La Mesquita-Catedral de Còrdova: Història i Arquitectura Islàmica

La Mesquita-Catedral de Còrdova: Obra Mestra Islàmica

La Mesquita de Còrdova és la gran obra mestra de l’art islàmic occidental i un dels edificis més emblemàtics de la història peninsular. Construïda entre els segles VIII i X, reflecteix tant el desenvolupament polític del territori d’Al-Àndalus com la seva extraordinària capacitat de síntesi cultural.

Inicis i Afirmació Política

La construcció s’inicia l’any 786 sota Abd al-Rahman I, fundador de l’Emirat independent de Còrdova. Aquest governant, últim supervivent de la dinastia omeia després de la matança de Damasc, necessitava legitimar el seu poder i reivindicar el seu llinatge. Per això, aixecar una gran mesquita no era només una necessitat religiosa, sinó també una afirmació política i simbòlica.

Evolució de la Planta Arquitectònica

La planta original establí el patró que seguirien totes les ampliacions posteriors:

• Un ampli sahn o pati amb arcs i font —l’actual Pati dels Tarongers—.
• Un hàram o sala d’oració dividida en nombroses naus perpendiculars al mur de la alquibla.

Les reformes successives d’Abd al-Rahman II, Abd al-Rahman III, Al-Hakam II i Almansor ampliaren progressivament la sala d’oració fins a convertir-la en un espai vast i repetitiu, gairebé infinit, en què la percepció del ritme espacial és més important que la jerarquia arquitectònica.

Elements Característics i Eclecticisme

Un dels trets centrals de la mesquita és el seu eclecticisme. Els primers constructors reutilitzaren nombroses columnes romanes i visigòtiques, fet que explica la varietat de materials, colors i proporcions. Sobre aquestes columnes —generalment coronades per capitells corintis força esquemàtics o retallats— s’aixequen pilastres que permeten suportar la solució arquitectònica més característica del conjunt: el doble arc.

El Doble Arc i la Llum

Aquest sistema combina un arc de ferradura inferior amb un arc de mig punt superior, la qual cosa dóna més alçada, lleugeresa i lluminositat a les naus. L’alternança cromàtica de les dovelles roges i blanques, inspirada en l’aqüeducte romà de Mèrida, accentua encara més l’efecte visual i converteix l’interior en un “bosc de columnes”.

L’Esplendor d’Al-Hakam II

L’ampliació més luxosa i refinada és la d’Al-Hakam II, moment en què la mesquita assoleix la seva màxima esplendor artística. La seva intervenció inclou:

1. La maqsura, espai reservat al califa, resolta amb arcs polilobulats i de ferradura entrellaçats.
2. El mihrab, una fornícula poligonal que simbolitza la presència d’Al·là.

L’accés al mihrab s’obre mitjançant un extraordinari arc de ferradura decorat amb mosaics bizantins d’or i colors vius, enviats expressament per l’emperador de Constantinoble. Tot el conjunt es corona amb una cúpula gallonada de gran bellesa, amb nervis que no es creuen i deixen un espai octogonal al centre.

Ampliació Final i Llegat

Posteriorment, Almansor amplià la mesquita cap a l’est afegint vuit naus. Encara que aquesta ampliació és menys refinada, incrementa considerablement la monumentalitat del conjunt, tot i que desplaça el mihrab original de la seva centralitat.

Després de la conquesta cristiana de 1236, l’edifici fou consagrat com a catedral. Al segle XVI, s’hi construí una nau renaixentista al centre, alterant notablement l’espai original. Tot i així, aquest contrast arquitectònic s’ha acabat convertint en un testimoni excepcional de la superposició cultural pròpia de la història hispànica.