canviants i complexes en conceptes fixos i simples, i així donem la sensació que coneixem les coses quan en realitat només les etiquetem. Aquesta manera de pensar mostra la seva desconfiança cap a tota la tradició filosòfica occidental, que ell considera que ha estat obsessionada amb buscar veritats absolutes, com si existissin fora de nosaltres.

En canvi, Plató creia fermament que sí que podem conèixer la veritat, però no amb els sentits, sinó amb la raó. Per Plató, la veritat es troba en el món de les Idees, una realitat immaterial, eterna i perfecta que no canvia mai. Els sentits ens enganyen perquè només perceben el món sensible, que és una còpia imperfecta d’aquest món superior. Per això, el coneixement real (episteme) només és possible quan l’ànima s’allibera dels sentits i utilitza la intel·ligència per recordar les Idees. Aquesta teoria es coneix com la teoria de la reminiscència, i parteix de la idea que l’ànima ja coneix les Idees perquè va conviure amb elles abans d’encarnar-se en un cos. Així doncs, per Plató, conèixer és recordar, i la veritat és una realitat objectiva i accessible si se segueix el camí de la raó.

Nietzsche rebutja frontalment aquesta visió. Per ell, la idea d’un món de veritats eternes és una ficció moral que els filòsofs han inventat per calmar la seva por al canvi, a la vida i al caos. Considera que el desig de veritat és una expressió del desig de control i estabilitat. Aquest desig ha estat convertit en dogma per la religió i per la filosofia tradicional, que volen imposar una manera fixa i universal de veure el món. Però Nietzsche defensa que no hi ha una sola veritat, sinó moltes interpretacions, i que cadascú coneix des de la seva perspectiva. Aquesta idea es coneix com a perspectivisme: no hi ha coneixement pur, sinó punts de vista condicionats pel nostre cos, la nostra cultura i els nostres instints.

Plató, en canvi, és molt optimista epistemològicament. A través del famós mite de la caverna, explica com l’ésser humà pot sortir de la ignorància i arribar a veure la veritat. Els presoners de la cova només veuen ombres, és a dir, aparences. Quan un d’ells surt a l’exterior, pot veure finalment la llum del sol, que representa la idea del Bé, la veritat suprema. Aquest procés és difícil i dolorós, però possible. Plató està convençut que la raó és capaç de guiar-nos cap al coneixement vertader, i per això defensa l’educació com el camí cap a la veritat i la justícia. El coneixement vertader per Plató és universal, necessari i estable, i només hi accedeixen aquells que tenen una ànima racional ben formada.

Nietzsche considera aquesta confiança en la raó com una forma de decadència, una manera de fugir de la realitat vital, canviant i contradictòria. Segons ell, les grans veritats universals són una manera de negar la vida, perquè la vida és plural, caòtica, amb contradiccions i sense fonaments absoluts. Per això diu que «no hi ha fets, només interpretacions». El coneixement, per a ell, no és una cosa separada de la vida, sinó una eina que els éssers vius fan servir per sobreviure i imposar-se. Així, la veritat no és una cosa a descobrir, sinó una cosa que es crea, i el que importa no és si és objectiva, sinó si és útil per a la vida.

En resum, Plató defensa una veritat eterna i immaterial, accessible mitjançant la raó i la reminiscència, mentre que Nietzsche trenca amb aquesta visió i considera que la veritat és una invenció humana i temporal, que només serveix per satisfer necessitats psicològiques i socials. On Plató veu un camí ascendent cap al coneixement objectiu, Nietzsche hi veu una ficció moral disfressada de coneixement. Així, la seva concepció del coneixement no és només diferent, sinó oposada en l’arrel mateixa del que significa.

El Coneixement: Interpretació Vital vs. Contemplació Racional

Nietzsche considera que el coneixement no és una representació objectiva de la realitat, sinó una construcció humana, vinculada a la voluntat de poder. Per ell, les veritats no són absolutes, sinó interpretacions útils per a la vida. Els conceptes i les idees que emprem són metàfores fossilitzades, creacions que responen a necessitats vitals i no pas a una suposada essència eterna del món. Així, el coneixement neix del llenguatge i la cultura, i és un instrument per dominar i donar sentit al caos de l’existència.

Per contra, Plató entén el coneixement com la contemplació de la veritat eterna i immaterial. Segons ell, el món sensible ens enganya, i només a través de la raó podem accedir al món de les Idees, on es troba el veritable coneixement. Per això distingeix entre opinió (doxa), pròpia dels sentits, i coneixement (episteme), propi de la raó. Per Plató, conèixer és recordar (anamnesi) el que l’ànima ja sabia abans d’encarnar-se, ja que l’ànima ha estat en contacte amb les Idees abans de néixer.

