Mètode cartesià: Regles, meditacions i existència de Déu

El Mètode Cartesià

El mètode cartesià està inspirat en la metodologia científica del moment, per això ha de ser universal, vàlid per arribar al coneixement de la veritat i basat en la raó. Es tracta de reflexionar a partir de les veritats evidents, de forma ordenada, una veritat rere una altra (pas a pas), de forma deductiva. Per dur-lo a la pràctica necessitem partir d'unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la investigació de la veritat.

Regles del Mètode Cartesià

• Evidència: És el criteri de certesa. No acceptarem com a vertadera una cosa que no se'ns presenti de forma clara, distinta i, per tant, indubtable, en la nostra ment.
• Anàlisi: Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder solucionar-los (amb naturaleses simples el podrem conèixer amb la intuïció).
• Síntesi: Consisteix en reconstruir en sentit invers el camí de l'anàlisi. Agrupem les idees simples. A partir de la deducció (el pas d'allò conegut intuïtivament a allò conegut deductivament).
• Enumeració: S'han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com faci falta per evitar les equivocacions.

Meditacions Metafísiques

Déu existeix? Distinció cos - ànima

Primera Meditació (El Dubte)

Part negativa del mètode, primer ho poso tot en dubte. Aquesta és la postura inicial de la filosofia cartesiana. Descartes pretén fonamentar el coneixement (la finalitat és arribar a conèixer les veritats, per això és metòdic i no escèptic). Hem de qüestionar els coneixements rebuts, s'han de tenir en compte els arguments dels escèptics si volem acabar amb l'escepticisme. Per aquesta raó el mètode consisteix en no donar res com a vàlid mentre ho puguem posar en dubte. En l'extrem d'aquesta posició Descartes arriba al dubte hiperbòlic (dubtem de tot, fins i tot de les veritats matemàtiques).

Per què dubta?

Perquè tot allò conegut pels sentits alguna vegada ens han enganyat, perquè no hi ha una clara distinció entre vetlla i somni i no sabem ni si existeix el món o estem somiant i perquè pot ser que hi hagi un geni maligne que ens enganya i les veritats independents com les ciències experimentals i les matemàtiques no són el que ens pensem.

Segona Meditació (Primera Veritat: El "Jo")

Quan hem arribat al límit del dubte arriba la part positiva del mètode, on troba la primera veritat: el jo. El fet de dubtar de tot em fa veure que estic dubtant, el que significa que hi ha alguna cosa que dubta, que pensa: "cogito ergo sum" penso llavors existeixo.

Exemple del tros de cera: (acostem un tros de cera al foc, adopta diferents formes, però sabem que és el mateix tros de cera) Puc ser capaç de conèixer un tros de cera. Totes les qualitats que percebo amb els sentits en un tros de cera poden canviar i seguiria sent el mateix tros de cera. La meva concepció del que és el tros de cera va més enllà de les diferents possibilitats i variacions que puc imaginar. Per tant, el que conec no és allò que em ve donat pels sentits o per la imaginació, sinó que el conec gràcies al meu intel·lecte o raó --> Res cogitans (substància pensant, el jo existeix i es caracteritza pel pensament).

Tercera Meditació (Segona Veritat: Existència de Déu)

L'existència del jo i de la consciència és una intuïció, una veritat indubtable que se'ns presenta de forma clara i distinta. Aquesta primera veritat serà la que donarà el criteri d'evidència. El jo pensa, i en què pensa? Tres tipus d'idees del nostre enteniment segons el seu origen: Adventícies (alienes, dels sentits, de l'experiència), fictícies (fetes i inventades per un mateix, construïdes combinant altres idees) i les innates (de l'ànima i de l'intel·lecte, són les evidents, que el pensament posseeix per ell mateix, infinit). A partir de idees innates troba la segona veritat: l'existència de Déu. Com passem de idea a demostrar-ho?

• Argument de la infinitud. La idea d'infinit necessita una causa adequada. Jo no la puc haver creat perquè sóc finit, per tant, només la pot haver creat una substància infinita, Déu.
• Argument de la causalitat aplicada al jo. El jo és finit i imperfecte. És evident que jo no m'he creat a mi mateix, sinó m'hagués fet com les idees innates que posseeixo, per tant, he d'haver estat creat per Déu.