Migracions a Espanya

La dinàmica de la població

La dinàmica de la població no depèn només de la relació entre naixements i defuncions, sinó també de la mobilitat de la població o saldo migratori: si la immigració és més gran que l’emigració, el saldo és positiu i la població augmenta; l’emigració és més gran que la immigració, el saldo és negatiu i la població disminueix.

Les migracions

Causes dels moviments migratoris

Conseqüències dels moviments migratoris

Per al país d’origen. L’emigració disminueix la pressió social que origina la desocupació i ajorna problemes urgents. Però, alhora, suposa la pèrdua de força de treball

Per al país de destinació. L’arribada d’onades d’immigrants pot crear conflictes laborals (salaris a la baixa), degradació d’habitatges a la perifèria i al centre urbà i problemes d’acceptació en una part de la societat.

Per a la persona. La sortida li pot plantejar qüestions diverses: prendre la decisió de marxar, triar la destinació, adaptar-se al nou medi, veure quin paper pot fer en la nova societat i considerar els possibles problemes d’identitat.

Els moviments migratoris a Espanya

Les migracions a Espanya es classifiquen en migracions transoceàniques històriques i migracions modernes.

Les primeres es van produir a diferents països d’Amèrica Latina.

Les segones, des de la fi de la dècada del 1950, van presentar un doble vessant: les migracions interiors camp-ciutat i les migracions exteriors cap als països industrialitzats de l’Europa central i occidental.

Migracions transoceàniques històriques

Des del segle XV fins a la Segona Guerra Mundial (1939-1945) hi va haver una forta emigració cap a l’Amèrica Llatina.

De primer van ser les migracions transoceàniques de signe colonial, que implicaven poca sortida de població ateses les dificultats del viatge. Després, a mitjans del segle XIX, amb l’inici de la industrialització, els vaixells de vapor van facilitar els desplaçaments i l’emigració cap a Amèrica va esdevenir massiva.

Des del final de la dècada dels cinquanta, les migracions van començar a agafar altres direccions. Finalment, l’Amèrica Llatina va cedir davant Europa com a lloc de destinació.

Migracions interiors

Les migracions interiors camp-ciutat

Durant la primera meitat del segle XX, l’augment de població més significatiu a Espanya va tenir lloc a les àrees rurals de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Galícia, Extremadura i l’interior d’Andalusia.

Amb el desenvolupament de les comunicacions i davant la demanda de mà d’obra abundant i barata que necessitava la indústria, una gran part de la població d’aquests llocs es va dirigir cap a les ciutats i els territoris industrials. Començava així una forta migració interior camp-ciutat.

Els moviments migratoris van ser tan intensos que la població activa agrària, que el 1960 hi representava uns quatre milions de persones, s’havia reduït el 1970 a menys de tres milions.

Les migracions interiors camp-ciutat Llocs d’origen de la migració interior

L’emigració camp-ciutat va afectar pràcticament tot el territori espanyol. Durant les dècades del 1950, 1960 i 1970, el flux migratori va ser considerable, tot i que per manca de dades fiables resulta difícil de comptabilitzar i de saber les direccions concretes a què es dirigia aquesta migració.

També es van produir migracions intraprovincials, és a dir, dins de la mateixa província cap als pobles grans o cap a la capital provincial.

El 2001, onze províncies espanyoles van registrar menys habitants que el 1900, cosa que permet suposar per a aquests territoris una forta emigració.

Les migracions interiors camp-ciutat Llocs de destinació de la migració interior

Les zones de recepció de la migració interior espanyola van quedar molt polaritzades a les àrees industrials de les províncies de Madrid, Barcelona i el País Basc.

L’arribada massiva d’immigrants va plantejar problemes greus a les ciutats i a les zones industrials receptores, a causa de la manca d’habitatges i la insuficiència de les infraestructures per donar resposta a un augment demogràfic massa ràpid.

Les migracions interregionals de treball van cessar quan van canviar les condicions econòmiques, ja sigui a la crisi del petroli o el desenvolupament econòmic de 1960

Les migracions exteriors

Les migracions exteriors

Les migracions sud-nord a Europa van començar el 1950 i van ser moviments de mà d’obra, primerament italiana i, després, espanyola. Posteriorment s’hi van afegir emigrants d’altres països emissors. Més endavant s’hi va incorporar l’emigració del nord d’Àfrica.

