El Mètode Cartesiano: Dubte, Raó i Existència

Descartes i la Filosofia Moderna

La filosofia moderna, que comença a finals del segle XV, es caracteritza pel Renaixement, el descobriment d'Amèrica i molts altres canvis socials. En aquest context, apareix René Descartes, considerat el pare del racionalisme i el primer filòsof modern que crea la filosofia teòrica, buscant la relació entre les substàncies metafísiques (jo, Déu i el món).

El Dubte Metòdic i la Recerca de la Certesa

Descartes es pregunta: "Què sé amb seguretat?" Davant la impossibilitat de trobar una certesa immediata, entra en un escepticisme metòdic amb l'objectiu d'arribar a veritats indubtables. Inspirat per la certesa de les matemàtiques, busca aplicar el seu mètode a la filosofia.

La Matematització del Coneixement

Descartes intenta traslladar l'esperit de les matemàtiques a la filosofia a través de la matematització, que implica els següents principis:

• Evidència: Una cosa evident és allò que s'entén clarament i distintament, com les demostracions matemàtiques.
• Anàlisi: Dividir els problemes complexos en parts més simples.
• Síntesi: Resoldre els problemes començant per allò més simple i avançant cap a allò més complex.
• Revisió: Verificar que no s'hagi omès res.

L'Evidència i els Tipus de Coneixement

Descartes distingeix entre allò necessari (allò que no pot ser d'una altra manera) i allò contingent (allò que pot ser o no ser). Aplica el mètode de l'evidència als diferents tipus de coneixement:

• Coneixement sensorial: Descartes dubta de la fiabilitat dels sentits, ja que poden enganyar-nos (exemple del pal a l'aigua).
• Existència exterior: Descartes qüestiona si l'existència del món exterior és realment evident, plantejant la possibilitat que tot sigui un somni.
• Coneixement racional: Tot i que les matemàtiques semblen indubtables, Descartes planteja la hipòtesi d'un geni maligne que ens podria fer creure que coses falses són evidents.

El Cogito Ergo Sum i la Demostració de Déu

Descartes arriba a la seva primera veritat indubtable: "Cogito, ergo sum" (penso, llavors existeixo). A partir d'aquesta certesa, intenta recuperar les altres veritats que havia negat. Analitza les seves idees, classificant-les en adventícies, fictícies/factícies i innates. A través de les idees innates, especialment la idea de Déu com a ésser perfecte, Descartes argumenta l'existència de Déu.

La Res Extensa i el Problema de la Relació Ment-Cos

Com que Déu és perfecte i no pot enganyar-nos, Descartes conclou que el món exterior (res extensa) ha d'existir. No obstant això, es planteja el problema de la relació entre la ment (res cogitans) i el cos (res extensa), dues substàncies diferents. Descartes proposa la glàndula pineal com a intermediària entre la ment i el cos, però aquesta explicació no resol completament el problema.

Meditacions Metafísiques

Meditació Primera: Del Dubte a la Certesa

En la primera meditació, Descartes explica el seu procés de dubte metòdic, qüestionant les opinions prèvies i buscant fonaments sòlids per al coneixement. Dubta dels sentits, de l'existència del món exterior i fins i tot de la validesa del coneixement matemàtic. Planteja la hipòtesi d'un Déu enganyador i, posteriorment, la d'un geni maligne que ens podria fer creure que coses falses són vertaderes.

Anys anteriors:

• 2023:
  1. «esperit»: la part d'una persona que té la capacitat de pensar.
  2. «una cosa única i íntegra»: una cosa que no està composta d'altres coses.
• 2022:
  1. «necessitat»: hi ha necessitat quan alguna cosa no pot ser d'una altra manera.
  2. «sofisma»: Una manera de raonar que sembla correcta, però que no ho és.
• 2021:
  1. «concloure»: pensar una cosa, perquè un sap que se segueix d'altres pensaments que li donen suport.
  2. «no hi ha cap raó»: no hi ha res que ens justifiqui a creure-ho.