Marxisme i Moviment Obrer al Segle XIX: Orígens i Evolució

El Moviment Obrer i l'Aparició del Marxisme

El moviment obrer va entrar en escena amb la tercera onada revolucionària del 1848, que va tenir l'epicentre a França. Aquest moviment tindrà característiques notablement diferents de les que caracteritzaven els socialistes utòpics fins al moment, ja que aquests nous revolucionaris tenien la voluntat de fer revolucions per canviar-ho tot. És en aquesta conjuntura quan entra en escena Karl Marx. Entre els militants més radicals, el 1836, creen una organització clandestina i il·legal anomenada "Lliga dels Justos". A finals de 1847, aquesta lliga decideix canviar-se el nom per "Lliga dels Comunistes". Al febrer de 1848 decideixen trucar a Engels i Marx perquè els escriguin el manifest que representarà el comunisme.

Karl Marx: Biografia i Context

Per entendre per què va ser tan important la figura de Karl Marx, primer farem una breu introducció a la seva biografia. Va ser un revolucionari nascut a Trèveris en una família d'origen jueu amb tota mena de comoditats i amb una infància feliç. Va estudiar filosofia i història, i es va acabar doctorant als anys 40. No va continuar la carrera intel·lectual sinó que va seguir com a periodista, escrivia a diaris radicals fins que les autoritats van censurar el diari en què ell treballava. Decideix marxar a París, ja que acollien molts joves prussians que tenien problemes amb la justícia, allà coneix Engels. Un cop ja està a Londres publica El Capital, la seva gran obra que parla sobre economia política. En aquesta analitza el modus operandi del sistema capitalista a Europa a partir de mitjans del s.XVIII, la creació dels diners i com es genera el benefici.

El Manifest Comunista i la Lluita de Classes

Com he dit abans, al febrer del 1848 la Lliga dels Comunistes truca a Engels i a Marx perquè redactin el que serà el Manifest Comunista. Va ser publicat a Londres el febrer del 48 (ja que a Alemanya aquesta lliga era il·legal) i és considerat com un dels documents polítics més importants del s.XIX. Aquest document dona el tret de sortida al nou socialisme del s.XIX i amb aquest manifest és quan apareix el concepte de lluita de classes. De fet, el manifest comença amb la frase: "Tota la història de la societat humana, fins avui dia, és una història de lluites de classe". Tot i que ja s'havien vist conceptes similars amb els socialistes utòpics.

En aquest manifest es reconeix personatges revolucionaris com Babeuf i criticaran els socialistes utòpics, ja que ells no tenien un plantejament real de canviar la societat, ja que estaven lluny d'arribar al seu objectiu real. L'objectiu de la Lliga Comunista era enderrocar la societat burgesa i capitalista, tant és així que el manifest acaba amb la frase "Proletaris de tots els països, uniu-vos!".

La Tesi de Marx i la Plusvàlua

És en aquesta conjuntura on Marx explica la seva tesi. En aquesta explica que la societat del s.XIX es podria representar de manera triangular, a la base trobem el proletariat (el gruix de la societat) i a la part més alta trobem la burgesia (part minoritària de la societat). Entre elles són classes antagòniques i hi ha una lluita de classes.

El proletariat aporta treball, a canvi d'això la burgesia els recompensa amb remuneració. La queixa és que el treball no és equitatiu a la remuneració que reben. Aquest concepte l'anomenaran "plusvàlua" i serà el benefici que obté la burgesia pel treball del proletariat. L'única solució que veu Marx per acabar amb això és a través d'una revolució que permeti donar la volta al triangle, aquesta etapa transitòria l'anomenen dictadura del proletariat, que és la que dirigirà una societat comunista sense classes.

La Primera Internacional i les Divisions Internes

En el moment en el qual Marx està escrivint el primer tom de la seva obra El Capital, es crea una organització internacional europea, anomenada la Primera Internacional, aquesta agrupa delegats marxistes i socialistes. Hi participen principalment els països on el tema obrer estava més avançat i acorden reunir-se anualment per anar guanyant partidaris i crear seccions nacionals perquè s'incloguin a l'AIT. El principal problema és que entre els delegats hi haurà diferents sensibilitats i entenen la revolució de maneres diferents.

