Mill i Kant: Conseqüències, Deure i Sancions Morals

Utilitarisme de Mill vs. Deontologia de Kant

El model utilitarista d’ètica (conseqüencialista, a posteriori) s’enfronta al model kantià (deontològic, a priori).

Conseqüencialisme vs. Deontologia: La Mentida

Kant afirma que la mentida és universalment dolenta (sense cap excepció possible). Però, per a un utilitarista, sempre seria possible argumentar que són les conseqüències d’un acte –i no els principis que l’animen– el que el converteix en acció moral.

L'Utilitarisme davant d'altres Teories Morals

Mill presenta la teoria utilitarista en comparació amb dues altres teories morals:

• El Kantisme: Una teoria del deure pel deure, a priori, basada en la consciència moral universal.
• El Socialisme: Que porta implícites unes afirmacions morals i sobre la felicitat.

La Qüestió de l'Heteronomia Moral

Mill defensa que l’utilitarisme no és una teoria moral «heterònoma». Kant havia usat aquest mot per referir-se a les teories que oferien al final un premi o un càstig i que depenien de la voluntat o de l’interès. Per a Mill, la moral religiosa és heterònoma perquè el seu bé depèn de complir la voluntat d’un Déu.

Consciència, Sancions i Felicitat

El principi d’utilitat no depèn de l’èxit social de les nostres accions, ni ens dóna necessàriament plaer, ni ens garanteix res. La utilitat d’un acte la descobrim apel·lant a la nostra consciència, però no es tracta d’una consciència universal i a priori, sinó d’una consciència educada en una societat concreta i que vol ser de profit en un context social concret.

L’acció correcta es pot validar d’una manera objectiva: depèn alhora de la sanció externa i del contentament amb la nostra acció. Quan sabem que una decisió moral ha estat «útil», experimentem una sensació de felicitat interna i ens sentim bé amb nosaltres mateixos. Per a Mill, no és dolent obrar perquè l’acció produeixi profit.

La Sanció Externa i la Sanció Interna

Cal distingir entre el que Mill anomena «sanció externa» i «sanció interna» de la nostra conducta. Si obrant bé anem al cel, seria una sanció externa de la nostra acció per a reforçar la moralitat. Però la «sanció interna» és la nostra consciència.

Per a Kant, l’única sanció de debò valuosa és la que prové de la nostra consciència. Hi ha una llei moral interna (l’«imperatiu categòric») que ens impulsa a obrar.

L'Imperatiu Categòric i el Sentiment Moral

Mill no està en absolut d’acord amb la primacia de l'imperatiu categòric. Per a ell, l’imperatiu categòric només tindria sentit si, prèviament, hi ha en la consciència un «sentiment» moral que no és de cap manera natural i que no tothom té.

A diferència de Kant, per a qui l’obligació moral és a priori, per a Mill els resultats de complir amb el nostre deure són objectivables, maximitzen la felicitat no només de qui actua moralment, sinó de la humanitat.

El que els distingeix és la seva font. Per a Mill, la moral prové de la tradició empirista. Sense la felicitat dels individus no pot haver-hi felicitat social, sinó, a tot estirar, contentament.