Mètodes d'Ensenyament de la Lectura: Una Anàlisi Completa

Metodologia Alfabètica: Aprendre de memòria el nom de les lletres i la seva correspondència gràfica. Els xiquets han d’emplenar quaderns de cal·ligrafia per assolir l’aprenentatge, i el principal inconvenient és que exigeix un esforç desmesurat per entendre que el nom de la lletra no correspon amb la pronunciació d’aquesta. A més, es tracta d’un aprenentatge mecànic i repetitiu que no transmet al xiquet el gust per la lectura.

Metodologia Fonètica: S’ensenyen primer els sons de les lletres relacionant-les amb la seva forma gràfica per després combinar-les i llegir paraules. Els avantatges són: s’aprèn a reconèixer les paraules a partir dels fonemes, es desenvolupa la capacitat d’articulació i de pronunciació, i és un mètode lògic i de fàcil aplicació. Per altra banda, el gran desavantatge és que dóna més prioritat al reconeixement de la paraula que a la comprensió del text.

Metodologia Sil·làbica: Es parteix de la síl·laba, la unitat d’emissió del so, i a mesura que es van presentant es combinen per formar paraules o frases. Dos avantatges importants són l’adequació a l’emissió del so (que fa percebre aquest mètode com més “natural”) i el fet que l’infant aprèn a llegir frases molt ràpidament. En canvi, presenta també dos desavantatges: el xiquet ha de fer un gran esforç per memoritzar les síl·labes i es crea la tendència a llegir mecànicament.

Lèxics: En ells es presenten paraules i, després de diverses repeticions, es formen frases. El xiquet ha de memoritzar les paraules i, per fer-ho, s’ajuda amb imatges. Les paraules formen la base per conèixer la correspondència entre les lletres i el seu so. Un dels grans avantatges d’aquest mètode és que se centra en el significat; per tant, es transmet al xiquet el concepte de lectura per plaer. Per altra banda, es diu que és un procés lent perquè el nen no pot desxifrar les paraules ell sol.

Fraseològics: En ells, el mestre, a partir del diàleg en classe, escriu una frase a la pissarra. Amb això, el xiquet reconeix les paraules i, més endavant, els elements que les formen. Un dels arguments a favor és que si la frase és la unitat mitjançant la qual les persones parlen, també ha de ser la unitat per aprendre a llegir. El mètode es basa en el fet que la frase mostra tot el seu sentit quan és pronunciada; per tant, s’ensenya al xiquet a llegir intel·ligentment i es transmet el plaer per la lectura. L’inconvenient el podem trobar si les frases no responen als interessos del xiquet i si es retarda el reconeixement de les paraules.

Mètodes Textuals: Es tracta d’una ampliació del mètode fraseològic. La unitat amb què es comença a llegir són els textos. Es comença narrant una història i, després, passant-la per escrit als xiquets. Aquests reconeixen les frases i, en un futur, les paraules. Un dels avantatges és que s’assegura una unitat de pensament complet, ja que el xiquet interioritza l’estructura de presentació, nus i desenllaç. A més, es pot ampliar el contingut de la lectura mitjançant el comentari del text. L’argument en contra és que el xiquet intenta fer coincidir el que ell creu que posa amb el que realment posa al text; per això, les primeres lectures són incompletes.

El dictat a l’adult, també denominat dictat a l’expert o a la mestra, és un instrument que permet als alumnes produir textos escrits malgrat que no coneguin el codi de l’escriptura. Així, els infants, de manera individual o col·lectivament, pensen, discuteixen i elaboren un text que dicten en veu alta al mestre, de forma que el docent el plasma gràficament. Per tant, podem afirmar que permet que els xiquets produïsquen textos sense sobrecarregar-se cognitivament a causa de la mancança de coneixements i de l’escàs domini en l’escriptura del codi.

Quant al docent, ha de suggerir als alumnes un ritme de dictat lent, amb la finalitat de transcriure correctament i completament tot allò que els infants diuen. El dictat a l’adult és l’activitat on, per excel·lència, es posen en joc les quatre habilitats lingüístiques: parlar, escoltar, llegir i escriure; i constitueix un mitjà idoni per ajudar els infants en el pas de l’oral a l’escrit.

