Meditacions Metafísiques: Resum i Anàlisi

Tercera Meditació: La Regla d'Evidència

A. El progrés reflexiu de les meditacions

En aquesta tercera meditació, Descartes reflexiona sobre el camí fet i el guany obtingut, cosa que li permet establir una regla general d'evidència. Fent ús d'aquesta regla, podrà examinar si hi ha en ell més coneixements dels quals encara no és conscient.

B. La regla de l'evidència

Descartes afirma que totes aquelles coses que concebem amb claredat i distinció són veritables. En les meditacions, no defineix aquestes nocions, ja que les exposa directament en la segona meditació i les recull a l'inici d'aquesta tercera. La definició la donarà en els seus Principis de Filosofia.

Segons Descartes, allò clar és present i manifest per a un esperit atent, com veiem els objectes quan actuen sobre els nostres sentits amb prou força. Per contra, allò distint és precís i diferent a totes les altres coses.

Així doncs, una cosa es presenta clarament quan persisteix en la seva presència de forma que un esperit no pot ignorar-la, i es presenta distintament quan, en considerar-la amb atenció, es mostra tan diferent a les altres que no pot ser confosa.

C. La llum natural o la intuïció intel·lectual

En la regla IX de les Regulae, Descartes compara la intuïció de la ment amb la vista. La definició de claredat i distinció que hem donat es basa en el sentit de la vista, però parlem d'una visió de la ment, és el que Descartes anomenarà la llum natural.

A més, la mateixa regla ho afirma: "Totes les coses que pensem, i no pas que mengem o movem, són certes, per la qual cosa, qualsevol cosa que es presenta a la meva ment de forma clara i distintiva és vertadera."

Quarta Meditació: Déu com a garant de la fiabilitat de l'enteniment humà

A. Dues proves a posteriori de l'existència de Déu

Les dues proves neixen de la constatació d'una evidència (que realment soc una cosa imperfecta) i parteixen d'uns efectes evidents, es pregunten per la seva causa i arriben a la conclusió que Déu ha d'existir.

En filosofia, una prova és a priori quan va de la causa als efectes i a posteriori quan va dels efectes a la causa. Com aquestes proves parteixen d'una experiència i es remunten cap allò que la fa possible, són proves a posteriori de l'existència de Déu.

Per tant, la conclusió és: quan reflexionem sobre nosaltres, no només coneixem que som imperfectes i que aspirem a una cosa millor, sinó que coneixem també que allò del qual depenem posseeix en si totes les grans coses a les quals aspiro, i de les quals trobo en mi les idees, i que en gaudeix infinitament, i així que és Déu.

B. Déu com a garant de la fiabilitat del meu enteniment

Déu és plenitud de perfeccions i no pot ser enganyador. Ja que Déu ens ha fet i no és enganyador, és el garant del nostre enteniment: queda descartat que el nostre enteniment estigui tan malament que ens equivoquem sempre. El nostre enteniment està ben fet i, per tant, quan fem bon ús no s'equivoca, tot i que Descartes no farà explícit aquest resultat fins al final de la quarta meditació, pel seu motiu de dubte de les matemàtiques.

Cinquena Meditació: L'essència de les coses materials

En aquesta cinquena meditació, es consideren les idees de les coses materials, concretament aquelles que són clares i distintes i es distingeixen de les idees dels objectes matemàtics.

A. Les nocions primitives de la ciència física

Constatem que, de les coses materials, percebem de forma clara i distinta les idees de quantitat contínua, extensió, nombre, grandària, figura, situació i moviments de cada part i duració de moviments. De les coses corporals, concebem clarament allò que puc pensar amb independència dels sentits, o el que és el mateix, amb independència de si correspon o no amb una realitat corporal. Aquestes són les nocions primitives a priori de la física matemàtica.

Com hem vist, la metafísica ha de trobar les arrels de la física, i aquesta cinquena meditació proporciona les nocions que serviran per a la seva construcció.