Pel que fa a Espanya, el moment d’expansió màxima de l’emigració a Europa va tenir lloc entre els anys 1950 i 1973.

Aquesta migració exterior elevada va estar provocada pel fort creixement econòmic de nombrosos països europeus, després que els Estats Units posessin en marxa el pla Marshall (1948) i de la creació posterior del Mercat Comú (1957), i també per la situació desfavorable que es vivia aleshores a Espanya.

Conseqüències de les migracions exteriors

Conseqüències demogràfiques. L’emigració va provocar una disminució de la població i un canvi en la seva distribució territorial.

Conseqüències econòmiques. La migració exterior va representar una important entrada de divises, el que va desenvolupar Espanya i va equilibrar la balançad e pagaments.

Conseqüències socials. L’emigració va reduir la pressió social i econòmica que representaven tants joves sense feina, desarralament I condicions de vida complicades.

D’un país d’emigrants a un país immigrants

Espanya, un país d’immigrants

El desenvolupament econòmic va transformar Espanya d’un país tradicionalment emigrant a un país receptor d’immigració.

Persones jubilades procedents de l’Europa central i septentrional. Són persones que s’instal·len definitivament a Espanya, sobretot a la costa mediterrània pel clima, entorn I serveis.

Directius d’empreses multinacionals, treballadors d’alt nivell professional, gent del món de l’esport, d’àmbits artístics i de la cultura. Aquest grup de població està format per persones que procedeixen la Unió Europea I que hi troben a Espanya major qualitat de vida

Refugiats polítics. Són persones que per motius polítics s’han trobat forçats a fugir del seu país: guerres, violència o seguretat.

Emigrants procedents de països pobres. Procedents d’Àfrica, amèrica Latina, Europa Oriental i Àsia que busquen treball i condicions de vides més dignes.

La Unió Europea i Espanya porten a terme un procés de regulació per tal de controlar l’entrada d’aquests immigrants, que, a la vegada, hi troben moltes dificultats i limitacions per obtenir el permís d’immigració i de treball.

La població estrangera a Espanya

Fins l’any 2001 l’increment anual de la població espanyola era d’entre 100 000 i 150 000 persones, a partir d’aquesta data es dispara, amb augments d’entre 700 000 i 800 000 persones/any, i s’alenteix novament a partir del 2010.

El 2015 residien a Espanya 4,7 milions d’estrangers, xifra que representava el 10,1 % de la població total; cal dir, però, que havien arribat a ser 5,7 milions l’any 2012.

Si analitzem per sexe i edat la població estrangera que resideix a Espanya i la comparem amb l’espanyola, veiem que la relació entre sexes continua sent pràcticament equilibrada.

El debat sobre l’immigració

Espanya necessita immigrants

En el pla econòmic, la immigració beneficia el país d’acollida perquè aporta una mà d’obra jove i disposada a realitzar els treballs més diversos, pagament d’impostos, consum I reactiva el mercat laboral intern.

En el pla demogràfic, augment de la població en un país que des de la dècada del 1990 ha tingut taxes de natalitat molt baixes.

En el pla cultural, la immigració suposa el contacte amb les cultures de països molt diversos i la possibilitat.La diversitat cultural representa una riquesa que pot ser vista des de la interculturalitat o bé des de la multiculturalitat.

La interculturalitat: dificultats i dilemes

Actualment, l’arribada de població immigrant és vista per alguns sectors de població com un problema, de manera que consideren que cal imposar restriccions d’entrada i controls de tota mena.

En molts casos, els països receptors són relativament petits i temen perdre cohesió social així com les característiques pròpies de la seva identitat nacional i de la seva cultura.

La possibilitat de problemes futurs crea actituds de rebuig, d’exclusió social i, fins i tot, de xenofòbia. Fomentar el rebuig a la immigració no és difícil, i sol fer-se al·ludint a prejudicis culturals, a la competència laboral o a la inseguretat que pot suposar per a la població.

La política de la Unió Europea i la immigració

El 2008, la Unió Europea va aprovar el Pacte Europeu d’Immigració, que, juntament amb el Programa d’Estocolm, havien de ser la base de la política comuna relacionada amb les migracions.

