Medi Ambient Urbà, Urbanització a Catalunya i Impacte

L’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) ha alertat sobre els problemes mediambientals principals que afecten la qualitat de vida, entre els quals destaca l’expansió urbana descontrolada.

Es parla d’expansió urbana descontrolada quan la taxa de l’augment de sòl urbà és superior a la taxa de creixement demogràfic. L’expansió descontrolada provoca la implantació d’un nombre més gran de transports i l’augment del consum energètic, de la contaminació atmosfèrica i de l’empremta ecològica urbana.

L’any 2006 la UE va aprovar l’Estratègia temàtica per al medi ambient urbà amb l’objectiu d’aconseguir el millorament de l’aplicació de les lleis comunitàries respecte de la gestió del medi ambient i de la planificació urbana sostenible, ja que molts problemes són provocats per l’expansió urbana incessant i per les discrepàncies que sorgeixen entre les diferents legislacions internes dels estats membres de la UE.

La dispersió urbana ha comportat una acceleració en l’ocupació de l’espai, atès que els models d’urbanisme suburbà són altament consumidors de sòl. També ha comportat una exacerbació de la mobilitat individual: els viatges quotidians han augmentat en nombre i distància perquè l’àmbit de relació ha esdevingut el de l’escala regional metropolitana.

El model urbà dispers és una fórmula molt costosa des del punt de vista ecològic. A causa de la dispersió en les localitzacions, el transport públic col·lectiu resulta car i molt poc rendible, de manera que l’automòbil privat esdevé el mitjà més pràctic i es genera un cercle viciós molt difícil de resoldre.

La contaminació de l’aire és deguda a les emissions de diòxid de carboni d’automòbils i fàbriques. Si les condicions atmosfèriques no contribueixen a la seva dispersió, la contaminació queda estancada i causa un gran nombre d’afeccions pulmonars als ciutadans.

D’altra banda, la temperatura de l’aire de la ciutat sempre oscil·la entre 1ºC i 4ºC per damunt de la del camp que l’envolta: és l’anomenada illa de calor provocada per la combustió en els automòbils, en les indústries i en les calefaccions, que genera un efecte hivernacle local. La contaminació atmosfèrica ha començat a minvar després del tancament d’un gran nombre d’indústries i la reducció en el consum de carbó.

Al segle XIX es prefigura la xarxa urbana del XX. Creix la població dels nuclis urbans i alguns municipis rurals esdevenen ciutats; a la darreria del segle el 43% de la població catalana és urbana. La causa de l’expansió fou la industrialització, que féu progressar les ciutats tèxtils (Barcelona, Terrassa...) i les comercials (Badalona, Mataró...). La divisió provincial del 1833 fomenta la puixança de les capitals de província: Girona, Tarragona i Lleida. Però el procés d’urbanització s’estén de manera desigual: mentre que les ciutats d’àmbit rural queden quasi estancades, les industrials, comercials i enllaçades amb ferrocarril tenen un desenvolupament espectacular: Sabadell, Manresa, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Badalona i Barcelona.

L’acceleració del procés d’urbanització iniciat el segle anterior continuà: cap al 1930 més del 50% de la població catalana era ja població urbana i Barcelona arribà al milió d’habitants.

A partir dels anys 60 a la ciutat de Barcelona i voltants s’engrandeixen amb rapidesa; hi arriba població immigrada procedent de diverses àrees d’Espanya que cerca feina a la indústria i als serveis. Això provoca la urbanització precipitada i sense planificació de zones de la perifèria urbana per tal de proporcionar habitatges econòmics, a vegades amb infraestructures escasses; es va configurant així una àrea metropolitana dominada per la macrocefàlia de Barcelona. A partir del 1975 el centre de l’àrea metropolitana inicia una etapa regressiva i fins al final del segle perd més d’un quart de milió d’habitants, mentre que les ciutats que l’envolten aconsegueixen un bon creixement demogràfic.