El Mètode Socràtic i l'Intel·lectualisme Moral
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,39 KB
El Mètode Socràtic
Sòcrates tenia un gran interès pel llenguatge, que va centrar en el diàleg, orientat a trobar definicions universalment vàlides de conceptes. Només amb una bona definició se supera el relativisme que enfonsa la polis. El diàleg té dues fases: la irònica i la maièutica.
Primera Fase: La Ironia
En la primera, el conversant fa preguntes a un interlocutor sobre un concepte, perquè si ell està utilitzant aquell concepte és perquè sap de què es tracta. Però, quan l'altre li explica aquest concepte, Sòcrates troba tants entrebancs i contradiccions –moment de la ironia– que acaba anul·lant l'explicació. Aleshores, l'interlocutor rectifica la definició inicial o en proposa una altra. I així un cop i un altre fins que aquell qui creia saber de què parlava ha de reconèixer que no ho sap. El benefici obtingut consisteix a desprendre's de les falses concepcions anteriors.
Segona Fase: La Maièutica
La segona fase del mètode, la maièutica, és la part constructiva que fa brollar la veritat objectiva de l'interior de cadascú. Es compara amb l'art de les llevadores, perquè aquestes no gesten el nadó, però amb la seva tècnica el fan néixer. Mitjançant preguntes, Sòcrates ajuda el seu interlocutor a "donar a llum" els conceptes de dins seu. És el moment del "Coneix-te a tu mateix"; el coneixement s'obté extraient-lo de la pròpia subjectivitat racional.
Això també oposa Sòcrates als sofistes, els quals pensen que el coneixement prové de l'exterior de l'ésser humà i que cadascú l'interpreta a la seva manera. El diàleg avança, bé des d'una definició menys adequada a una de més escaient, bé avaluant casos particulars fins a assolir la definició universal. Aquesta última manera de fer es coneix avui com a inducció.
L'Intel·lectualisme Moral
Segons Sòcrates, el saber vertader és útil perquè comporta el bé, la virtut. Així, l'obtenció del saber té un definitiu efecte eticopràctic. Fent-te savi, l'ésser humà esdevé virtuós. Ningú amb autèntic saber pot actuar incorrectament; si s'obra malament és només per ignorància, per desconeixement del bé. Sòcrates identifica així el saber amb la virtut i la maldat amb la ignorància. Aquesta tesi es coneix amb el nom d'intel·lectualisme moral.
La Raó i la Felicitat
La raó és, per a aquest filòsof, el do humà més excel·lent. La persona virtuosa és serenament feliç perquè obra coherentment segons el bé mostrat per la raó. L'ideal de saviesa de Sòcrates és dirigir racionalment la vida. La funció de la filosofia és, per influència pitagòrica, promoure la reflexió per tal de tenir cura del component més noble dels éssers humans: l'ànima.
Llibertat i Ànima
La llibertat genuïna apareix quan la raó apaivaga les inclinacions materials i sensuals, quan l'ànima governa amb saviesa i virtut el cos i els instints, i s'allibera del seu esclavatge. Sòcrates arriba així a una ètica objectiva, autònoma i autàrquica que es pot extreure del nostre interior. Lluny de la dependència de la religió grega, de la tradició i de la demolidora sofística, s'alça ara el coneixement racional i la moral objectiva.