Mètode Científic, Progrés i Límits: Popper i Kuhn

El Mètode Científic

Un mètode és un procediment més o menys fix i estable, format per diversos passos o regles que permeten d’assolir una finalitat. Al llarg de la història de la ciència s’han defensat i utilitzat diversos mètodes.

Mètode Deductiu

Consisteix a extreure, a partir de dades o principis generals, una conclusió particular o concreta. La consistència o validesa d’aquest mètode és inqüestionable. Tanmateix, aquest mètode presenta un problema: en sentit estricte, només és factible en les ciències formals.

Mètode Inductiu

Consisteix a extreure una conclusió general a partir de dades concretes o particulars. Després d’haver observat el que passa en un gran nombre de casos considerem que passarà el mateix per a tots els casos del mateix tipus.

Té un gran avantatge: proporciona principis o lleis aplicables a tots els esdeveniments similars. Tot i així, planteja problemes importants: per una banda, és qüestionable que, realment, el procediment científic comenci per l’observació neutra. D’altra banda, també és qüestionable la validesa o la fiabilitat dels principis assolits. Per molts casos que hàgim comprovat, no hi ha res que ens asseguri que tots els altres siguin del mateix tipus. El mètode no proporciona seguretat, sinó probabilitat.

Mètode Hipoteticodeductiu

És una combinació del mètode deductiu i inductiu. Consta de diferents passos:

1. Definició del problema. S’inicia amb el descobriment d’una situació problemàtica per a l’ésser humà.
2. Formulació d’hipòtesis. Es proposa una explicació o solució possible, que ha de ser coherent i estar d’acord amb l’actitud científica.
3. Deducció de conseqüències. Utilitzant el mètode deductiu, s’extreuen les conseqüències que tindrà la hipòtesi si fos veritat.
4. Contrastació de les hipòtesis. Es comprova si es compleixen o no les conseqüències previstes. Cal recórrer a l’observació de la realitat i a l’experimentació.
5. Refutació d’hipòtesis. Quan no compleixen les conseqüències previstes, aleshores cal refusar la hipòtesi, tornar a començar el procés i formular-ne una de nova.
6. Confirmació d’hipòtesis. Quan es compleixen les conseqüències previstes, la hipòtesi queda confirmada.
7. Obtenció de resultats. Es formula una nova llei o teoria, o es confirma una teoria ja proposada.

Formulació d’Hipòtesis

Una hipòtesi és una suposició a l’entorn d’allò que passa en el món i les seves causes. No sembla doncs, afirmar que en la formulació de la hipòtesi hi entren en joc factors que es poden considerar poc científics.

Alguns pensadors com ara Paul Feyerabend, estenen la influència de la imaginació a tot procedir científic. Els descobriments revolucionaris de la ciència moderna són possibles per la llibertat i l’espontaneïtat de què els científics gaudeixen.

Contrastació i Confirmació d’Hipòtesis

Encara que la formulació d’hipòtesis impliqui una certa dosi d’imaginació i de sort, perquè l’explicació s’accepti ha de ser comprovada amb el rigor científic màxim.

Verificació

Consisteix a comprovar la certesa d’una hipòtesi. Per a fer-ho, s’observa si allò que la hipòtesi afirma passa en la realitat i, si es constata que és així, queda confirmada per concordança amb els fets. Però cal dir que l'única manera de fer-ho és per inducció.

Falsació

Consisteix a eliminar la hipòtesi buscant fets que demostrin que és falsa. Mentre no se’n trobin, la hipòtesi es considera, provisionalment, veritable.

Quan una hipòtesi ha estat contrastada i no s’ha pogut falsar podem considerar-la una llei científica i, per tant, acceptar-la provisionalment. Per al falsacionisme, per tant, les lleis científiques no es caracteritzen pel seu caràcter indubtablement veritable, sinó pel fet de ser falsables o refutables.

Progrés i Límits de la Ciència

Els problemes que hem vist fins ara, pel que fa al mètode científic, posen en qüestió el cientisme ingenu que considera que la ciència és l’assoliment més perfecte de la racionalitat humana. Dues de les tendències més rellevants en aquesta qüestió són:

Karl Popper: El Progrés de la Ciència

Per als falsacionistes, no es pot considerar veritable cap teoria, ja que en el futur podria ser falsada. Quan una teoria en substitueix una altra que ha estat falsada i refusada, la considerem millor que l’anterior perquè és més explicativa, té menys problemes, i per tant, és més a prop de la veritat. Per a Popper, falsar una teoria no és pas negatiu, ja que conèixer les deficiències i els problemes que té ens ajuda a formular-ne una altra encara millor.

Thomas Kuhn: Les Revolucions Científiques

Si s’analitza el desenvolupament històric de la ciència, és ben palès que les teories falsades no se solen abandonar i substituir per altres de millors, com Popper sostenia. En el paradigma científic d’un moment concret, es produeixen força anomalies que no fan que la teoria s’abandoni. Tot i així, quan es donen unes determinades condicions especials aquestes anomalies poden causar una crisi que dugui cap a una revolució científica. És a dir que poden provocar la substitució total d’un paradigma en crisi per un altre de nou.

Queda clar que cal rebutjar el cientisme ingenu que pronostica un progrés il·limitat de la ciència. Això no obstant, tampoc no hem de caure en un relativisme o escepticisme exagerat que qüestioni tots els descobriments científics.