Marx, Nietzsche i Kant: Conceptes Clau i Context Històric

Teoria de l’alienació de Marx

El treball és l’activitat fonamental de l’home, la que el constitueix. El problema del mode de producció capitalista, afirma Marx, és que la manera en què el treball es desenvolupa en aquestes societats fa que l’home no es pugui realitzar en ell. En el capitalisme, l’home no és propietari del seu treball. Els individus venen la seva força de treball i, d’aquesta manera, es converteixen en una mercaderia més, susceptible de ser venuda i comprada. Així, l’ésser humà queda sotmès al mode de producció, perd el control sobre el seu treball i, en tant que aquesta deixa de ser l’activitat en la qual l’home es realitza, queda alienat. Marx pren el concepte d’alienació de Feuerbach. Alienació significa estar fora d’un mateix, afirmarà que l’autèntica alienació és econòmica, i que aquesta és la que es troba a la base de les altres formes d’alienació. Aquestes altres formes d’alienació, que tenen a veure amb la superestructura, apareixen, de fet, per encobrir les misèries del treball. Marx diferencia quatre formes d’alienació:

1. Del producte: en el sistema capitalista el producte del treball de l’obrer passa a mans del capitalista. Allò en què el treballador deposita el seu treball acaba pertanyent a un altre.
2. De l’acte: la divisió social del treball pròpia del mode de producció capitalista provoca que cada obrer s’especialitzi en una fase concreta del procés de producció. D’aquesta manera, l’activitat de l’obrer queda reduïda a un moviment mecànic i repetitiu, en comptes de tractar-se d’una activitat satisfactòria en la qual l’home es realitza. El treballador queda, d’aquesta manera, alienat respecte al treball mateix.
3. De l’ésser genèric: allò que caracteritza l’home és la seva llibertat i autonomia envers l’animal, que es deriva de la seva capacitat per produir les seves pròpies condicions de vida. Al sistema capitalista l’home no és propietari del seu treball i el capitalista s’apropia individualment d’un producte col·lectiu. Així, l’home queda alienat respecte al seu propi ésser, perquè perd el control sobre allò que és propi de la seva espècie.
4. De la humanitat: les relacions de producció pròpies del capitalisme eliminen el factor social que per Marx és fonamental en el treball humà. L’home, privat de la seva essència, es relaciona amb els seus congèneres exclusivament en termes d’intercanvi de mercaderies.

La relació de propietat que s’ocupa respecte als mitjans de producció determina la classe social. Els propietaris dels mitjans de producció pertanyen a una classe social, la burgesia, i els treballadors a una altra, el proletariat. Dins l’esquema capitalista tots els individus estan alienats. Els burgesos perquè no treballen i els obrers perquè no són propietaris del seu treball. L’emancipació és la superació de l’alienació. L’emancipació de la classe obrera, segons Marx, és l’emancipació de la humanitat mateixa. Això s’explica perquè el patiment de la classe treballadora és universal, perquè té a veure amb el treball, que, com ja hem comentat, és l’activitat essencial de l’ésser humà.

La concepció marxista de la història

La filosofia de la història en Marx: lluita de classes i revolució. Marx proposa una interpretació materialista de la història. Molt influenciat per Hegel, entén la història com un procés dialèctic. D’acord amb aquesta visió, defensa que cada etapa històrica porta també la seva destrucció. Tot i mantenir l’esquema de la dialèctica hegeliana, Marx es distancia de Hegel i defensa que l'única realitat existent és la matèria. Per tant, per Marx, el canvi històric s’explicarà per contradiccions produïdes en el pla material, i no en l’ideal. El mode de producció és una unitat constituïda per les forces productives i les relacions de producció, i una modificació en les primeres repercutirà necessàriament en les segones. Les forces productives estan en constant transformació, mentre que les relacions de producció tendeixen a mantenir-se inalterades de manera indefinida. Marx considera que una visió objectiva i lliure de prejudicis de la història, posa de manifest que el motor dels canvis a la història és la lluita de classes. La història de la humanitat s’inicia amb l’aparició de la propietat privada que divideix a la humanitat en dues classes socials: els propietaris i els productors. D’aquesta manera, per Marx la història és la història d’una classe social que domina sobre l’altra i la història de com aquestes es van transformant i passen de dominants a dominades i viceversa. Aquesta transformació és sempre de caràcter violent. Aquesta visió dialèctica i progressista de la història implica la idea que aquesta s’encamina cap a un estadi final, superior a tots els moments anteriors. Per Marx, aquest moment és la desaparició de la propietat privada i, per tant, de les classes socials. La història de la humanitat es culminarà, doncs, amb l’aparició d’una societat comunista, que és una societat sense classes socials i sense estat, on tothom produirà segons les seves possibilitats i qualitats i consumirà segons les seves necessitats. Marx considera que el moment en el qual desaparegui la lluita de classes suposarà el fi de la història.

