Mètodes d'estudi de la Terra i estructura interna
Geología18,86 KB
Explica els diferents mètodes d'estudi (directes i indirectes) de la Terra i identificar-ne les aportacions i limitacions.
Per tal de fer un estudi directe, els geòlegs han analitzat materials extrets de les zones més superficials, donant-nos informació sobre els primers 100 km, ja que estem limitats a distàncies més grans. Per fer-ho, es pot extreure material de diferents maneres:
- Estudi i anàlisi de material extrets de mines, podent arribar a 5 km.
- Mitjançant sondejos, extreure roques amb una profunditat màxima de 12 km.
- Estudi de la lava formada per matèria fosa entre 30 i 100 km de profunditat.
- Mitjançant l'apareixement de roques formades a zones profundes, degut a l'erosió.
En canvi, els estudis indirectes es duen a terme a partir de l'observació de les manifestacions d'energia de la terra, permetent-nos fer hipòtesis sobre característiques més profundes del planeta.
Mètodes d'estudi indirectes: observació i estudi de les manifestacions de l'energia de la Terra, ens permet fer hipòtesis sobre les característiques més profundes del planeta.
+ Mètode gravimètric: Es basa en l'estudi i anàlisi de les variacions de la gravetat en diferents zones del planeta. La gravetat és la força amb la que un objecte situat sobre la Terra o prop d'ella és atret per aquesta. Es considera que el valor mitjà de la gravetat és 9.81 m/s2 (valor teòric), però utilitzant gravímetres es pot mesurar el valor concret en cada punt de la Terra (valor real), que varia respecte a 9.81 m/s2. A les zones on es detecta un valor diferent del teòric es diu que hi ha una anomalia gravimètrica.
Negatives: La massa en aquesta zona és inferior a l'esperada, són zones de menor densitat. Dorsals oceàniques, jaciments de carbó o petroli.
Positives: Valor real superior al teòric, zones on hi ha més massa de l'esperada, major densitat. Zones de subducció.
+ Mètode magnètic: La Terra té un camp magnètic dipolar, el seu origen està al nucli de la Terra. Un nucli extern fluid gira entorn un nucli intern metàl·lic sòlid (Fe i Ni), que funciona com una dinamo.
Avui dia, sabem a més, que la polaritat del camp magnètic terrestre ha patit inversions. Perquè les roques basàltiques situades als costats de les dorsals, contenen minerals de Fe que s'orienten, quan es formen, segons el camp magnètic terrestre existent en el moment. L'orientació que adquireixen les roques magmàtiques ha permès explicar la deriva dels continents i l'expansió del fons oceànic.
+ Estudi de meteorits: Els meteorits que impacten contra la Terra són fragments rocosos procedents del Sistema Solar. Es suposa que es van formar al mateix temps que la Terra. Estudiant la seva estructura i composició, podem deduir la composició de les capes de la Terra.
+ Mètode sísmic: El mètode sísmic es tracta d'un mètode indirecte que es basa en l'estudi de les ones sísmiques provocades per terratrèmols, aquestes ones es poden classificar en diferents tipus, les ones internes i les superficials, dins de les ones internes diferenciem les ones primàries (ones P) que es transmeten per compressió i les ones secundàries (ones S) que es transmeten de manera transversal.
Sabem que les ones depenent del tipus poden viatjar per diferents medis i que les característiques del medi en el qual es troben poden canviar la seva velocitat i trajectòria, per tant, si detectem on arriben aquestes ones i quan ho fan, a més de saber com s'alteren les diferents ones quan viatgen per diferents medis, podem descobrir les característiques del material que conforma la terra.
Descriu l'estructura i la composició de l'interior terrestre i distingeix les capes segons la seva composició i dinàmica (model geoquímic i geodinàmic), així com les discontinuïtats i les zones de transició entre aquestes.
Discontinuïtat de Mohorovicic. És el límit entre el mantell i l'escorça. En aquesta discontinuïtat, les ones P i S sofreixen un canvi. Es troba entre 25 i 70 km de profunditat a zones continentals, i entre 5 i 10 km a zones oceàniques.
Discontinuïtat de Repetti. És troba a aproximadament 700 km de profunditat i separa el mantell inferior del mantell superior. Aquí, les ones P i S incrementen la velocitat de propagació.
Discontinuïtat de Gutenberg. Separa el nucli del mantell i és localitzada a 2900 km. Les ones S deixen de propagar-s'hi i les ones P disminueixen la seva velocitat.
Discontinuïtat de Lehman. És el límit entre el nucli intern i l'extern. Les ones P s'hi propaguen més ràpidament.
Identifica els tipus de vores de plaques, explica els fenòmens que hi estan associats i les estructures geològiques que se'n deriven.
