La Metafísica d'Aristòtil: Crítica a Plató i la Substància

Crítica a la teoria platònica de les idees

Aristòtil no accepta l'existència de l'essència de les coses separada de les coses mateixes; per això, critica la teoria de les Idees de Plató:

1. No demostra que les Idees estiguin separades dels objectes sensibles.
2. Aquesta teoria és inútil perquè:
   • Significa una duplicació innecessària de les substàncies.
   • No ens ajuda a conèixer les coses del món sensible.
   • No ens permet explicar el canvi que s'observa en el món sensible. Si les Idees són immòbils i les coses del món sensible en són imitacions (o hi participen), per què hi ha moviment en el món?
   • Si les Idees són la causa dels objectes sensibles, elles mateixes també han de ser sensibles.
3. Aquesta teoria és impossible:
   • Si les Idees són les substàncies de les coses, no poden estar separades de les coses.
   • Critica la manca d'una explicació clara de Plató sobre com es relacionen les Idees amb els objectes del món sensible.
   • Si existeixen Idees d'objectes individuals, també hauran d'existir Idees d'objectes universals, i Idees que expliquin la relació entre els objectes individuals i els universals, i així fins a l'infinit.

El concepte de substància

La Metafísica s'ocupa de l'estudi de la substància, de l'Ésser Absolut, que Aristòtil identifica amb la Substància Immòbil. Aristòtil diferencia entre dos tipus de substància:

• Substància primera: és allò que no pot ser predicat d'un subjecte, sinó que és el subjecte mateix. Per a ell, la substància primera són els ens particulars, dels quals podem predicar els accidents.
• Substàncies segones: són els universals, els gèneres i les espècies. Aquests no tenen una realitat pròpia, però ens serveixen per classificar les substàncies primeres.

La substància immòbil

L'existència d'aquesta substància és demostrada per Aristòtil tant en la Metafísica com en la Física.

Argument des de la Física

En aquesta obra, l'utilitza per explicar el moviment que es dona en l'Esfera de les Estrelles Fixes i que es transmet a les altres esferes. Aquest moviment ha de tenir un motor, i aquest ha de ser immòbil, ja que si es mogués, seria necessària l'existència d'un altre motor, i així successivament fins a l'infinit.

Argument des de la Metafísica

També considera aquest primer motor com a Acte, i no com a Potència. Si fos Potència, tindria la possibilitat de moure i de no moure; per tant, ha de ser Acte. Com a primer motor, és Acte Pur, amb una absència total de Potència. Seria el primer Acte, necessari en la Metafísica, perquè Aristòtil ens diu que tota Potència prové d'un Acte anterior; per tant, hi ha d'haver un primer Acte. El primer Motor tampoc no té magnitud: si en tingués una de finita, no seria capaç de moure eternament, i si tingués una magnitud infinita, la seva existència no seria possible. A causa d'aquesta absència de matèria i magnitud, el Motor Immòbil no pot moure com a causa eficient, sinó que ho fa com a causa final.

El primer Motor és identificat amb el Bé Suprem i amb Déu. Aristòtil el concep com la Intel·ligència divina pensant-se a si mateixa, ja que l'única cosa prou important per ser pensada per Déu és ell mateix. Déu, el Motor Immòbil, és el primer motor del moviment i la primera causa, a la qual remeten totes les altres causes. En el sentit de causa final, és el creador de l'ordre de l'Univers, però no el creador de l'ésser de l'univers. Aquest no és producte de la creació de Déu; l'univers no té ni principi ni fi. Déu participa de la substància de l'univers, però no la crea.