Mentre tot això passa, els seguidors de Bakunin i els de Marx comencen a distanciar-se entre ells. Els anarquistes acusen els marxistes de ser uns autoritaris i voler implantar una dictadura. A la primavera de 1871 té lloc l'episodi més revolucionari del s.XIX, protagonitzat per l'extrema esquerra de París que formava part de l'AIT, la Comuna de París. Fracassa ja que el govern de la república l'atura, però serà un referent per l'extrema esquerra.

Al setembre del 72 es fa el Congrés de la Haia. Congrés on s'acusen els uns als altres, i finalment els marxistes, en ser majoria, decideixen expulsar els anarquistes. El mateix setembre del 72, els anarquistes es reuneixen a Suïssa i creen una Internacional alternativa només integrada per anarquistes. Als següents anys anarquistes i socialistes aniran cadascú pel seu costat. La I Internacional queda paralitzada el 1789, els socialistes decideixen refundar la I Internacional però només integrada per socialistes, anomenada II Internacional. Algunes de les coses que s'aproven amb la II Internacional, és que cada 1 de maig serà el dia del treballador i també s'aprova la jornada laboral de 8 hores.

El Moviment Obrer a Espanya

Mentre al món s'està creant la Internacional, a Espanya existia l'associacionisme obrer, sobretot a Catalunya, ja que era l'epicentre industrial del país. El 1868 hi ha una revolució a Espanya on expulsen els Borbons, s'obre un nou marc legal que permet la legalització d'aquestes organitzacions, que fins al moment actuaven en la clandestinitat. A partir del 68, els delegats de l'AIT envien una sèrie de delegats a Espanya, per atreure'ls a afegir-se a la Primera Internacional.

En aquests moments el dividim en 4 grans corrents: anarquistes, marxistes, socialistes i sindicalisme heterodox, sindicalisme cristià. Dins de l'anarquisme els dividim entre anarcocomunistes i anarcosindicalistes.

Evolució del Socialisme a Finals del Segle XIX

A finals del XIX, després de la creació de la II Internacional veiem que dins dels grans partits socialistes europeus, hi ha dues corrents: ortodoxos (aposten per la revolució) i revisionistes (pensen que la millor manera és la via electoral). Després trobem els socialistes i el sindicalisme heterodox: segueixen les doctrines de Karl Marx, tot i que a vegades deixen de seguir-les. I finalment trobem el sindicalisme cristià, on es crea la doctrina social de l'Església.

Manifest Comunista (1848)

Aquesta imatge és la portada del Manifest Comunista. Text que va ser elaborat per Marx i Engels l'any 1848 i va ser publicat a Londres, tot i que estava escrit en alemany, ja que la Lliga Comunista, lliga la qual va encarregar l'escriptura d'aquest manifest, era il·legal a Alemanya. (Era il·legal ja que els comunistes més radicals van decidir crear la Lliga Comunista i, per tant, havien d'actuar des de la clandestinitat.) El Manifest Comunista és un dels documents polítics més importants del segle XIX i donarà el tret de sortida al nou socialisme de l'època, deixant enrere els socialistes utòpics. Tot i que ja s'havien vist conceptes similars amb els socialistes utòpics, amb aquest manifest és quan apareix el concepte de lluita de classes, de fet el manifest comença amb la frase de "Tota la història de la societat humana, fins avui dia, és una història de lluites de classe". Al manifest es reconeix la figura de personatges com Babeuf i també es criticarà els socialistes utòpics, ja que Marx i Engels argumenten que els utòpics no tenien un plantejament real de canviar la societat i que estaven lluny d'arribar al seu objectiu real. Finalment, el manifest acaba amb la frase "Proletaris de tots els països, uniu-vos!" i amb això es veu que l'objectiu principal dels comunistes i d'aquest manifest és l'enderrocament de la societat burgesa i capitalista.