Nietzsche critica durament aquesta concepció platònica, perquè la considera una negació de la vida. Segons ell, Plató rebutja el món real i viu en la il·lusió d’un món perfecte i inabastable. Aquesta actitud l’anomena nihilisme, perquè implica menysprear els valors terrenals. Per això, Nietzsche aposta per un coneixement que parteixi de la vida mateixa, que abraci el canvi, el devenir i l’absència de fonaments absoluts. Coneixement i vida han d’anar units; conèixer no és descobrir una veritat externa sinó crear valors i donar sentit al món.

Plató, en canvi, justifica la seva postura amb el mite de la caverna: els humans viuen encadenats en un món d’ombres, però el filòsof pot alliberar-se i accedir a la llum del sol, símbol del Bé i la veritat. Així, el coneixement veritable ens allibera de la ignorància i ens acosta a l’ordre veritable del cosmos. La seva tesi es fonamenta en una realitat dual: el món sensible, canviant i imperfecte, i el món intel·ligible, estable i perfecte. La raó és l’eina per accedir-hi, i la filosofia, el camí cap a la veritat.

Així doncs, mentre Plató defensa un coneixement absolut i objectiu, vinculat a una realitat metafísica superior, Nietzsche proposa una visió radicalment diferent: el coneixement és una interpretació dinàmica, sense garanties d’objectivitat, que sorgeix de la voluntat de viure i de crear sentit. On Plató veu el coneixement com una ascensió cap a la veritat, Nietzsche el veu com una expressió de força vital.

Conceptes i Món: La Naturalesa del Coneixement

Nietzsche creu que els nostres conceptes no reflecteixen fidelment el món, sinó que són creacions humanes que simplifiquen i deformen la realitat per fer-la comprensible. Per ell, el coneixement no té una base objectiva, sinó que és una interpretació que ens ajuda a viure i sobreviure. Els éssers humans inventem metàfores i imatges que després oblidem que són invencions i les acabem prenent com a veritats. Això fa que el llenguatge, l'eina amb què formulem els nostres conceptes, sigui sempre imprecís i allunyat del món real. Aquesta manera de pensar encaixa dins el seu rebuig a les veritats absolutes i mostra que per Nietzsche no hi ha una realitat estable que puguem conèixer tal com és, sinó múltiples perspectives.

Plató, en canvi, defensa que els nostres conceptes tenen un fonament real en un món superior, el món de les Idees. Segons ell, la realitat que percebem amb els sentits és canviant i enganyosa, però els conceptes universals —com el de Justícia, Bellesa o Bé— tenen una existència real i immaterial. Aquestes Idees són eternes, immutables i perfectes, i només la raó ens hi pot conduir. Per això Plató afirma que el coneixement vertader no prové dels sentits sinó de l’intel·lecte, que recorda (anamnesi) el que l’ànima ja sabia abans de néixer. Aquesta visió dualista defensa que la relació entre els conceptes i el món és directa, però només si entenem «món» com el món intel·ligible, no pas el sensible.

Nietzsche rebutja aquesta separació entre un món sensible i un món superior. Per ell, pensar que hi ha una realitat perfecta més enllà del món que vivim és un signe de debilitat, de por a la vida i al canvi. Considera que aquesta necessitat de fonaments immutables, pròpia de Plató, ha donat lloc a una tradició filosòfica i moral que nega el valor de la vida i que s’ha perpetuat a través del cristianisme. En lloc de buscar veritats eternes, Nietzsche proposa acceptar el caràcter canviant i caòtic del món, i assumir que el coneixement és una eina que ens serveix per imposar una interpretació, no pas per descobrir una realitat amagada.

Plató, per justificar la seva visió, recorre al mite de la caverna, on explica que els humans viuen encadenats en una cova mirant ombres projectades a la paret, creient que aquestes són la realitat. Quan un dels presoners s’allibera i surt a l’exterior, veu la llum del sol (el Bé) i comprèn la veritable realitat. Aquest mite mostra que el coneixement és com un procés d’alliberament: deixar enrere les aparences i accedir al món de les Idees. Per això Plató creu que el filòsof, mitjançant la raó, pot arribar a conèixer el que és vertader, i que aquest coneixement té un valor objectiu i universal.