Context de Marx

Karl Marx va néixer el 1818 a Trèveris (Prússia) en una família d'ascendència jueva. Va estudiar dret a la Universitat de Berlín i es va dedicar al periodisme. El diari en el qual treballava va ser clausurat pel govern prussià i es va veure obligat a exiliar-se a París el 1843, on va conèixer Friedrich Engels i va escriure els Manuscrits econòmics-filosòfics. Va ser expulsat de París i es va instal·lar a Brussel·les (1845-1848), on redactà el Manifest del Partit Comunista per a la Lliga dels Comunistes. A la fi de l'any 1849, s'instal·là a Londres. Allà escriu El Capital i col·labora, redactant els estatuts, en la fundació de la Primera Internacional. Mor el 1883, dos anys després que la seva dona. Durant el segle XIX es viuen les conseqüències de la revolució francesa i la caiguda de l'antic règim, així com l'auge del nacionalisme, encoratjat pel romanticisme. La industrialització s'expandeix per Europa i els EUA i es propaga el capitalisme. Com a resposta a les desigualtats socials entre la burgesia i el proletariat, sorgeixen els moviments obrers (socialisme i anarquisme). Segons Lenin, Marx sorgeix de l'encreuament entre la filosofia clàssica alemanya, l'economia política i el socialisme utòpic. De la filosofia alemanya Marx pren la dialèctica d'Hegel o la teoria de l'alienació de Feuerbach. D'altra banda, la teoria econòmica de Marx està influïda per l'economia política d'autors com Smith i Ricardo, malgrat que rebutja el liberalisme econòmic. Finalment, Marx criticarà els socialistes utòpics (Proudhon, Saint-Simon, Owen, Fourier…), per la feblesa dels seus fonaments teòrics.

Teoria ètica de Kant

Kant rebutja l’ètica material, és a dir una ètica que considera una opció per les seves conseqüències i en funció el premi o càstig, la moral de Kant pretén crear una ètica universal, que tingui el mateix valor per a tots els éssers humans, encara que això no signifiqui que tots tinguin una mateixa ètica moral, o que utilitzin tots el mateix criteri. Kant pretén crear una ètica que ell anomena una ètica formal, una ètica racional basada en el que ell denomina imperatiu categòric, que és un element de la voluntat, i que ha de ser el criteri que tenim els humans a l'hora de decidir el que és correcte o incorrecte. Ell no ens diu el que hem de fer, sinó que hem de ser nosaltres els qui decidim o siguem els nostres propis governants morals. L'imperatiu categòric es divideix en dos, que Kant prefereix dir que són dues cares de la mateixa moneda. El primer principi és que hem d'actuar tal com creiem que hauria d'actuar tothom, no jutgem accions sinó que actuem i pretenem que aquesta acció sigui usada arreu del món; si actuo bé, estic donant pas al fet que el món actuï de la mateixa manera, en cas contrari, seria actuar com tot el món. El segon principi dicta que no hem de fer servir un altre ésser humà com un instrument, sinó com un fi en si mateix, perquè tots els éssers humans, sigui quina sigui la seva condició, som iguals; aquest principi té com a fonament fonamental els drets humans. Per què hem de fer-ho correctament? Kant diu que el que hem de fer és interioritzar allò que hem de fer i, per tant, actuar, no funcionant per a alguna cosa que ens beneficiï personalment, sinó funcionant per a allò que jo cregui que s'ha de fer, això a què ell es refereix com el deure pel deure.

