Mercè Rodoreda i La Plaça del Diamant: Context Literari de Postguerra

Mercè Rodoreda i La Plaça del Diamant: Context Històric i Cultural

L'escriptura de La plaça del Diamant se situa en el context de la postguerra espanyola, entre 1939 i 1959, un període marcat per la repressió cultural i la censura. La novel·la abasta cronològicament des de 1928 fins a principis dels anys cinquanta, reflectint esdeveniments clau com la proclamació de la República i l'esclat de la Guerra Civil. Aquest context va provocar l'exili i la clandestinitat de molts escriptors. Mercè Rodoreda va poder tornar a publicar en editorials catalanes a partir de 1958, coincidint amb una incipient recuperació cultural.

Trajectòria de Mercè Rodoreda

La plaça del Diamant pertany a l'etapa de maduresa de l'autora, després d'una etapa de formació en els anys trenta. En aquesta etapa de maduresa, Rodoreda consolida el seu estil, caracteritzat per la novel·la psicològica i una tècnica narrativa definida. A diferència de l'etapa de formació, on la majoria de les seves obres van ser rebutjades, La plaça del Diamant va tenir un gran impacte i reconeixement.

Gènere narratiu en el context de postguerra

La narrativa de postguerra es caracteritza per diverses corrents estètiques. Trobem:

• La novel·la testimonial
• La novel·la existencialista
• La novel·la catòlica
• La novel·la psicològica (on s'inscriu La plaça del Diamant)
• El realisme vuitcentista
• El realisme compromès
• La novel·la de la realitat del somni
• La novel·la policíaca

Altres autors destacats de la postguerra

Autors com Maria Aurèlia Capmany (amb obres com Feliçment, jo sóc una dona), Enric Valor (L'ambició d'Aleix), Manuel de Pedrolo (El mecanoscrit del segon origen), i Pere Calders (contista destacat) van sobresortir en aquest context, tractant temes diversos com el feminisme, el món rural, la denúncia social i la fantasia.

Models i corrents literaris

La plaça del Diamant pertany a la novel·la psicològica, centrant-se en el món psíquic dels personatges i les seves vivències internes. Aquesta es diferencia d'altres corrents com la novel·la testimonial (enfocada en experiències dures de la guerra i l'exili) o la novel·la catòlica (amb reflexions religioses i morals).

Evolució del gènere narratiu català

A partir dels anys setanta, apareix una nova generació d'escriptors amb temàtiques i tècniques narratives innovadores. Es produeix una ruptura de les normes tradicionals, experimentant amb noves formes narratives. La narrativa històrica i les ambientacions rurals van guanyar una rellevància significativa.

Autors destacats posteriors a Rodoreda

Quim Monzó, amb la seva ironia i anàlisi de la societat consumista, i Joan Francesc Mira, amb la seva obra variada i profunda, representen una evolució respecte a l'estil de Mercè Rodoreda. Mentre que Rodoreda se centra en el món interior i la psicologia dels seus personatges, autors com Monzó utilitzen un estil més irònic i crític amb la societat contemporània.

Presència d'autores en la literatura catalana

La presència d'autores era menys destacada durant la postguerra, però va créixer notablement a partir dels anys setanta. Autores com Maria Ibars, Beatriu Civera, Maria Beneyto, Isabel-Clara Simó, Carme Riera, Montserrat Roig, Núria Cadenes i Irene Solà, entre moltes altres, van contribuir significativament a la literatura catalana en diversos gèneres, sovint tractant la condició femenina en la societat i aportant noves perspectives.