Entre les mesures adoptades pel Pacte d’Immigració hi ha la vigilància dels punts d’entrada a Europa i les polítiques de retorn als països d’origen dels immigrants il·legals.

Per implementar aquestes mesures es va establir el Sistema d’Informació de Schengen i es va potenciar Frontex (l’agència per a la gestió de les fronteres exteriors de la UE) així com el Sistema Europeu de Vigilància de Fronteres (Euro- sur).

Els estudis sobre els mercats de treball que s’han fet des de la geografia permeten identificar els centres de les xarxes urbanes, perquè l’atracció de persones cap a punts determinats per raons laborals fa que en aquests llocs s’hi desenvolupin una sèrie de serveis, equipaments i infraestructures.

La mobilitat obligada per estudi. Afecta un volum important de la població de les societats occidentals, perquè els menors de 16 anys hi estan escolaritzats majoritàriament.

La mobilitat per compra. Inclou des dels desplaçaments per adquirir aliments diàriament (anar a comprar el pa) fins a fer compres ocasionals (anar a comprar una rentadora).

La mobilitat per oci. A l’estiu, la població urbana sol desplaçar-se cap al litoral o a la muntanya.

El mètode

La filosofia, per a Descartes, hauria de ser un saber universal, organitzador de tot saber particular, i orientador de la conducta humana. La realitat, però, de la filosofia vigent, és la d’una infinitat d’opinions que es contradiuen les unes amb les altres. La causa d’aquesta situació no és una altra que la manca d’un mètode adequat.

En l’època de Descartes l’escepticisme era un corrent molt important en l’ambient intel·lectual, que coexistia curiosament amb una fe desmesurada en l’abast del progrés científic, especialment en el que avui anomenem tecnologia. Hi havia, per exemple, una gran esperança en la possibilitat de desenvolupar una medicina científica, una indústria científica, etc. Però ningú no sabia com fer-ho.

Descartes pensava, doncs, que el seu problema era trobar una sortida a aquesta situació. Per tant, almenys al principi, la qüestió principal era si existia un mètode fiable d’aquirir i acumular coneixement, i si existia, quin era. En aquella època, la ciència no es concebia com una empresa conjunta o organitzada, tal com és avui en dia. En la primera meïtat del segle XVII es considerava raonable que una sola persona pogués determinar els fonaments de totes les ciències futures. Descartes hi creia firmement, i no se’l pot acusar de bogeria megalomaníaca, tal com ho faríem avui en dia a algú que tingués aquesta idea.

Cal remarcar que, des del principi, Descartes tenia molt clar que certesa i veritat no eren el mateix. La certesa és un estat mental, una disposició del subjecte que creu que allò que capta és veritat; és, doncs, la seguretat subjectiva que alguna cosa és veritat. La veritat és una propietat de les afirmacions que generalment es relaciona amb la forma que tenen les coses de ser en el món exterior.

Descartes, però, creia que només si es tenien bases per a la certesa era possible saber que es podia assolir la veritat; i, per tant, que la recerca de la veritat implicava la recerca de la certesa. Per tant, la manera més adequada de cercar la veritat, i sobretot de portar a terme la recerca de

la veritat a través d’un procés sistemàtic, era començar per la recerca de la certesa. I això significava que des del començament va pensar que el mètode que cercava havia de ser tal que no tingués com a únics resultats conclusions interessants, sinó que servís igualment per defensar-se dels arguments dels escèptics.

Les regles del mètode són:

a) L’evidència. El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir, d’evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no ccomprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-lo en dubte.

b) L’anàlisi. El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés, en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.

c) La síntesi. La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.

d) L’enumeració o inducció. I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes i revistes tan generals que adquirís la seguretat de no ometre res.