B. El coneixement a priori com una reminiscència

Descartes fa notar que coneixem aquestes nocions i les seves propietats amb tanta claredat, que li sembla que no aprèn res de nou, sinó que més aviat recorda el que ja sabia abans, que percep les coses que ja eren en el seu esperit. Així doncs, no només de les matemàtiques, sinó també de les nocions clares de les coses materials, en tenim un coneixement a priori independent de l'experiència. Això és el que farà possible una ciència exacta: la física matemàtica moderna.

C. La consistència real dels objectes de pensament

Tant aquestes nocions com els objectes matemàtics tenen les seves naturaleses veritables que s'imposen al nostre pensament.

Si considerem, per exemple, un triangle, hi reconeixem propietats que pertanyen a la seva essència, independents a la meva voluntat, com ara que l'angle més obert sigui oposat al costat més gran. No hi fa res que no hi hagués pensat mai abans: m'adono, de forma clara i distinta, que aquesta propietat, com altres de semblants, pertany a la naturalesa del triangle i que no és res que jo hagi inventat.

D'altra banda, aquesta idea del triangle no ha vingut a mi mitjançant els meus sentits perquè de vegades hi hagi vist cossos en forma triangular. De fet, concebo amb la mateixa claredat una figura regular de mil costats, però és evident que ni tan sols puc formar-me'n una imatge mental. Allò pensat sense mediació dels sentits té una consistència real: les nocions clares referides als cossos, així com totes les coses que pertanyen a la geometria, tenen una consistència pròpia que jo no m'invento i que podria ser estudiada encara que no existís res fora del meu pensament.

D. Nova demostració de l'existència de Déu

A. Demostració a priori de l'existència de Déu

Només pel fet que puc treure del meu pensament la idea d'alguna cosa, i que tot el que reconec que pertany clarament a aquesta cosa li pertany efectivament, puc obtenir un nou argument per demostrar l'existència de Déu. De la mateixa manera que trobo en mi la idea del triangle i conec que la suma dels seus angles és igual a dos rectes, trobo en mi la idea d'un ésser perfecte i conec clarament que, per força, ha d'existir. En efecte, Déu és, per essència, un ésser perfecte i, per tant, no pot estar mancat de cap perfecció, però existir és una certa perfecció i no pot estar mancat d'existència. Admetre un Déu inexistent seria el mateix que provar de pensar una perfecció imperfecta, cosa manifestament contradictòria.

B. Discussió de la demostració

Descartes examina tot seguit dues possibles objeccions:

• Que no pugui pensar muntanyes sense valls no implica l'existència de muntanyes sense valls: l'existència no pertany a l'essència.
• Si Déu és el que concebo més clarament i distintament, com és que no és el més evident per a tothom?

Quant a la primera, Descartes fa notar que el que passa amb la muntanya i la vall no pot passar amb Déu, perquè si bé és concebible una muntanya amb una vall no existent, no pas és concebible un Déu existent no existent, ja que és contradictori.

Pel que fa a la segona, cal no confondre el que creiem d'entrada amb allò que es presenta a la llum natural i que examinem.

C. Conclusió de la cinquena meditació

Atès que l'existència de Déu, que no és enganyador, com a causa de la meva existència i de la presència de la idea de Déu en mi, garanteix que jo soc, per naturalesa, fal·lible, resulta evident que la certesa de totes les altres coses depèn tan absolutament d'aquest coneixement, que sense aquest és impossible saber perfectament res. De manera que no tindré mai una ciència veritable, sinó solament opinions vagues, si ignorés que hi ha un Déu que garanteix la fiabilitat del meu enteniment.

Així doncs, reconec molt clarament que la certesa i la veritat de tota ciència depèn de l'únic coneixement del veritable Déu, de manera que abans que el conegués, no podia conèixer cap cosa perfectament. Ara, en canvi, que el conec, tinc el mitjà d'adquirir una ciència perfecta respecte d'una infinitat de coses.