Mercè Rodoreda i la Literatura Catalana de Postguerra: Context i Autors Clau

Mercè Rodoreda: Narrativa de la Postguerra fins als anys 70

L'obra de Mercè Rodoreda s'emmarca en la Catalunya del segle XX, un període marcat per la Guerra Civil, l'exili i la dictadura franquista. Rodoreda escriu des d'una perspectiva intimista, sovint centrada en personatges femenins que lluiten contra les convencions socials i les ferides emocionals. El seu estil combina simbolisme i lirisme, influenciat pel surrealisme i la novel·la psicològica. Obres com La plaça del Diamant reflecteixen la complexitat de l'ànima humana i la repressió de l'època.

Context Històric i Cultural de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda publica La plaça del Diamant el 1962. En aquesta època, el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües de l'Estat. Això permet tornar a utilitzar llengües suboficials com el català, facilitant la creació d'una infraestructura editorial mínima (revistes, premis, editorials) que s'ampliaria al llarg dels anys 60 i 70. Es van publicar llibres i revistes en català sense contingut polític, marcant l'inici del resistencialisme literari, que preservava la identitat catalana mitjançant la llengua i la literatura.

Autors Clau de l'Època

Enric Valor

Enric Valor va ser un autor alacantí, gramàtic, rondallista i novel·lista valencià. El 1930 va entrar a la redacció de “El Tio Cuc”, un periòdic satíric republicà. Als anys 50 va crear Rondalles valencianes, una recopilació de rondalles de tradició oral valenciana transformades en literatura escrita de norma estàndard. Als anys 60, va publicar la important trilogia Cicle de Cassana, on demostra un gran domini del vocabulari.

Manuel de Pedrolo i Molina

Manuel de Pedrolo i Molina va ser molt polifacètic, però la narrativa i la novel·la van ser la part més important de la seva producció, esdevenint una de les més extenses i diverses de la literatura del segle XX. En poesia, va escriure Ésser en el món. En teatre, va ser molt notable i va contribuir a la renovació del teatre de postguerra. En narrativa, es va inscriure als moviments de l'existencialisme i el conductisme, com a Si són roses floriran.

El Verí del Teatre: Context Narratiu i Autors

Context Narratiu de Sirera

Després del règim franquista, marcat per la censura i la persecució, es va permetre gradualment el teatre, sovint utilitzant el recurs del teatre en clau per evitar la censura. El verí del teatre s'adreça a tres corrents narratives:

• Teatre Independent: Caracteritzat per la crítica social i política, reafirmant-se en l'ús d'una llengua normalitzada i denunciant els abusos de poder.
• Teatre Existencialista: Reflexiona al voltant de l'ésser humà des d'una concepció pessimista, posant èmfasi en la subjectivitat, la individualitat i l'emocionalitat.
• Teatre de Text: Centrat en la qualitat i la profunditat del text dramàtic.

Context Històric i Cultural (El Verí del Teatre)

El Verí del teatre, publicada el 1978, any de la proclamació de la Constitució Espanyola, és una de les obres més representatives de Sirera. El context històric d'escriptura és un moment de canvi i obertura política i social: l'arribada del règim democràtic i de l'Estat de les Autonomies. En aquest sentit, es va incentivar la producció literària teatral i es va renovar l'escena valenciana. En l'àmbit teatral, es pot destacar el teatre independent, amb creacions col·lectives que desafiaven la censura i buscaven la modernització teatral.

Coautors de El Verí del Teatre

• Jordi Teixidor (1939-2011): Autor, escenògraf, actor i director barceloní. Va fundar el grup de teatre independent “El camaleó” i va participar puntualment al grup “La Pipironda”. La seva obra es divideix en dues etapes: la primera, basada en el model de teatre èpic i sàtira política (ex. Tot això del Vietnam); i la segona, marcada per les dificultats de la dramatúrgia catalana, on aprofundeix en la visió del teatre (ex. Manuel de la rima).
• Manuel de Pedrolo i Molina (1918-1990): Ja esmentat anteriorment per la seva obra narrativa, en teatre va ser molt notable i va contribuir a la renovació del teatre de postguerra amb obres inspirades en el teatre de l'absurd (ex. Cruma).