El dubte metòdic

Atès que Descartes cercava la certesa, començà per deixar de banda qualsevol cosa sobre la qual trobés el mínim dubte. Es com si tinguéssim un cistell de pomes, explica Descartes, de les quals unes estiguessin podrides i unes altres sanes, i en volguéssim separar les sanes. En primer lloc s’han de treure totes les pomes, s’examinen una a una, es llancen les que ofereixen dubtes, i es guarden només les que estan totalment sanes. De manera que va començar per tractar buidar la seva ment de qualsevol creença, deixant de banda qualsevol cosa que pogués suscitar el més mínim dubte. Descartes tractava d’arribar als fonaments de la ciència: no solament als fonaments d’una ciència, en el sentit de veritats generals fonamentals sobre el món, sinó també als fonaments de la investigació. Volia deixar establerts els fonaments de la possibilitat de continuar trobant més coses, i d’aquesta manera assegurar que el coneixement científic era vertaderament possible. Per això estava convençut que era essencial començar la recerca de la veritat amb la recerca de la certesa.

L’aplicació del mètode és la recerca de l’evidència del coneixement. Per això, cal posar en dubte tot el que no es presenti a la raó d’una forma clara i distinta.

El dubte cartesià és metòdic i no escèptic. Descartes se situa a les antípodes de l’escepticisme de l’època; està convençut de la possibilitat de la raó humana d’arribar al coneixement, i la raó o >. Per tant, es tracta de posar entre parèntesi els coneixements rebuts a fi de trobar-los una base que els faci evidents; és una exigència del mètode de no donar res com a veritable mentre hi càpiga el més petit dubte. 

El dubte metòdic significa, doncs, l’assimilació d’allò probable com a fals. I el que posa en marxa tot aquest proces esgraonat de dubte és la 1ª. Regla del mètode, l’evidència, que exigeix no acceptar res que no se’ns presenti com a absolutament evident; és a dir, d’una forma clara i distinta.

El jo penso (cogito) com a primera veritat i el criteri de certesa

Si el món de què m'informen els sentits no és fiable, si els continguts de la raó poden ser erronis, tot això només pot passar mentre jo -que sóc enganyat i m'equivoco- sóc alguna cosa. Sembla que puc dubtar de tot, excepte del fet de ser algú que dubta. El geni maligne em pot enganyar tot el que vulgui, perquè encara que tingui un pensament fals, continua essent un pensament, i per a tenir un pensament, cal existir. El mateix dubte em mostra, doncs, el meu ésser: Mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo que ho pensava fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: >, era tan ferma i segura..., vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpolcom el principi de la filosofia que cercava.

Cal remarcar que per pensar Descartes no solament es referia al pensament conceptual, sinó a tota classe d'experiències conscients: sentiments, emocions, percepcions, dolors... És com si digués: tinc activitat mental i per tant existeixo. Amb independència, és clar, de si el producte de la meva activitat mental és o no correcte. Mentre tingui activitat mental, sóc. Què sóc? Sóc algú que té activitat mental. Sóc, en definitiva, una res cogitans, una cosa que pensa.

L'evidència del jo no es dedueix de l'acció de pensar, com si fos la conclusió d'un raonament. Es tracta més aviat d'un acte únic d'autoconsciència en què el jo se'ns mostra com a pensant i existent alhora. El jo és intuït com a existència pensant de manera totalment evident, sense possibilitat de dubte.

Què és el que fa que la idea del jo sigui una idea indubtale? És una idea que se'ns presenta a la raó de forma evident, és a dir, de forma clara i distinta. La idea del cogito se'ns imposa a la ment com a veritat immediatament, i sense confondre's amb cap altra idea.

D'aquesta manera, Descartes obté, juntament amb la primera veritat, el criteri de certesa, que li permetrà analitzar les altres possibles veritats: I per això em sembla poder establir des d'ara, com a regla general, que són veritables totes les coses que concebem clarament i distintament. Per tant, a partir d'ara, tot allò que concebi amb igual claredat i distinció, amb la mateixa evidència, que concebo que és impossible pensar i al mateix temps no ser, ho hauré d'admetre com una nova pedra per a aquest nou edifici del saber, que Descartes pretèn edificar. Això sí, sobre bases absolutament sòlides. És a dir, indubitables, evidents. 

Atenent al seu contingut, Descartes distingeix tres classes d'idees:

Adventícies: són les que semblen provenir de la nostra experiència externa: arbre, taula, gat.

Factícies: són les que construïm combinant altres idees: centaure, pegasus.

