Meditacions Metafísiques de Descartes: Déu i Existència

Cinquena Meditació: L'Essència i l'Existència de Déu

De l’essència de les coses materials i de Déu que existeix. Les idees veritables són nascudes en el nostre esperit: innates, congènites, no procedeixen dels sentits, ni són inventades o fingides per nosaltres.

Les Idees Veritables i la Geometria

Les idees de la geometria i de l’aritmètica són ben clares i distintes, prescindint que hi hagi en el món coses com les geomètriques; per exemple, la idea de triangle. «I ja he demostrat àmplament abans que totes les coses que conec clarament i distintament són veritables.»

La Prova Cartesiana de l'Existència de Déu

De la mateixa manera es prova l’existència de Déu: «Ara bé, si només del fet que puc treure del meu pensament la idea d’alguna cosa, se’n segueix que tot el que reconec que pertany clarament i distintament a aquesta cosa li pertany efectivament, no puc treure d’això un argument que és una prova demostrativa de l’existència de Déu?»

Per a Descartes, la Geometria és font de coneixement segur. Déu es prova a partir de la idea d’un ésser sobiranament perfecte que tenim en nosaltres com a idea innata. És una idea tan certa com les veritats matemàtiques o com les relacions lògiques entre conceptes: «no hi ha menys repugnància de concebre un Déu.» Déu és la garantia de la veritat. Versió cartesiana de l’argument ontològic: l’essència de Déu, en tant que ésser sobiranament perfecte, és inseparable de la seva existència. O sigui, no es pot pensar un ésser perfecte sense una perfecció possible, com ara la d’existir.

Coneixements Veritables Assolits

Conclusió: Ja hem aconseguit uns quants coneixements veritables:

• Que hi ha un Déu, que és l’Ésser sobiranament perfecte, etern, immutable, omnipotent i omniscient, que no és enganyador.
• Que totes les coses depenen, en l’existència, l’essència i la conservació, d’aquest Ésser superior.
• Que tot el que el meu esperit pot concebre de manera clara i distinta no pot deixar de ser veritable, car Déu és el garant de la veritat del coneixement humà.
• Que per això podem arribar a construir ciències veritables i certes, i podem superar els errors de la ciència i la filosofia del passat.

La filosofia de Descartes és un cant a l’optimisme de les capacitats de la ment humana.

Sisena Meditació: L'Existència de les Coses Corpòries

L’existència de les coses corpòries i el seu coneixement. Per solucionar el problema de l’existència de les coses corpòries, Descartes torna a l’anàlisi de les idees —ara les idees de les coses sensibles— i pregunta: Quina és la causa que produeix aquestes idees i de la qual provenen?

L'Origen de les Idees Sensibles

Descartes recorre altra vegada a la teoria de la realitat objectiva de les idees i afirma que aquestes idees han de provenir d’alguna substància distinta de mi mateix, on estigui continguda formalment o eminentment tota la realitat que està objectivament en les idees. Doncs bé, aquesta substància en la qual hi ha d’haver almenys tanta realitat com la representada en les idees, pot ser o un cos (que contingui tanta realitat formal o efectiva com realitat objectiva hi ha en les idees) o Déu mateix o alguna criatura més noble que el cos (on estigui continguda eminentment la realitat objectiva de les idees).

Déu com a Garant de la Realitat Extramental

Ara bé, Déu seria fal·laç si m’enviés aquestes idees directament o indirectament (per mediació d’alguna criatura més noble que els cossos), perquè no ha concedit cap facultat per conèixer que això sigui així i, per contra, sí m’ha donat una forta inclinació a creure que aquestes idees em són enviades per les coses sensibles. Per tant, atès que Déu no és enganyador, cal concloure que aquesta inclinació no és il·lusòria, és a dir, que les causes de les idees sensibles són les mateixes coses corpòries i que, per tant, aquestes existeixen. D’aquesta manera, Déu —en virtut de la seva veracitat— esdevé la garantia que a les meves idees els correspon una realitat extramental.

El Mecanicisme Cartesià i les Lleis del Moviment

El mecanicisme de Descartes pot resumir-se així: Déu crea la matèria inert i injecta en ella una quantitat de moviment que —en virtut de la immutabilitat divina— roman sempre constant. Aquesta matèria —definida essencialment com a extensió geomètrica— es divideix en innombrables àtoms materials, els quals xoquen entre si i donen lloc a diversos cossos, que no són altra cosa que diverses combinacions d’àtoms que conserven i transmeten el moviment. L’estructura i el funcionament dels cossos pot explicar-se, segons Descartes, per mitjà de tres lleis del moviment: el principi d’inèrcia, la llei que tot tendeix a moure’s en línia recta i el principi de conservació del moviment. Aquestes tres lleis deriven de la immutabilitat de Déu.