Classificació dels judicis en Kant

Explicau la classificació dels judicis que efectua Kant i quina funció té en la seva filosofia aquesta classificació. Classificació dels judicis en la Crítica de la raó pura de Kant. La importància dels judicis sintètics a priori. Caracteritzau els judicis sintètics a priori en Kant i explicau-ne la funció. Què és un judici? Tipus de judicis a la Crítica de la raó pura de Kant. El problema crític, la possibilitat del coneixement, és el problema fonamental de la filosofia per a Kant. Per saber si la raó humana té capacitat per resoldre els problemes que es planteja, la primera passa és analitzar la raó mateixa, sotmetre-la a judici. Aquest sistema rep el nom d'Idealisme transcendental. Kant resumeix la seva filosofia en tres preguntes: què puc conèixer?, què puc fer? i què puc esperar?, que es poden resumir en la pregunta “què és l'home?”. Kant no es planteja la possibilitat del coneixement, sap que existeix, sap que és possible, la física de Newton n’és una prova d’aquest fet. Kant, com Aristòtil, entén la ciència com el coneixement universalment veritable. Per tant, Kant accepta el que anomena el fet de la raó. Estudiar les condicions que fan possible la ciència és estudiar els judicis en què aquesta s’expressa. Els judicis són proposicions on alguna cosa, predicat, s’afirma d’alguna altra cosa, subjecte. Segons Kant els judicis es poden classificar segons la seva relació amb l'experiència. Poden ser a priori, independents de

Context de Kant

Immanuel Kant va néixer a Königsberg (Prússia) l'any 1724 i va morir a la mateixa ciutat el 1804. Va estudiar a la universitat d’aquesta mateixa ciutat (de la qual no hi sortirà mai), on va aprofundir en el coneixement de la filosofia racionalista de Christian Wolff i la física de Newton. Després d’acabar els seus estudis universitaris, va guanyar-se la vida com a tutor privat. L’any 1755 obté el títol de doctor en Filosofia i l'any 1770 va aconseguir una plaça com a professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg, que li va permetre dedicar més temps a desenvolupar la seva obra filosòfica. Kant va viure el regnat de Frederic II el Gran (1740-1786), dèspota il·lustrat, i del seu successor Frederic Guillem II (1786-1797), qui va presenciar sota el seu regnat la Revolució Francesa i va rebutjar els ideals de la Il·lustració, imposant una censura ideològica que afectà Kant. Pel que fa a la filosofia kantiana, intenta resoldre les mancances de racionalisme i empirisme. Per una banda, l’innatisme racionalista no encaixa amb l’esperit empirista de les ciències de la naturalesa. Mentre que l’empirisme, acaba rebutjant, amb Hume, la possibilitat d’establir un coneixement empíric universal i necessari. Significa això que les lleis de Newton són particulars i contingents? En obres com Crítica de la raó pura o Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui presentar-se com a ciència, Kant intenta donar resposta a aquestes preguntes. El filòsof alemany també escriu altres obres com Crítica de la raó pràctica o Metafísica dels costums, on desenvolupa la seva proposta ètica.

El gir copernicà en Kant

El gir copernicà en Kant representa un canvi radical en la manera de comprendre el coneixement humà. En primer lloc, Kant analitza els límits i les possibilitats del coneixement, reconeixent que aquests no són il·limitats i que hi ha aspectes de la realitat que es troben més enllà de la nostra capacitat de comprensió. A més, Kant sosté que el coneixement no depèn exclusivament de l'objecte, sinó que també està influït pel subjecte que coneix. Aquesta transformació de la concepció tradicional del coneixement és fonamental per a la seva filosofia. Per a Kant, el subjecte juga un paper actiu en el procés de coneixement. Estableix una distinció entre el "noümen", que és la realitat com és en si mateixa i que no podem conèixer directament, i el "fenomen", que és la realitat tal com es manifesta a la nostra experiència. Aquesta distinció implica que el coneixement que tenim del món està necessàriament condicionat pels nostres sentits, la nostra capacitat de pensar i les estructures de la nostra raó. En aquest sentit, els elements de la sensibilitat, com l'espai i el temps, juntament amb les categories de l'enteniment, com la causalitat i la substància, determinen la manera en què percebem i entenem el món. Així, Kant sosté que el coneixement no és una simple reproducció passiva de la realitat, sinó que és el resultat d'una activitat mental que organitza i interpreta les impressions sensorials. En conclusió, el gir copernicà en Kant implica una nova comprensió del coneixement com un procés actiu en què el subjecte juga un paper fonamental. Aquesta transformació de la concepció tradicional del coneixement té implicacions profundes en la manera com entenem la relació entre la ment i el món.

