Metafísica i Epistemologia: Què és la Realitat i el Coneixement?

Lliçó 3: Metafísica

La nostra realitat física canvia constantment, fins i tot en el nivell més bàsic de les cèl·lules del nostre cos. Un procés de renovació cel·lular triga aproximadament set anys a completar-se. Així, físicament, no queda res del que hi havia en nosaltres fa set anys. Però, més enllà d'aquesta renovació cel·lular, altres aspectes com el nostre aspecte, interessos i aficions també han canviat. Tot i això, moltes persones pensen que continuen sent les mateixes, malgrat les modificacions que han experimentat. Això ens porta a una pregunta filosòfica important: Com és possible que canviem completament i alhora sentim que som els mateixos?

Aquesta qüestió fa referència a un dels grans temes de la metafísica, una branca de la filosofia que estudia la realitat més enllà de l'experiència física i material. El terme “metafísica” va ser encunyat per Andrònic de Rodes al segle I aC. Va utilitzar el terme per referir-se a aquelles obres d'Aristòtil que no es podien classificar dins de la física, és a dir, els textos sobre la realitat que van més enllà del que podem veure o experimentar directament.

Què és la realitat?

La realitat, en un sentit general, es refereix a tot allò que existeix. Tanmateix, hi ha diversos debats sobre quins aspectes de la realitat podem considerar com a veritablement existents. Per exemple, els àtoms, tot i que no els podem veure, són igualment part de la realitat. Però, què passa amb realitats com els sentiments, les creences o la llibertat? Aquestes, tot i ser immaterials, també són part de la nostra experiència de la realitat.

D'aquesta manera, la realitat es pot dividir en dues categories: una, observada a través dels sentits, i l'altra, subjectiva, que inclou la nostra ment, emocions i idees. Així, la realitat no es limita només al que podem veure o tocar, sinó que inclou també els aspectes immaterials. Aquesta distinció ens porta a una altra pregunta: com pot existir una realitat que canvia constantment? Filòsofs com Heràclit i Parmènides van abordar aquesta qüestió al segle VI aC. Heràclit va sostenir que tot és canvi, que “tot flueix”, mentre que Parmènides defensava que la veritable realitat és immòbil i immutable.

L'estudi de l'ésser

La metafísica es considera una disciplina global i ambiciosa. Va més enllà de les ciències físiques perquè tracta d'explicar la realitat en un sentit més profund, més enllà de les evidències materials. L'objectiu és comprendre què significa “ser”, no en termes concrets o particulars, sinó com una categoria general. D'acord amb Aristòtil, podem distingir entre el “ser” com a accident, quan una qualitat com l'alçada o el color es pot atribuir a un objecte, i el “ser” com a substància, quan un ésser existeix per si mateix, com és el cas d'un gat, un home o un cavall.

Realitat i aparença

Una altra gran qüestió metafísica és la relació entre la realitat i l'aparença. Com és la realitat tal com la veiem? O com la perceben altres éssers, com els animals? La realitat és la mateixa per a tots, però cadascú la percep de manera diferent, depenent dels seus sentits i capacitats. Això ens fa preguntar si és possible conèixer la realitat tal com és realment, més enllà de les aparences. Aquesta qüestió segueix sense resposta clara, ja que sempre percebem la realitat des de les nostres pròpies limitacions.

L'ésser i el no-res

Una altra pregunta fonamental és: per què hi ha éssers en comptes de no-res? Què vol dir exactament el no-res? El no-res es pot entendre com la negació de l'ésser, allò que no existeix. Però això presenta una contradicció, perquè, si afirmem que alguna cosa no existeix, estem donant-li alguna mena d'existència al no-res. Filòsofs com Henri Bergson han sostingut que el no-res no té cap realitat conceptual ni material, que és una estructura lògica sense contingut.

Teories metafísiques

Les diferents teories metafísiques aborden qüestions com la unitat i la multiplicitat, el canvi i la permanència, l'essència i l'existència, o la matèria i l'esperit. Les teories més influents es poden dividir en dues categories principals: l'espiritualisme i el materialisme.

Metafísiques espiritualistes

L'espiritualisme defensa que la realitat que percebem és només una aparença, una il·lusió produïda per les limitacions dels nostres sentits. Per sota d'aquesta aparença, hi ha una realitat autèntica que no es pot captar pels sentits, com les idees o fins i tot Déu. Plató, per exemple, va defensar la idea d'un món intel·ligible, format per idees eternes, immutables i perfectes, que constitueixen l'autèntica realitat. Descartes, per la seva banda, va distingir tres substàncies: la substància pensant (la ment), la substància material (el món físic) i la substància divina (Déu), sent Déu la realitat suprema.

Metafísiques materialistes

El materialisme, en canvi, nega l'existència d'una realitat espiritual i sosté que tot el que existeix és matèria. Els materialistes creuen que el cervell és responsable de tots els processos mentals, incloent-hi les idees, els sentiments i les creences. El materialisme històric de Marx, per exemple, considera que les condicions materials de la vida són les que determinen la ideologia i la història.

Crítiques a la metafísica

La metafísica ha estat objecte de crítiques importants, especialment des de l'empirisme i el racionalisme. Filòsofs com David Hume i Immanuel Kant han qüestionat la validesa del coneixement metafísic, argumentant que no és verificable a través de l'experiència ni de l'anàlisi lògica. Així, molts consideren que la metafísica no pot proporcionar coneixement fiable i científic de la realitat.