La Llibertat Guiant el Poble (1830)

Aquesta imatge de La llibertat guiant el poble, data del 1830 i va ser creada per Delacroix, inspirada en la revolució de Les 3 Glorioses (27-29 juliol 1830). A simple vista veiem una dona; aquesta és la representació de França i se la coneix com a Marianne, una metàfora d'una nació que va lluitar i lluitarà per la seva llibertat. Després de Marianne, es veuen diverses figures saltant sobre els cadàvers que s'acumulen davant de la barricada. Aquesta imatge és una representació del context històric del moment: la revolució de 1830, el seu simbolisme és que la dona és una al·legoria de la llibertat, i l'objectiu és la llibertat de França, volen tornar a la França revolucionària del 1789. En aquest moment França estava experimentant un període d'agitació política i social a causa d'una sèrie de factors, incloses les tensions entre les classes socials, les polítiques autoritàries del rei Carles X i el descontentament generalitzat amb el govern. L'espurna que va encendre la Revolució de Juliol va ser la decisió del rei de dissoldre la Cambra de Diputats i emetre ordenances restrictives que limitaven les llibertats civils i restringien el poder legislatiu.

Codi Civil Napoleònic (1804)

Aquesta imatge fa referència al Codi Civil dels Francesos. Aquest neix a França el 21 de març de 1804 i arran d'això la resta de països del món s'aniran dotant de codis civils. És un codi legislatiu amb una sèrie de lleis que regulen la relació entre ciutadans i també la relació entre ciutadans i administracions públiques. En els articles d'aquest Codi Civil es reforça l'autoritat masculina, amb una idea molt clara: l'home és el que mana. Totes les fites aconseguides en l'etapa més revolucionària de la dona, desapareixen, i el que diu el Codi Civil sobre elles és el que imperava a gran part d'Europa. Pel que fa a l'àmbit jurídic de les dones com a ciutadanes, a partir d'aquest moment, tant a França com a la resta del món que empri el Codi Civil, la dona passa a ser una menor d'edat. En la seva infància depèn del pare; en cas de mort del progenitor, passa a dependre del germà; i quan es casa, dependrà del marit. Això tindrà continuïtat fins al s. XX. La societat patriarcal que coneixem avui en dia neix en aquest moment, amb la creació del Codi Civil napoleònic, ja que com he esmentat i podem veure als articles de la imatge, ja es parlava de la figura de l'home com a superior a la de la dona.

Seneca Falls (1848)

Aquest article correspon a un extret del manifest feminista de Seneca Falls, que va ser publicat el juliol del 1848 i marcarà el tret de sortida al feminisme nord-americà. En aquest manifest les dones lluitaven pels seus drets i volien deixar enrere la posició que tenien en aquell moment, sotmesa a la figura masculina, com bé esmentava la Constitució Napoleònica de 1804. El prototip de dona durant el segle XIX, serà el d'"Àngel de la llar". Concepte que ve de la publicació d'una obra anglesa, que descriu la dona com a angelical, innocent, asexuada i abnegada, és a dir, que la dona està subordinada a l'home i és propietat del seu marit. Aquesta visió de la dona durarà fins a mitjans del segle XX. Davant d'aquesta sèrie de fets, sorgeixen moviments feministes per lluitar pels drets de les dones. A mitjans del s.XIX i just en aquests moments, és quan apareixen els primers moviments feministes de l'etapa contemporània. Intenten lluitar contra el model de dona que imperava a Europa durant el s.XIX i s.XX. En aquest moment s'escriu un dels manifestos feministes més importants del s.XIX: Declaració de Seneca Falls. No només serà el document feminista més important, sinó que gràcies a ell neix el feminisme contemporani.

