El Mètode de Descartes: Dubte, Raó i Existència

El Mètode Cartesià

La principal motivació de Descartes, a l'hora de construir la seva teoria, és que la filosofia hauria de ser com un saber universal.

Descartes proposa allunyar-se del saber tradicional, elaborant un mètode amb quatre regles: EVIDÈNCIA, ANÀLISI, SÍNTESI i ENUMERACIÓ.

El Dubte Metòdic

El mètode de coneixement de Descartes consta de dues parts. La primera és la part negativa, la del dubte. Descartes argumenta que els sentits a vegades ens enganyen, i per tant, no ens podem fiar d'ells com a eina de coneixement. També podem dubtar de l'existència del món extern, ja que els somnis a vegades semblen reals. Fins i tot podem dubtar de les veritats independents de l'experiència, com les matemàtiques, imaginant un geni maligne que ens enganya. Aquest dubte és hiperbòlic: tot és sospitós i s'ha de negar. La negació és el límit del dubte. Si trobem una veritat dins d'aquest dubte hiperbòlic, superarem l'escepticisme.

El Cogito i la Res Cogitans

A la part positiva, trobem la primera realitat: el JO. El mateix fet de dubtar de tot demostra que hi ha alguna cosa que dubta, que pensa. D'aquí sorgeix la famosa frase: Cogito ergo sum (Penso, per tant existeixo). Descartes utilitza l'exemple del tros de cera: encara que canviï de forma en acostar-lo al foc, sabem que és el mateix tros de cera no pels sentits, sinó per la raó. Així, podem dubtar de l'existència de les coses, però no del fet que jo penso en elles. Aquest JO és el que Descartes anomena la Res Cogitans (substància pensant). L'existència del JO és una intuïció clara i distinta, que esdevé el criteri d'evidència: seran veritables totes les coses que concebem de forma clara i distinta.

Les Idees i l'Existència de Déu

Descartes identifica tres tipus d'idees:

• Adventícies: Provenen de la nostra experiència externa (ex: cavall, home).
• Factícies: Les construïm combinant altres idees (ex: unicorn, sirena).
• Innates: No provenen de l'experiència ni depenen de nosaltres (ex: idea d'infinit).

Mitjançant les idees innates, Descartes troba la segona realitat: l'existència de Déu. La idea de Déu és innata en la nostra ment. Per passar de la idea a l'existència real, Descartes utilitza dos arguments: l'argument de la infinitud (jo, essent finit, no puc haver creat la idea d'infinit, per tant, l'ha d'haver creat una substància infinita: Déu) i l'argument de la causalitat aplicat al JO (jo, essent finit i imperfecte, he d'haver estat creat per Déu).

La Realitat del Món Material

La tercera realitat és l'existència del món i de les coses materials. El cos i els sentits són diferents de la nostra ment. Déu pot crear dues substàncies diferents. Descartes defineix la substància com una realitat que no depèn de cap altra per existir, i defensa el dualisme antropològic: el cos forma part del món i el JO equival a l'ànima.

Descartes vs. Locke

Descartes és racionalista, mentre que Locke és empirista. Descartes identifica tres tipus d'idees (adventícies, factícies, innates), mentre que Locke en distingeix dos (simples, complexes). Descartes busca una certesa absoluta a través de la raó, desconfiant dels sentits, mentre que Locke considera que la certesa no existeix i que el coneixement és probable, basat en la percepció sensible. Descartes creu en les idees innates com a fonament del coneixement, mentre que Locke afirma que la ment és un paper en blanc que s'omple amb l'experiència. Descartes dedueix l'existència de Déu i del món a partir del JO, mentre que Locke coneix el món inductivament a través de l'experiència. Descartes concep el JO com una cosa pensant independent del cos, mentre que Locke considera que l'experiència neix en un cos i depèn de la percepció sensible. Finalment, Descartes defineix la substància com una realitat objectiva i independent, mentre que Locke argumenta que la substància de les coses és incognoscible.