El Mètode Cartesià i la Revolució Científica: Fonaments del Coneixement

El Mètode Cartesià: Recerca de la Veritat Absoluta

• Descartes planteja el mètode com a solució al coneixement, proposant-lo com a eina per a la recerca de la realitat absoluta. Juntament amb el dubte cartesià (fonamental en el mètode), intenta donar solució al veritable coneixement.
• El mètode es caracteritza per l'ús de la raó enfront dels sentits, és a dir, per la capacitat de dirigir bé la raó.

Els Quatre Preceptes del Mètode Cartesià

1. Intuïció primera o evidència: No admetre com a veritable res tret que se sabés amb evidència que ho és. Descartes decideix no precipitar-se i no admetre com a certesa res més que allò que es presentés com a idea clara i distinta en la seva ment, sense cap mena de dubte.
2. Anàlisi: Divisió de les dificultats que s'examinen en tota la seva extensió, dividint-les en "àtoms de coneixement".
3. Síntesi: Conducció ordenada dels pensaments, començant pels objectes més simples per anar ascendint gradualment fins a arribar a altres més complexos.
4. Comprovació: Realitzar comprovacions i càlculs concrets per tal d'assegurar la validesa o certesa dels procediments utilitzats.

La Problemàtica Metodològica en la Revolució Científica

Després que la ciència fos postergada, o subordinada a la teologia, durant l'Edat Mitjana, es va produir un apogeu científic tan gran que aquest període, comprès entre els segles XVI i XVII, es va conèixer com la "Revolució Científica". Aquesta revolució es va construir mitjançant la crítica i la polèmica constant amb la filosofia medieval, que es basava en la filosofia aristotèlica, la lògica, la física i la metafísica. Per tant, l'home del Renaixement havia d'edificar la seva ciència trencant amb aquesta filosofia aristotèlica que s'havia convertit en un dogma mantingut per l'autoritat de l'Església, la qual obstaculitzava el progrés de la ciència.

L'element central de la Revolució Científica és l'abandonament de la visió cosmogònica en la qual la Terra ocupava el centre de l'univers (sistema geocèntric de Ptolemeu) i de la física aristotèlica, per una altra on els planetes es movien entorn del Sol (sistema heliocèntric), introduïda per Nicolau Copèrnic.

Relacionat amb la filosofia medieval, podríem dir que el segle XVII es caracteritza per la fallida dels fonaments del segle anterior i l'anunci d'allò nou: la fallida progressiva de l'ordre feudal (que es veia amenaçada pel desenvolupament de la burgesia comercial a les ciutats), la ruptura de la cristiandat deguda a la Reforma i la Contrareforma, ja que la ciència va començar a separar-se de la religió, i també per la ruptura de la unitat religiosa i ideològica que havia constituït la base del pensament medieval.

Descartes i la Geometria Analítica: Fonaments del Coneixement

Descartes és l'iniciador de la geometria analítica, en la qual es dona una associació conceptual entre propietats geomètriques i aritmètiques, una descoberta que tingué gran repercussió en la història de les ciències exactes. Alguns conceptes metafísics, com el de substància i el de la divinitat, prengueren un paper rellevant i fonamental en la construcció de la teoria del coneixement. Per a Descartes, l'evidència —que defineix com a claredat i distinció de les idees— en qualsevol enunciat que s'hagi de considerar com a veritat fonamental és una dada irrefutable. Però l'evidència es basa, per definició, en la consciència del propi jo, que, en la manera de pensar de l'època, exigeix la garantia de Déu, que l'ha creat com a substància pensant capaç d'arribar a la certesa.

Universalitat del Mètode Cartesià

És un mètode universal, aplicable a totes les ciències. És un procediment per arribar a la veritat d'una manera indubtable, alhora que serveix per fonamentar la filosofia des d'un punt de vista matemàtic.