Innates: són les que no provenen de l'exterior ni depenen de nosaltres, sinó que se'ns imposen per si mateixes de forma necessària i sense que hi puguem fer res; procedeixen de la pròpia naturalesa de l'enteniment: infinit, existència, essència...

L'existència de Déu

Descartes es dedica a examinar les idees que són en la seva ment, per tal de veure si alguna l'ajuda a passar d'allò mental a allò real, de l'essència i existència mentals, a l'existència real. D'entre les idees innates descobrei la idea d'infinit que identifica amb Déu. Tot seguit intenta demostrar l'existència de Déu. En dóna tres proves:

• Argument ontològic (Una variant de l'argument ontològic de sant Anselm). Quan concebem una idea, en concebem també les seves propietats essencials: triangle, ja que la suma dels angles és igual a dos rectes. En aquesta idea, l'existència real hi és només com a possible. Ara bé, en analitzar la idea de Déu -idea d'un ésser perfecte-, ens adonem que hi va ímplicita necessàriament l'existència real, ja que la no existència seria una limitació a la perfecció màxima que correspon a l'ésser perfecte. Segons Descartes, quan la raó humana pensa en Déu no el pot pensar com a no existent -de la mateixa manera que no es pot pensar en unamuntanya sense la seva vall. Déu, doncs, és un ser tal que la seva essència inclou necessàriament la seva existència.
• Argument de la infinitud. El supòsit d'aquesta prova és el canvi de significació que han sofert les idees d'infinit i finit: per a Descartes, a l'inrevés que en la filosofia grega-, infinit no és la negació de finit sinó tot el contrari, la finitud és la negació de la infinitud i la pressuposa. Segons això, entre les idees innnates del jo hi ha la idea d'infinit.

• Ara bé, aquesta idea no ha pogut venir de mi mateix, ja que em sé finit i limitat; la idea d'una substància infinita precisa d'una causa adequada, és a dir, una substància real infinita, que és Déu.
• Argument de la causalitat aplicat al jo. Si em considero a mi mateix, em descobreixo finit i imperfecte, com ho demostra el meu dubte mateix: veia que era una perfecció més gran de conèixer que de dubtar. Si jo, però, m'hagués fet a mi mateix, m'hauria dotat d'aquelles perfeccions que concebo -omnipotent, omniscient, omnipresent... Així, doncs, és evident que no m'he creat a mi mateix, sinó que he estat creat per l'ésser que té aquelles perfeccions de les quals jo en tinc la idea. En conclusió, ja no estic sol amb les meves idees, sinó que a més del jo, hi ha una altre ésser, Déu.

L'existència del món

L'aplicació del mètode ens ha portat, segons Descartes, a l'existència de Déu com a ésser dotat de totes les perfeccions. Entre aquestes perfeccions hi trobem la veracitat. I per ella Déu es converteix en garantia del meu criteri d'evidència. En efecte, Déu, que m'ha creat racional, no pot fer que m'enganyi quan faig un ús adequat de la raó, és a dir, no hi ha possibilitat de dubte en aquells coneixements que se'm presenten com a evidents.

Amb l'existència de Déu i la seva veracitat, Descartes passa a demostrar l'existència del món corpori, la realitat material. D'acord amb l'aplicació de les regles del mètode, el món de les coses materials se m'havia fet problemàtic. Ara bé, és cert que en mi hi ha idees de coses corpòries i materials i cal que hi hagi un principi actiu que les produeixi. Aquest principi no puc ser jo mateix ja que em sé només, per ara, com a substància pensant i, a més a més, moltes vegades se'm presenten aquelles idees sense que jo hi influeixi i, fins i tot, contra la meva voluntat. Tampoc no pot ser Déu o qualsevol altre ésser no corpori el principi actiu d'aquestes idees: i això perquè jo m'inclino a pensar que la causa d'aquelles idees són coses materials i corpòries i m'estaria enganyant sempre, cosa que contradiria la veracitat de Déu que m'ha creat. Per tant, ha d'existir, a més del jo i Déu, un món material i corpori.

Així, doncs, Déu, ésser perfecte i veraç, em garanteix l'existència efectiva del món, ja que no pot permetre que m'enganyi quan tinc idees clares i distintes de cossos extensos i realment existents, i així, tot el que conec clarament i distintament com a pertanyent a un objecte, li pertany realment.

