Les Migracions a Espanya: Causes, Tipus i Conseqüències

Les migracions

El saldo migratori és la diferència entre la immigració i l'emigració. Un saldo positiu fa augmentar la població, mentre que un de negatiu la disminueix.

Causes de les migracions

• Demogràfiques i econòmiques: Un augment de la població sense una creació de llocs de treball equivalent genera desocupació i salaris baixos. Això va motivar migracions des d'Espanya cap a Amèrica Llatina i Europa occidental, així com l'èxode rural del camp a la ciutat a la recerca de feina i salaris més alts.
• Catàstrofes naturals: Terratrèmols, desertització, plagues o sequeres originen inseguretat alimentària i males collites, forçant la població a desplaçar-se.
• Polítiques: Les guerres, persecucions i exilis forçosos són una causa important, com va succeir a Espanya després de la Guerra Civil.
• Socioculturals: Inclouen el desig de viure en un país més democràtic per part de ciutadans de dictadures, o l'atracció que exerceixen certs llocs per a col·lectius com les persones jubilades, que busquen millors condicions climàtiques, socials i sanitàries.

Conseqüències de les migracions

• Per al país d'origen: D'una banda, disminueix la pressió social i permet ajornar problemes estructurals urgents. De l'altra, suposa la pèrdua de força de treball i de persones amb iniciativa, la qual cosa provoca l'envelliment de la població i el despoblament de certes zones.
• Per al país de destinació: L'arribada d'onades d'immigrants pot generar conflictes laborals, degradació d'habitatges i problemes d'acceptació social. No obstant això, també representa un impuls per al desenvolupament econòmic i un enriquiment de la diversitat cultural.
• Per a la persona immigrant: S'enfronta a decisions crucials com la de marxar i triar una destinació, a més del repte d'adaptar-se a un nou entorn i a possibles problemes d'identitat.

Les migracions a Espanya

Es classifiquen en transoceàniques històriques i modernes. Aquestes últimes, a partir de finals de la dècada de 1950, inclouen les migracions interiors (del camp a la ciutat) i les exteriors (cap a països industrialitzats d'Europa).

Migracions transoceàniques històriques

Fins a la Segona Guerra Mundial, les migracions es dirigien principalment cap a Amèrica Llatina. Inicialment, eren de signe colonial i amb un volum de sortida de població baix a causa de les dificultats del viatge. Més tard, amb la industrialització, l'emigració es va tornar massiva. Els emigrants provenien majoritàriament de Galícia, Astúries i les Canàries. Després d'una reducció a causa de la crisi, el flux es va reactivar cap al 1950, amb Veneçuela com a destinació principal per treballar en la indústria.

Les migracions interiors

L'èxode rural: del camp a la ciutat

Durant la primera meitat del segle XX, l'augment de població es va concentrar en àrees rurals com Castella o Galícia. Aquestes zones patien dificultats socioeconòmiques per l'escassa productivitat de la terra, el predomini dels latifundis i una gran població jornalera. Això va iniciar una migració cap a les ciutats per treballar a les indústries. La millora econòmica posterior va comportar la mecanització del camp, la qual cosa va disminuir la necessitat de mà d'obra, va generar atur i va intensificar encara més les migracions.

Llocs d'origen

Aquest fenomen va afectar tot el territori espanyol, encara que la manca de dades inicials dificulta conèixer amb precisió les destinacions. Les migracions interprovincials van arribar a duplicar les intraprovincials, amb territoris emissors destacats com Terol, Sòria o Càceres.

Llocs de destinació

Les principals àrees de destinació van ser les zones industrials com Barcelona, Madrid i el País Basc. El creixement més gran es va registrar a la dècada de 1960 cap a Barcelona i Madrid, seguides de València. La tendència general era desplaçar-se a llocs propers, tot i que andalusos i gallecs van protagonitzar importants desplaçaments cap a Barcelona. Aquesta arribada massiva va generar problemes com la insuficiència d'infraestructures i la manca d'habitatges. La crisi del petroli de 1973 va fer augmentar l'atur i va frenar aquest flux migratori.

Les migracions exteriors

Les migracions sud-nord a Europa van ser principalment moviments de mà d'obra, primer italiana i després espanyola. Més tard, s'hi van incorporar emigrants d'altres països emissors com Grècia i, posteriorment, del nord d'Àfrica.

A Espanya, aquest fenomen es va produir principalment entre 1950 i 1973. Les causes van ser el fort creixement econòmic de nombrosos països europeus (gràcies, en part, al Pla Marshall), que contrastava amb la situació desfavorable a Espanya, amb una industrialització insuficient. Era una emigració amb contracte temporal de treball. Els països receptors principals eren França, Suïssa i Alemanya, que obtenien avantatges en contractar mà d'obra jove de manera temporal per a feines poc qualificades.

Conseqüències de les migracions exteriors

• Demogràfiques: Disminució de la població i canvis en la seva distribució territorial.
• Econòmiques: Entrada de divises gràcies a les trameses de diners que els treballadors enviaven a les seves famílies, les quals van contribuir al desenvolupament econòmic d'Espanya.
• Socials: Reducció de la pressió social i econòmica interna, però també el desarrelament de persones dels seus llocs d'origen i l'enfrontament a condicions de treball molt difícils als països d'arribada.

La crisi econòmica de 1973, provocada per l'encariment del petroli, va marcar la fi d'aquestes migracions exteriors. L'atur va augmentar als països receptors i molts immigrants van haver de tornar al seu lloc d'origen.