Mill i Nietzsche: Llibertat, Ètica i Superació

John Stuart Mill

L'assoliment d'una societat justa és la condició perquè els éssers humans puguin ser feliços, el cultiu de l'art. La vida és com una obra d'art, cadascú actua deixant la seva empremta personal.

La lògica

Posseeix caràcter instrumental, no proporciona coneixement. El coneixement sol es pot basar en l'experiència. No existeixen idees innates, sinó que tot allò que és tingut com a tal té el seu origen en l'experiència. Tot enunciat general deu el seu origen a partir dels casos particulars. Tota ciència es basa en la inducció, en la generalització de l'experiència, és a dir, no hi ha veritats inqüestionables.

Les ciències morals

Mill diu que no tots els plaers són del mateix tipus; uns són qualitativament superiors a altres. L'única forma de jutjar algú contra la seva voluntat és si aquest pot perjudicar a altres. Així, cadascú busca el seu propi bé.

Llibertat

Per establir una situació on la gent no faci el que vulgui i que la societat no coaccioni a ningú amb l'opinió pública, Mill diu:

• Principi de la llibertat individual: Accions que un pot fer sense repercussions nocives contra altres (consum d'alcohol). Sobre aquestes accions, l'individu té llibertat. La llibertat individual fa augmentar la felicitat dels individus, ja que fa possible experimentar nous tipus de vida més plaents i evitar que l'opinió pública interfereixi en la vida privada d'algú.
• Principi de les circumstàncies específiques del cas: La societat té dret a intervenir i sancionar quan les coses no funcionen (educació d'un fill, que creix i passa de llibertat individual a jurisdicció de la societat).

Nietzsche

Apol·lo i Dionís

• Esperit dionisíac (valors de la vida): fecunditat, la força intuïtiva, vol harmonitzar la natura.
• Esperit apol·lini (valors de la raó): divinitat de la llum, proporció i mesura, pretén emmascarar la realitat.

Supremacia (ús de l'equilibri) d'allò apol·lini. El pensament cristià desenvolupa aquesta forma de renúncia de vida.

Els quatre grans temes

• La mort de Déu: metàfora amb la qual Nietzsche assenyala la mort de les idees immutables i veritats absolutes. Com la mort dels ideals que guien la vida. Amb la mort de Déu, Nietzsche enderroca la nostra civilització, ja que molts valors es fonamenten en la creença.
• L'aparició del superhome: Després de la mort de Déu, hi ha dues opcions: l'home viu la fi de la civilització o viu la del nou déu terrenal que diu sí a la vida i que dona un nou sentit a la realitat creant nous valors. La gènesi del superhome passa per tres formes:
  • El camell: representa l'home capaç de dur el pes de la llei moral i on l'esperit s'inclina per allò sublim.
  • El lleó: és la lluita contra el darrer déu, la moral i els valors.
  • El nen: representa la llibertat vertadera, la voluntat creadora i espontània, no la que consisteix a reaccionar contra alguna cosa. Representa el sí a la vida.
• La voluntat de poder: és la voluntat de força, de potència vital. L'eina del superhome és el poder dels creadors. La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat, que vol reduir tot el que és original i excepcional a mediocre i ordinari.
• L'etern retorn: la realitat funciona amb cicles infinits que es repeteixen de forma idèntica. Hem de viure la vida de forma idèntica perquè mereix la pena tornar-la a viure.

Transmutació dels valors

La vida, per a Nietzsche, és l'últim dels valors. La categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida i com s'ajusta a la voluntat de poder. Hi ha dues morals:

• Moral del senyor: una moral elevada i noble que jutja entre bo i dolent. És bo tot el que eleva l'individu. Bo és igual que vell, feliç, poderós.
• Moral de l'esclau: és una moral mediocre, cultiva l'instint de venjança contra la vida superior i glorifica el que fa suportable la vida dels dèbils. Bo és igual a pobre, impotent, lleig.