Descartes, doncs, va raonar de la següent manera: sé que Déu existeix, que és omnipotent, que m'ha creat, i sé que és bo (es tracta, evidentment, de creences cristianes). Com que Déu m'ha creat i és bo, és responsable tant del meu benestar intel.lectual com del meu benestar moral. I això vol dir que si faig el que cal -i això és molt important-, és a dir, ordeno les meves idees tot el possible i no accepto precipitadament res que no hagués estudiat detingudament, Déu donarà validesa (garantirà) a les coses que en aquest moment estigui disposat a creure, en aquest cas l'existència del món físic.

Dins del context de la seva explicació és molt important destacar que, per a ell, qualsevol persona de bona fe que reflexioni suficientment acceptarà els arguments en què introdueix la idea de Déu. Això és absolutament essencial. Tota la seva argumentació se n'aniria en orris si acceptés que el fet de creure o no en Déu és una qüestió de cultura o de psicologia, i que persones totalment assenyades puguin no estar d'acord en l'existència o no existència per molt que hi reflexionin. Per a Descartes, negar l'existència de Déu després dels seus arguments, seria tan pervers i malintencionat com negar que dos i dos són quatre. Està convençut que si a un escèptic se li exposen les proves adequadament i és una persona honesta, i no un farsant, al final acaba convencent-se'n. És a dir, si es té bona fe i s'hi reflexiona com cal, s'arriba a comprendre que Déu existeix i que és impossible negar l'existència del món extern.

Déu: és perfecta i no creada; és una substància (res) infinita, eterna, immutable, indpendent, omniscient, omnipotent.

ØJo: és imperfecta i finita; és una ment, una raó; dependent de la substància perfecta: és creada.. El descobriment del  cogito em va fer conèixer que jo era una substància tota l’essència o natura de la qual no és més que pensar... de manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos... Precisant més en què consisteix l’atribut del jo, diu Descartes: una cosa que pensa és una cosa que dubta, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent.

En arribar al cogito, vam constatar que podíem dubtar de tot excepte del propi acte de  dubtar ( de pensar). I això significa, segons Descartes, que sóc pensament. Perquè puc concebre que existeixo sense cos, però no puc concebre que existeixo sense consciència; de manera que el material del que està fet el meu cos no forma part de la meva essència més íntima. Perquè jo, en essència, sóc una consciència, sóc pensament.

Això condueix directament a una visió del món com un lloc constituït per subjectes que són exclusivament pensants i per objectes que són exclusivament extensions. És l’anomenat dualisme cartesià, la bifurcació de la naturalesa entre la ment i la matèria, l’observador i allò observat, el subjecte i l’objecte. Ens hem introduït, doncs, en la manera que té l’home occidental de considerar les coses, incloent-hi tota la nostra ciència.

Arribats al límit extrem del dubte, Descartes (ja ho hem dit) pensa que el món exterior pot no existir. Però l’expressió món exterior implica moltes coses. Exterior amb relació a què? A mi. Però exterior a mi no significa exterior al meu cos. El meu cos, per a Descartes, forma part del món exterior: és en ell mateix una de les coses que són exteriors a mi. Per això, quan a través de Déu, recupero la creença en el món exterior, recupero el meu cos. Però mai no s’arriba a la conclusió que jo sigui el meu cos. Allò que acostumo a anomenar jo, segons Descartes, és en realitat dues coses: d’una banda, una ànima immaterial –que ell considerava a més a més immortal-, exclusivament intel.lectual, exclusivament mental i sense cap mena de suport físic; i de l’altra, un cos.

Món: és imperfecta i finita; és dependent, és a dir, creada. És una substància que té l’atribut de l’extensió en longitud, amplitud i profunditat; i el mode de la magnitud, la figura, la situació, el moviment, la duració i el nombre. Són les anomenades qualitats primàries de Galileu, o després de Locke, i són les úniques que Déu garanteix com a pertanyents a les coses. Quant a les altres coses, llum, colors, sons, olors, sabors, calor, fred,... es troben en el meu pensament de forma tan obscura i confusa, que fins i tot ignoro si són vertaderes o falses... Aquestes són les qualitats secundàries, subjectives, només afeccions de la consciència.