La Mesquita Islàmica i l'Art Romànic: Arquitectura, Escultura, Pintura

L'Oració i la Mesquita Islàmica

L'oració (Salat) és un dels pilars bàsics de la religió musulmana. Els fidels han de resar cinc vegades al dia en direcció a la Meca. El seu espai de culte és la mesquita, terme que significa 'lloc per postrar-se davant de Déu'. Es va prendre com a model la casa de Mahoma a Medina i és un espai que s'ajusta a les necessitats del creient musulmà.

Estructura de la Mesquita

La planta més utilitzada és la rectangular. El recinte sol tenir dos espais diferenciats i comunicats entre si:

• Una sala coberta per resar (haram).
• Un pati descobert (sahn).

Al pati (sahn) hi ha una font (sabil) per a les ablucions (purificar-se) abans d'entrar a resar. El haram, la zona coberta, és una sala diàfana amb fileres de columnes (sala hipòstila) que sostenen un sostre pla. El mur del fons (qibla) està orientat cap a la Meca, tal com mana l'Alcorà. A la qibla hi ha un nínxol, el mihrab (que assenyala la direcció de la Meca i sovint acull l'Alcorà), i al davant hi ha unes naus que formen la maqsura, lloc reservat a les autoritats o on es postra l'imam que dirigeix la pregària. Els murs són de gran senzillesa constructiva però estan profusament decorats. Els sòls es cobrien amb grans catifes, ja que l'oració es fa agenollats. La decoració és sovint a base de mosaics, guixeries i fusta tallada.

La Mesquita de Còrdova

Un exemple paradigmàtic és la Mesquita de Còrdova. L'espai exterior està envoltat per un recinte massís de carreus a soga i tizó, amb contraforts, reforçat per torres entre les quals s'obren les 19 portes de la mesquita. Utilitza com a elements sustentadors columnes (sovint reaprofitades) de marbre o granit, de fust llis i sense base, amb capitells característics. Els arcs són de ferradura (típics de l'art islàmic hispànic) i de mig punt superposats, amb pilastres sobre cada columna per donar més alçada. La coberta original era plana, de fusta. El haram produeix una sensació d'uniformitat i bosc de columnes; per tant, hi predomina l'horitzontalitat. La decoració és rica, amb formes geomètriques (llaçeries) i florals estilitzades (atauric) entrellaçades. S'utilitza l'escriptura àrab (cal·ligrafia cúfica o cursiva) com un element decoratiu i que mostra el significat de la fe islàmica.

Escultura Romànica

L'escultura romànica està principalment adaptada al marc arquitectònic (portades, capitells, claustres). Té una composició clara, tancada, frontal i ordenada.

Característiques Principals:

• No es busca la bellesa clàssica, sinó l'expressivitat i la comunicació del missatge religiós.
• Les figures són hieràtiques (solemnes, rígides) i amb manca de moviment.
• Presenta una talla sovint plana i sense profunditat (relleu).
• És un art antinaturalista, amb manca de realisme i proporcions naturals. Sovint s'observa l'horror vacui (horror al buit), omplint tot l'espai disponible.
• Les imatges deixen de banda els sentiments individuals; és més un art conceptual, representant personatges tipus de manera repetitiva.
• La iconografia es basa principalment en l'Apocalipsi i l'Antic Testament, així com vides de sants. Es representa la Verge (Theotokos), els 12 apòstols, i el bestiari (animals simbòlics que representen vicis i virtuts).
• Té sempre un fort sentit pedagògic-religiós, destinat a instruir els fidels analfabets.

La podem trobar als timpans de les portalades, a les arquivoltes o als capitells de columnes i claustres. A poc a poc, és un estil que va evolucionant. Inicialment, presenta escenes de poca complicació, amb figures allargades on els vestits apareixen adherits al cos i amb plecs senzills i paral·lels (plecs en forma de U o V). Un cop entrat el segle XII, els vestits tenen plecs més voluminosos i naturalistes, i els personatges adquireixen certa humanització, amb ulls grans i ametllats que els donen una intensa mirada. A mitjan segle XII, es dóna més importància al naturalisme i, gràcies a l'aparició del somriure (com en algunes figures de transició al Gòtic), s'anima el rostre.

Pintura Romànica

Les esglésies romàniques són un espai interior on la pintura té un paper fonamental. S'ha d'il·lustrar els fidels sobre el contingut de la Bíblia i té l'objectiu d'enllaçar l'espectador amb la divinitat.

Característiques i Tècniques:

• Les mostres més significatives són la pintura mural, principalment al fresc (aplicada sobre morter humit), però també en miniatura (il·luminació de manuscrits) i sobre taula (frontals d'altar).
• El tema central és la religió.
• Té un gran poder expressiu; les zones més destacades per a això són els ulls (grans, ametllats) i les mans.
• És una pintura antirealista i antinaturalista, amb figures molt hieràtiques i serioses.
• És fonamental el dibuix, amb una línia de traç gruixut (sovint negra) que determina la silueta dels personatges, els detalls interiors i la seva expressió.
• És una pintura plana (sense perspectiva ni profunditat), amb colors vius, purs i sovint antinaturals, que no es barregen per crear gradacions.
• La llum és mínima i homogènia, sense focus definits ni ombres.
• La composició és tancada, clara i jerarquitzada (les figures més importants són més grans o estan situades en llocs preeminents, com el Crist en Majestat a l'absis).

Podem parlar de diversos estils o influències:

• Un estil d'influència francesa, amb un major sentit narratiu i més realisme, on les figures són més dinàmiques i expressives.
• Un altre d'influència italiana (bizantina), més rígid i solemne, on les figures són més planes, frontals i simètriques, amb un fort component simbòlic.