Nietzsche creu que aquest desig de sortir de la caverna és una forma de menyspreu cap a l’existència concreta. En lloc d’escapar-se de la realitat, cal afirmar-la tal com és. Els conceptes que fem servir no ens condueixen a cap veritat superior, sinó que són formes de donar sentit a un món que no en té per si sol. Aquesta posició forma part del seu rebuig del platonisme i del seu desig de crear una nova forma de pensar, més fidel a la vida i al cos, que no busqui fonaments absoluts sinó que celebri el moviment i la pluralitat de visions.

Així, mentre Plató defensa que els conceptes són claus per accedir a una realitat superior i objectiva, Nietzsche sosté que només són invencions útils, nascuts de la necessitat vital i la interpretació. Plató veu el coneixement com un camí per descobrir una veritat eterna; Nietzsche, com una activitat creadora que no revela cap essència amagada, sinó que construeix significats enmig del caos.

La Possibilitat del Coneixement Objectiu

Nietzsche rebutja la possibilitat d’un coneixement objectiu perquè considera que tot coneixement és, en realitat, una interpretació subjectiva. Els éssers humans no coneixem el món tal com és, sinó que el deformem per fer-lo comprensible. Això es veu clarament en la seva crítica al llenguatge: diu que és un sistema de metàfores que hem oblidat que són metàfores, i per tant ens enganyem pensant que coneixem la realitat quan en realitat només ens relacionem amb convencions. Aquesta crítica forma part del seu rebuig a la noció de «veritat absoluta», ja que considera que aquesta idea s’ha creat per por a la incertesa i per la necessitat de control.

Plató, en canvi, defensa que sí que és possible un coneixement objectiu, però no a través dels sentits sinó a través de la raó. Segons ell, el món sensible és canviant i imperfecte, i per això no ens pot donar coneixement segur. El veritable coneixement només es pot tenir del món intel·ligible, on hi ha les Idees: entitats eternes, immutables i universals que són l’autèntica realitat. Per Plató, el coneixement d’aquestes Idees és objectiu perquè no depèn del punt de vista de l’observador, sinó que reflecteix una realitat superior i estable. Aquesta tesi es justifica mitjançant el mite de la caverna, on el filòsof és qui aconsegueix sortir de les ombres i veure el món real.

Nietzsche, en canvi, pensa que voler fugir del món sensible cap a un suposat món perfecte i racional, com fa Plató, és una mostra de ressentiment contra la vida. Segons ell, aquest desig de coneixement objectiu i d’un món ordenat amaga una actitud dèbil davant el caos i el canvi constants de la realitat. En lloc d’intentar conèixer una veritat definitiva, Nietzsche defensa la pluralitat de perspectives. És a dir, no existeix una única manera «correcta» de veure el món, sinó moltes interpretacions possibles. Aquesta defensa del perspectivisme és clau en el seu pensament: el coneixement, lluny de ser objectiu, sempre depèn del cos, de les emocions i de la voluntat de qui coneix.

Plató justifica la seva confiança en el coneixement objectiu afirmant que l’ànima humana, abans de néixer, ha viscut en el món de les Idees i que, per tant, quan coneix una Idea, en realitat la recorda (anamnesi). Això vol dir que el coneixement no és una construcció cultural ni una interpretació, sinó un reconeixement del que l’ànima ja sabia. Aquesta concepció justifica la filosofia com un camí cap a la veritat, on l’objectivitat no només és possible, sinó necessària per viure una vida justa i ordenada. El filòsof és qui, mitjançant la raó, arriba a comprendre aquestes veritats eternes.

Nietzsche creu que aquesta idea d’objectivitat neix d’un error fonamental: pensar que hi ha una realitat en si mateixa que cal descobrir. Segons ell, no hi ha un «en si» de les coses, sinó només la realitat tal com la interpreta cada subjecte. Això no vol dir que tot sigui fals, sinó que tot coneixement és inseparable d’una determinada perspectiva. Per això rebutja la ciència quan pretén ser totalment objectiva, ja que considera que la ciència també parteix de valors i interessos humans, tot i que ho amagui. El coneixement, doncs, no és una «representació fidel» de la realitat, sinó una forma d’expressar la voluntat de poder.

En resum, mentre que Plató defensa un coneixement objectiu i universal basat en l’existència d’un món de realitats immutables, Nietzsche rebutja aquesta possibilitat i afirma que el coneixement sempre és interpretatiu i subjectiu. Això mostra dues maneres oposades d’entendre el coneixement: una com a descobriment d’una veritat eterna (Plató), i l’altra com a construcció humana arrelada en la vida i els instints (Nietzsche).