Vigència de la metafísica

Malgrat les crítiques, els temes de la metafísica continuen sent rellevants avui dia. La qüestió de la identitat personal, la relació entre ment i cervell, i el problema del mal continuen sent objecte de debat i reflexió filosòfica. Encara que la metafísica no tingui el caràcter científic de les altres disciplines, segueix sent una àrea de recerca important que respon a una necessitat humana inherent de comprendre la realitat en un nivell profund.

Lliçó 2: Epistemologia

Les ciències proporcionen coneixements en diversos àmbits, com la física, la química i la biologia, però qui estudia i analitza aquests coneixements és l’epistemologia. Aquesta és una branca de la filosofia que s'encarrega d’examinar què és el coneixement, els seus orígens, mètodes i límits. Es va desenvolupar especialment a partir del segle XVII amb l'aparició de les ciències experimentals.

El concepte de coneixement i els seus graus

El coneixement es pot classificar en tres graus:

• Opinió: una apreciació subjectiva basada en creences o interessos personals sense proves.
• Creença: quan algú està segur d’alguna cosa, però sense poder-la demostrar.
• Coneixement: una creença justificada racionalment, objectivament vertadera i demostrable.

Aquestes categories es poden exemplificar amb un accident de trànsit: una opinió seria pensar que un conductor és culpable per un prejudici; una creença seria que la policia tingués una hipòtesi basada en l'experiència prèvia, i el coneixement seria tenir proves concloents que demostrin qui ha estat el responsable.

Facultats cognitives

Com adquirim coneixement? A través de diverses eines:

• Percepció: permet captar la realitat mitjançant els sentits (vista, oïda, tacte, gust i olfacte). No coneixem la realitat tal com és, sinó com ens la permeten captar els nostres sentits.
• Memòria: reté i recupera informació. Pot ser afectada per alteracions com l'amnèsia, la hipermnèsia (records excessius) o la paramnèsia (déjà vu). Es divideix en immediata, a curt i a llarg termini, i en memòria mecànica i significativa.
• Imaginació: capacitat exclusivament humana que permet reproduir i modificar imatges mentals. Pot ser reproductora (relacionada amb records) o creadora (fantasia, ficció).
• Intel·ligència: habilitat per resoldre problemes. S'expressa en diferents formes segons la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner: lingüística, logicomatemàtica, visual-espacial, corporal-cinestèsica, musical, interpersonal, intrapersonal i naturalista.

El procés de coneixement: l'abstracció

L’experiència proporciona dades concretes (un arbre, una taula, una persona). Per arribar a coneixements generals, fem un procés d’abstracció, eliminant característiques particulars i retenint les essencials. Això permet definir conceptes generals com "arbre" o "mamífer". Hi ha dues grans corrents filosòfiques que han discutit sobre l’origen del coneixement:

• Empirisme: sosté que el coneixement prové dels sentits. John Locke afirmava que naixem amb la ment en blanc i que el coneixement es construeix amb l’experiència.
• Racionalisme: defensa que la raó és la base del coneixement, ja que els sentits poden ser enganyosos. Considera que tenim idees innates des del naixement.

L'epistemologia kantiana

Kant va intentar conciliar l'empirisme i el racionalisme, proposant que el coneixement depèn de tres facultats:

• Sensibilitat: capta les dades externes (necessitem percebre una flor per conèixer la seva olor).
• Enteniment: processa aquestes dades.
• Raó: les estructura per generar coneixement.

Kant afirmava que l'espai i el temps són formes "a priori" que estructuren la nostra percepció i permeten comprendre el món. L'enteniment és la facultat que organitza i dona coherència a les dades que percebem a través dels sentits, transformant el caos de sensacions en fenòmens empírics. Per fer-ho, treballa amb categories innates, com la substància i la causalitat, que permeten estructurar la realitat i establir relacions entre els fenòmens. Sense aquestes categories, la nostra percepció del món seria fragmentada i incomprensible.

La raó, per la seva banda, ens porta a qüestionar el perquè de les coses, generant idees metafísiques com el jo, el món i Déu. Tanmateix, aquestes idees no tenen fonament empíric i no poden ser ni demostrades ni refutades, fet que porta Kant a concloure que el coneixement sobre elles és impossible.

Coneixement, veritat i els seus límits

El coneixement es divideix en teòric i pràctic. El coneixement teòric descriu i explica la realitat mitjançant l’observació, l’anàlisi de causes i la predicció. En canvi, el coneixement pràctic se centra en l’acció i la manipulació del món, abastant àmbits com l’art, la tècnica i la moral.

La veritat és un concepte filosòfic fonamental que es pot entendre de diferents maneres. Les proposicions empíriques són vertaderes si corresponen a la realitat, són coherents amb altres proposicions o resulten útils en la pràctica. En canvi, les proposicions formals, com les matemàtiques, són vertaderes si mantenen coherència interna.

Vivim en una era de postveritat, on les opinions i les emocions sovint prevalen sobre els fets objectius. Això es manifesta en la proliferació de notícies falses i en la manipulació de la informació per influir en la percepció pública.

Finalment, la filosofia ha debatut sobre els límits del coneixement. El dogmatisme defensa que és possible conèixer la realitat amb certesa absoluta, mentre que l’escepticisme ho posa en dubte. Kant proposa un enfocament criticista, acceptant que el coneixement és possible però sempre revisable. El relativisme i el perspectivisme, en canvi, argumenten que la veritat depèn del context i del punt de vista de cada subjecte.