Demografia a Europa al Segle XIX

A la imatge podem veure un mapa on ens mostren els processos migratoris viscuts a Europa al llarg del segle XIX. Veiem que les migracions tenen un major o menor flux segons l'any i segons la ubicació. Alguns comencen a mitjans del s.XIX, mentre que altres començaran a finals del XIX, inclús principis del XX. Històricament veiem que durant el segle XIX, Europa viu un procés de creixement exponencial a nivell demogràfic, de fet, és el segle de tota la història on hi ha més creixement de la població. Una de les conseqüències d'aquest creixement és que al llarg del s.XIX hi haurà molts fluxos migratoris des d'Europa a altres parts del món. Principalment a Amèrica, però també a altres països com Austràlia. Això va ser degut al fet que els països on van iniciar abans la revolució industrial, inicien la immigració abans i el mateix passarà a la inversa. Els països on inicien més tard la revolució industrial trigaran uns anys més a començar aquest procés migratori.

L'Higienisme

El fet que la societat s'industrialitzés i s'implementés un sistema liberal a principis del segle XIX a Europa van provocar diverses problemàtiques socials. Els pensadors de caire liberal tenien la seguretat que aquest nou model portaria coses positives a la societat, com per exemple una millora econòmica que beneficiaria la societat. Però res més lluny de la realitat, la industrialització va fer que la manera de viure de la gent empitjorés greument per a les classes obreres. Causant així molts pobres a tot el país, augment en la taxa de criminalitat, alcoholisme, les malalties mentals, van augmentar notablement…

Les classes benestants volien que les classes baixes s'adaptessin a aquesta nova forma de vida de la manera que fos, les eines que van fer servir van ser l'educació i la normalització d'aquella manera de viure. És en aquesta conjuntura quan entra en escena els higienistes. Van proposar el sanejament de l'habitatge i la zona de treball de la classe obrera i la seva moralització, per aconseguir una pau social.

El Pauperisme i la Visió dels Higienistes

Preocupava el pauperisme i els higienistes van entrar a escena, al text es parla de l'higienista espanyol Monlau. Deia que el pauperisme era la malaltia social que resultava de la multiplicació dels pobres i afirmava que la pobresa augmentava amb la civilització i la industrialització era el seu exponent, és a dir, com més civilitzat, més pobresa, per la qual cosa la industrialització va comportar molta pobresa i tots els mals lligats a ella.

Els especialistes van dir que el pauperisme era la causa de l'empitjorament físic, ja que el fet de no tenir una bona alimentació, espais nets, roba que abrigui… Feia que els seus hàbits de vida empitjoressin. Monlau culpava la civilització industrial de ser la creadora de tots els mals, per la qual cosa aquesta tenia el seu punt bo (avenços científics i tecnològics) i els dolents (degradació física i moral de la població). També va dir que hi havia un vincle entre la bogeria i la societat on es vivia, ja que a les ciutats més civilitzades és on hi havia "més bojos".

Els obrers no eren capaços d'integrar-se a la nova societat acceptant la seva condició social, per tant, els higienistes afirmen que aquesta era la principal causa de conflictivitat social i que calia ajudar-los a integrar-se i a canviar els seus costums. Per això van proposar posar tres solucions al pauperisme: canviar l'ambient en què vivien, ensenyar-los a estalviar i finalment acostumar-se a viure en societat.

L'Evolució de l'Higienisme fins al Segle XX

El paper de l'higienista va estar present fins al segle XX, la seva funció era assessorar el govern i l'administració en l'àmbit de la salut pública.

L'any 1857, Morel va posar sobre la taula el concepte de degeneració com a categoria científica i el va associar amb la revolució industrial i amb la classe obrera. Els psiquiatres i els higienistes coincidien a estigmatitzar els moviments revolucionaris, dient que els que ho feien eren uns bojos.

A partir del 1898, els higienistes es van agregar al moviment regeneracionista i argumentaven que a Espanya hi havia una gran mortalitat anual a causa del mal funcionament del sistema sanitari. A principis del segle XX, amb la grip espanyola es va posar en evidència el caòtic estat de la salut pública. Finalment, el 1918 es va posar en marxa una campanya per crear consciència als metges sobre la necessitat de la creació d'un ministeri de sanitat.