El Mètode de Descartes: Anàlisi de les Cinc Primeres Meditacions

El Mètode Cartesià: Bases i Objectiu

El mètode consta de dues bases. La primera és la part negativa: el dubte. Si trobem una veritat, fins i tot al dubte hiperbòlic, aquesta serà irrefutable i superarem l'escepticisme. És llavors quan arriba la part positiva del mètode: la primera veritat del jo.

La Primera Meditació: El Dubte Hiperbòlic

Descartes comença allà on acaba el Renaixement, amb l'escepticisme. Això significa que ho posarem tot en dubte. Aquesta meditació ens presenta el dubte en tres nivells:

1. Els errors dels sentits: De vegades ens enganyen. És improbable que ens enganyin sempre, però no tenim un criteri per distingir-ho. No ens podem fiar dels sentits com a eina de coneixement.
2. El món extern: Moltes vegades en somnis se'ns presenta amb una gran vivacitat, com si estiguéssim en estat de vigília, i en despertar ens adonem que era un somni. Tots estem convençuts que podem distingir l'estat de vigília de l'estat oníric, però com que no tenim un criteri de distinció, podem dubtar de l'existència del món.
3. Les veritats matemàtiques (Hipòtesi del Geni Maligne): Suposem que hi ha un geni maligne molt poderós i superior a nosaltres que té com a funció enganyar-nos. Ens fa creure el que no hi ha. Pot ser que 2 + 2 = 4, però si és un engany, potser 4 + 4 = 6.

Podem dubtar de tot, i això significa que el dubte és hiperbòlic. Com que de tot puc dubtar, tot és sospitós, tot s'ha de negar.

La Segona Meditació: El Cogito i la Res Cogitans

La segona meditació comença amb una reflexió: el mateix fet de dubtar de tot em fa veure que estic dubtant. Això significa que hi ha una cosa que dubta i que pensa. Amb això anuncia la seva frase famosa: «Penso, llavors existeixo».

Il·lustra aquest exemple amb el tros de cera: imaginem que acostem un tros de cera al foc. Aquest s'anirà desfent i es transformarà en diferents formes, però nosaltres deduïm que és el mateix tros de cera. No és a través dels sentits, sinó que ho sabem mitjançant la raó, l'intel·lecte. Podem estar segurs que hi hagi cera, dubtem encara de les coses, però sí que penso en la cera i, per tant, existeix un jo que pensa. Aquest jo és el que Descartes anomena «RES COGITANS», que significa la substància pensant. El jo existeix i es caracteritza pel pensament.

La Tercera Meditació: La Prova de l'Existència de Déu

L'existència del jo, de la consciència, és una intuïció. Constitueix una veritat indubtable que se'ns presenta de forma clara i distinta. Per això, Descartes ens dirà que la primera veritat té la funció d'establir el criteri d'evidència. A partir d'aquest moment, seran veritables totes les coses que concebem de forma clara i distinta, de la mateixa manera que hem concebut el jo (el cogito) com una veritat indubtable.

Descartes en aquest moment es troba dins del solipsisme. Per trobar més veritats, investiga el contingut de la nostra ment: les idees. I diu que hi ha tres tipus:

• Adventícies: (Exemple: cavall) Provenen de l'experiència externa.
• Fàctiques: (Exemple: unicorn) Creades per la combinació d'altres idees.
• Innates: (Exemple: infinit) Neixen amb nosaltres.

Llavors, mitjançant les idees innates, troba l'existència de Déu. La qüestió és com passem de la idea a demostrar la seva existència real. Descartes recorre a dos arguments:

1. L'argument de la infinitud.
2. L'argument de causalitat aplicada al jo.

Amb aquests arguments demostra l'existència de Déu.

La Quarta Meditació: Déu, Garant de Veritat i Origen de l'Error

El jo és imperfecte perquè dubta, però Déu és perfecte. Si és perfecte, ha de ser veraç. Això significa que no m'enganya quan jo faig ús de la raó. Les coses que jo veig de mode clar i distint són veritat, com passa amb les veritats matemàtiques.

Amb aquesta reflexió s'anul·la la hipòtesi del geni maligne o Déu enganyador. El dubte deixa de ser hiperbòlic, i Déu, en tant que substància veraç i perfecta, passa a ser el criteri d'evidència, el criteri de veritat. L'únic que cal preguntar-se és d'on prové l'error.

L'error no pot provenir de l'enteniment, que és limitat. Si ens cenyim a la norma de la claredat i la distinció, l'enteniment no falla. Per tant, ha de provenir d'un altre lloc, i Descartes el situa a la voluntat, que és infinita. Sempre que intentem anar més enllà del que ens pot demostrar l'enteniment, estem utilitzant la voluntat, i aquesta ens induirà a l'error si tracta de realitzar judicis sobre coses que no coneixem.

La Cinquena Meditació: L'Argument Ontològic

Descartes ens ofereix un altre argument per demostrar l'existència de Déu: l'Argument Ontològic, una variant de l'argument original de Sant Anselm. Aquest constitueix una prova a priori basada en la idea de Déu. En tant que ésser perfecte, implica la seva existència necessària, ja que és més perfecte existir que no pas no existir.

Després de demostrar l'existència de Déu, Descartes passarà a examinar la tercera veritat: l'existència del món i de les coses materials.