Quant als límits entre les plaques tectòniques, n'hi ha de diferents tipus: Els límits divergents són els límits on dues plaques se separen ja que hi ha una pujada dels materials del mantell, aquests límits provoquen la creació d'escorça oceànica i està present a les dorsals oceàniques, les quals són elevacions marines que es troben a zones mitjanes dels oceans. Es caracteritzen per tenir una longitud aproximada de 60 000 km i una alçada mitjana de 2000 metres, no obstant això, alguns cims poden arribar a sobresortir per damunt del nivell de la mar formant illes volcàniques, com Islàndia; a l'eix central de les dorsals es troben les valls del rift. Aquestes zones són d'elevat flux tèrmic perquè existeix un ascens continu de magma, provocant una activitat volcànica lenta i constant. A més, presenten fractures travessades que les desplacen horitzontalment, anomenant-se falles transformants.
Els límits convergents, o bé zones de subducció, és característic de quan dues plaques s'ajunten, on la de major densitat subdueix per davall l'altra i s'enfonsa en el mantell. D'aquesta manera, es destrueix escorça oceànica, per mantenir constant la superfície total del planeta.
El pla de Benioff és el pla inclinat de les zones de subducció que s'introdueix progressivament en l'astenosfera. Aquesta zona és definida per l'activitat sísmica que es dona en aquestes zones, la placa que subdueix genera moviments sísmics per tot produint-se una alienació de focus sísmics que formen el pla de Benioff.
Els límits neutres, que donen lloc a falles transformants, és quan dues plaques es desplacen lateralment però en sentits oposats. En aquestes zones no es crea ni es destrueix litosfera. Aquests límits se situen en les falles transformants i a les dorsals, a més, tenen una gran activitat sísmica. Un exemple d'aquest tipus de límit és la falla de San Andrés, que separa la placa pacífica de la nord-americana.
Definició i classificació dels diferents tipus de magmes segons la composició i distingir els factors que influeixen en el magmatisme.
Massa de roca fosa que es troba entre 700 i 1200 ºC, El podem trobar en tres Estats:
Líquid: serà el majoritari (silicats)/Sòlid: format Per minerals amb un punt de fusió superior al del magma./Gasos: principalment H2O en vapor, O2, H2S, H2 I N2 dissolts.
Es poden classificar a partir del percentatge de Si que presenten:
Magmes bàsics o basàltics: Si 60%
Els factors que influeixen sobre el punt de fusió són l'augment de la temperatura per l'ascens d'un plomall tèrmic o pel fregament entre plaques litosfèriques. La disminució de la pressió, un mineral sotmès a més pressió necessita més calor per fondre's. Incorporació d'aigua, l'aigua redueix el punt de fusió dels minerals.
Els magmes es formen al Mantell superior o a l'escorça inferior, tot i que alguns es generen al mantell profund.
En les dorsals oceàniques, hi ha una pujada contínua de materials del mantell procedents de la fusió parcial de les peridotites, les quals són roques plutòniques ultrabàsiques
Classificació de les roques magmàtiques o ígnies a partir de les seves característiques. Exemples.
Es poden classificar segons el lloc on se solidifica, la textura que té o ls composició de minerals.
Segons el lloc tenim:
- Roques plutòniques: el magma solidifica a l'interior de la Terra.
- Roques volcàniques: el magma arriba a la superfície.
- Roques subvolcàniques o filoniades: el magma es refreda a les esquerdes de les roques. Formen filons o dics.
La relació que hi ha entre els minerals que componen les roques: textura.
Ús: descripció aspecte general de la roca (mida del gra, forma, orientació dels grans i contactes intergranulars.
Principals textures: Granulosa: roques plutòniques, Grans cristalls que formen un mosaic, Solidificació lenta per davall superfície / Porfírica: roques filonianes i volcàniques, Matriu de cristalls petits o vítria, amb cristalls més grans (fenocristalls).
Vítria: roques volcàniques, Repredament ràpid. No cristalls
Les roques magmàtiques conten un gran nombre de minerals, però només uns Quants s'utilitzen per a la seva classificació.
Minerals majoritaris o essencials: quars, feldespats, olivina, piroxè, amfíbol, biotita i ortosa.
Minerals accessoris: apareixen en menor proporció, però no determinen el tipus de roca: apatita, zircó.
Definir el procés de metamorfisme i relacionar els factors que l'afecten i els tipus de metamorfisme.
El metamorfisme es pot definir com a conjunt de transformacions que experimenten les roques, en la seva composició, estructura i textura; degut a factors físics que poden ser un augment de pressió i/o temperatura.
El metamorfisme pot ser: