Els medis de contrast radiològics i la seva seguretat

Els medis de contrast radiològics

Els medis de contrast radiològics i radiogràfics són substàncies amb certa radiopacitat que s’introdueixen en el pacient i permeten diferenciar estructures amb densitats radiològiques iguals en un examen amb raigs X. Poden ser negatius o positius.

• Els negatius: absorbeixen poc la radiació (CO2, aire) i la seva representació en les imatges radiogràfiques és el color negre.
• Els positius: estan constituïts per substàncies amb un coeficient d’absorció més gran que el dels teixits biològics; per tant, la seva representació en les imatges radiogràfiques és el color blanc. Els més emprats són: les sals de bari, els compostos iodats i el gadolini.

Requisits d'una substància de contrast

Perquè una substància s’utilitzi com a contrast ha de ser:

• Eficaç: que proporcioni un correcte contrast en les imatges.
• Segur: que presenti la màxima tolerància amb un mínim nombre d’efectes secundaris.

El sulfat de bari

El sulfat de bari és molt útil en l’estudi radiològic de l’aparell digestiu. S’administra en forma de papilla o suspensió per via oral o rectal (ènema) i s’elimina totalment per via intestinal. Tant per la seva consistència com pel seu sabor, pot provocar ocasionalment nàusees o vòmits en el moment de la ingestió per via oral. L’ènema opac, a causa del seu color blanc, produeix un aclariment i enduriment de la femta del qual cal avisar al pacient (com per exemple amb el producte Barigraf).

Contrastos iodats

El iode és un excel·lent medi de contrast però presenta una gran toxicitat, per la qual cosa pot donar reaccions al·lèrgiques. Poden ser liposolubles o hidrosolubles.

• Liposolubles: presenten gran viscositat i bona qualitat d’imatge. Un problema que tenen és que no poden introduir-se per via intravenosa perquè no es dilueixen.
• Hidrosolubles: es dissolen en aigua. Es fan servir en estudis de l’aparell urinari, del sistema biliar, vasculars i de l’aparell reproductor. S’eliminen selectivament pel fetge o el ronyó.

Classificació dels hidrosolubles

• Iònics: quan es dissolen en aigua alliberen càrregues. S'usen en bufeta, úter o lacrimal, ja que no tenen accés al torrent circulatori. També són més barats (ex. Urografin).
• No iònics: no alliberen càrregues, són neutres i l’osmolaritat que presenten és la més propera a la sang (ex. Ultravist®).

Les principals contraindicacions són per a pacients al·lèrgics al iode o amb alguna al·lèrgia coneguda. Hi ha contrastos iodats que s’administren per via oral o rectal (Gastrografin®) i d’altres per via intravenosa (Ultravist®).

Ressonància magnètica

En la ressonància magnètica es requereix la presència d'un ió metàl·lic amb gran toxicitat que cal que s’uneixi a una substància quelant que, alhora de traslladar l’ió, impedeixi que ocasioni danys a l’organisme. Poden ser paramagnètics, com el gadolini, o superparamagnètics, com els compostos d’òxid de ferro.

Contrastos positius: Gadolini

És un contrast positiu. Els àtoms actuen com un petit imant. S’administren per via intravenosa i la seva eliminació és per via renal i/o hepàtica.

Contrastos negatius: Òxid de ferro

Es presenten com a col·loides que s’administren per infusió lenta o per bolus. Aquestes partícules són fagocitades pel fetge. Aquests contrastos són negatius. Això fa que hi hagi una disminució de senyal provocant un ennegriment del teixit sa i ressaltant el to normal dels teixits tumorals.

Ecografia

S'utilitzen com a contrastos ecogràfics les microbombolles, ja que la ultrasonografia pot aprofitar la resposta específica que produeix el so en incidir sobre aquestes. La diferenciació dels senyals provinents de les bombolles i dels teixits és la base de la imatge específica de contrastos. S'administra mitjançant sonda vesical.

Extravasació de medis de contrast iodats no iònics

Una extravasació és una sortida de líquid intravenós cap als teixits circumdants, bé a causa de factors intrínsecs del vas, o per desplaçament de la cànula fora de la vena. L’extravasació intravenosa del medi de contrast és una urgència que podem trobar-nos en TC pel volum i la velocitat que s’aplica en l’administració. Es pot sospitar d’una extravasació quan en la zona al voltant del punt d’accés apareguin símptomes com: dolor, picor o cremor, eritema o pal·lidesa i inflor amb pell freda o calenta. Malgrat tot, el pacient pot no presentar símptomes o que aquests siguin molt lleus.

Factors de risc d'extravasació

• Edat superior a 65-70 anys i inferior a 5 anys.
• Pacients amb integritat venosa debilitada o amb pressió arterial elevada.
• Administració en infusió contínua durant llargs períodes i/o amb bomba d’infusió.
• Puncions al dors de la mà o properes a zones de flexió, o realitzades amb agulles d’acer.
• Cardiopatia preexistent, insuficiència renal o deshidratació.
• Pacients amb dificultats per a la comunicació.
• Reacció adversa prèvia a medis de contrast o hipersensibilitat a altres fàrmacs.

Mesures i tractament

• Mesures inicials: aturar immediatament la perfusió i extreure l’agulla.
• Mesures generals: elevació de l’extremitat, no aplicar pressió ni embenats, i aplicar calor seca sense pressionar.
• Documentació: valorar i registrar els signes, la quantitat extravasada i les intervencions.
• Tractament farmacològic: en casos d’irritació lleugera, el metge podria recomanar corticoides de baixa potència. L’aspiració del teixit subcutani és inefectiva i dolorosa.

Reaccions adverses als contrastos iodats

La incidència depèn del tipus de procediment, del contrast, de la dosi i de les condicions de la prova. Entre els efectes més freqüents destaquen les nàusees, vòmits i rash cutani. Les reaccions al·lèrgiques es divideixen en:

• Lleus: sensació de fred al lloc de punció, nàusees o calor generalitzada.
• Moderades: vòmits persistents, urticària difosa, mal de cap, edema facial, broncospasme lleu, palpitacions o alteracions de la pressió.
• Greus: arítmia, hipotensió, broncospasme greu, edema laringi o pulmonar, convulsions, síncope, aturada cardíaca i mort.

Actuació davant una reacció anafilàctica

Cal utilitzar contrastos de baixa osmolaritat i no iònics en pacients de risc i registrar-ho tot a l'historial clínic. L'actuació variarà segons si la reacció és lleu i localitzada, o greu generalitzada (broncoespasme, edema de glotis o xoc).

Nefrotoxicitat del medi de contrast

Pot donar una disminució de la funció renal en els tres dies següents a l’administració intravascular en absència d’altra etiologia. Una mesura efectiva per evitar-la és la hidratació.

Factors de risc de nefrotoxicitat

• Nivells de creatinina sèrica o filtrat glomerular alterats (nefropatia diabètica).
• Deshidratació o insuficiència cardíaca congestiva.
• Edat major de 70 anys.
• Administració concurrent de fàrmacs nefrotòxics (antiinflamatoris no esteroidals, aminoglucòsids).
• Mieloma múltiple.