Entre els beneficis trobem, en primer lloc, l’entrenament de l’activitat lingüística amb la finalitat d’afavorir les capacitats expressives i discursives del nen, i també el desenvolupament del pensament verbal, ja que es tracta d’una activitat en què el xiquet es mou constantment entre l’àmbit interpsicològic i l’intrapsicològic. En segon lloc, com que el dictat a la mestra és una activitat que sol emprar-se com a mitjà per a produir un text amb una funció concreta, els infants comencen a conèixer els usos de l’escriptura i els agents que intervenen en una situació comunicativa; a més, són testimonis del poder de les paraules. En tercer lloc, segons Javerzat, el dictat a l’expert permet als nens, acabats d’arribar a l’escola, ser actors dels seus aprenentatges, i enriqueix les capacitats d’argumentar i expressar opinions quan es realitza de manera col·lectiva; en definitiva, com afirma Pontecorvo, afavoreix el desenvolupament metalingüístic. En quart lloc, cal destacar que, a través d’aquest exercici, els infants treballen la capacitat de planificació oral del text per a escriure, la qual és superior a les possibilitats de textualització, d’escriptura material. Així mateix, reflexionen sobre els aspectes relacionats amb el desenvolupament del text, sobre les alternatives lexicals, la coherència temàtica o els mecanismes de cohesió.

En conclusió, el dictat a l’adult és considerat un gènere escolar i un instrument semiòtic que es constitueix alhora en un procés d’ensenyament-aprenentatge i d’adquisició de sabers: esdevé una activitat cognitivo-lingüística que es desenvolupa per mediació de les interaccions verbals i que permet desenvolupar, a la vegada, el coneixement del llenguatge escrit i l’aprenentatge del sistema d’escriptura.

Per consciència fonològica entenem l’habilitat metalingüística que ens permet comprendre que les paraules estan constituïdes per síl·labes i fonemes. En un sistema d’escriptura alfabètic com el nostre, cal comprendre el funcionament d’aquest sistema per a ser un bon lector i escriptor: els intents que s’han fet d’ensenyar a llegir de manera exclusivament global no han donat bons resultats fins al moment, justament pels avantatges que presenta la configuració del codi alfabètic. La consciència fonològica (és a dir, la comprensió de l’organització fonològica de la paraula) és una habilitat cognitiva que no s’adquireix de manera espontània a partir de l’ús de la llengua oral, sinó que es desenvolupa quan s’aprèn a llegir i a escriure: per tal d’entendre com funciona la representació de l’oral a través del sistema d’escriptura, cal desenvolupar el reconeixement de la composició fonològica de l’oral. A l’hora de parlar no produïm els fonemes un per un com si fossin sons invariables i aïllats: la parla és un continu, i la realització de les vocals i les consonants implica la superposició i fusió d’elements que obté com a resultat un flux de gestos articulatoris (al fenomen que resulta l’anomenem coarticulació, i es defineix com la influència d’un segment sobre un altre). Una de les tasques que ha de realitzar l’infant que aprèn a llegir en un sistema alfabètic és comprendre el principi de codificació, és a dir, que els signes gràfics corresponen a elements sonors sense significat. La noció de fonema, que és bàsica per a entendre el principi alfabètic, no és innata, i s’adquireix a través de la consciència fonològica, que forma part dels coneixements anomenats metalingüístics (capacitat de reflexió i de coneixement sobre el llenguatge), els quals pertanyen al seu torn a la metacognició (coneixement del subjecte sobre els seus processos i productes cognitius). Avui dia, l’interès s’ha centrat en el concepte de nivells de consciència fonològica: des d’aquest plantejament, la consciència fonològica seria un continu, i no un fenomen unitari; plantegem doncs la consciència fonològica com un conjunt d’habilitats diverses que, des del punt de vista lingüístic, implica conèixer i manipular unitats com ara les síl·labes, les rimes i els sons aïllats. Quant a la discussió sobre si és causa o conseqüència de la lectura, autors com ara Perfetti parlen de reciprocitat: per a poder llegir caldria un coneixement mínim sobre els segments de la parla, però és el contacte amb la llengua escrita el que permet a l’alumne analitzar les paraules i manipular els segments sonors.

Lletra Lligada: És la més fàcil de llegir, però resulta més complicat escriure-la.

• Totes les grafies comencen en un mateix lloc, la qual cosa permet tenir un punt de referència clar per a totes aquestes.
• Potencia la personalització de la lletra.
• Facilita la identificació de la paraula com a unitat gramatical.

Lletra de Pal o Lletra d’Impremta Majúscula: Es considera més difícil identificar-ne les lletres, però és més senzilla a l’hora d’escriure-la.

Lletra Script: Justifiquen la seva utilització per la seva semblança a la lletra lligada a l’hora de llegir i la semblança a la lletra de pal a l’hora d’escriure.

I a l’hora de llegir s’afegeix: Lletra d’Impremta Minúscula