Context de Nietzsche

Friedrich Nietzsche va néixer el 1844 a Röcken (Prússia). El seu pare va morir el 1849 i la família de Nietzsche es va traslladar a Naumburgo. Va estudiar a Bonn i Leipzig i el 1869 va obtenir la càtedra de filologia a la Universitat de Basilea. Va ser amic de Richard Wagner, a qui va alabar a L'origen de la tragèdia però va criticar en obres posteriors. Va renunciar a la seva càtedra el 1879 i va passar els següents anys entre Suïssa, Itàlia i Alemanya. Cap al final de la seva vida, Nietzsche mostrava signes de demència i va ser ingressat en una clínica psiquiàtrica el 1889. Va passar els seus últims anys sota la cura de la seva mare i de la seva germana. Va morir a Weimar el 1900. Entre les seves obres, destaquen Així va parlar Zaratustra, Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la moral. Al segle XIX es produeix l'auge del nacionalisme alemany, alimentat pel romanticisme i l'idealisme. La unificació alemanya culminarà amb la victòria del canceller Otto von Bismarck en la guerra francoprussiana, en la qual Nietzsche participarà com a camiller, i el nomenament de Guillem I com a kàiser de l'Imperi Alemany. La primera i la segona revolució industrial tindran com a resposta l'aparició de moviments socialistes i democràtics, als quals Nietzsche s'oposa. En relació amb el context intel·lectual del segle XIX, Nietzsche és hereu de la filosofia d'Arthur Schopenhauer que gira al voltant del concepte de voluntat de viure. És contemporani de l'utilitarisme anglès de Bentham o Mill, que defensen el principi de major felicitat per al major nombre, i del positivisme, que associa ciència i progrés social. Finalment, cal destacar la teoria de l'evolució de Charles Darwin, que transforma la concepció filosòfica de l'home com un ésser privilegiat en la naturalesa.

Nihilisme i crítica dels valors en Nietzsche

1. Explicau les nocions d’«apol·lini» i «dionisíac» en F. Nietzsche 2. Explicau el concepte de nihilisme en F. Nietzsche 3. El nihilisme segons Nietzsche. 4. La transvaloració dels valors en Nietzsche. 5. Explicau la crítica dels valors de la cultura europea efectuada per Nietzsche. (1-5) Nietzsche critica la cultura occidental en conjunt. Particularment, ataca la filosofia, la religió i la moral, però la seva crítica abraça també l’art, la política, la ciència, el sistema educatiu i els intel·lectuals que considera responsables del camí seguit per la cultura. Nietzsche, en les seves pròpies paraules, critica la cultura occidental a cop de martell. Ho expressa així, perquè pretén copejar i desmuntar els conceptes i construccions culturals amb la finalitat de mostrar que realment són conceptes buits. Per l’autor, la vida és el rerefons profund a partir del qual sorgeix tot. La millor manera de comprendre la vida és l’art, no la ciència ni la filosofia, ja que aquesta no pot ser copsada per la raó, sinó més bé per la intuïció. Nietzsche és el principal representant d’un corrent filosòfic que es coneix com a vitalisme i que es caracteritza per la reivindicació de la vida com el rerefons a partir del qual s’origina tot. Aquesta perspectiva té dos vessants:

• Vessant negatiu: crítica dels principals conceptes i valors que tradicionalment han servit per explicar el món en la cultura occidental.
• Vessant positiu: reivindicació de la vida com a fonament d’on tot sorgeix.

Aquesta és la raó per la qual la filosofia de Nietzsche és coneguda com a vitalisme. (2-4) Aquesta decadència dels autèntics valors de la vida, la pèrdua de sentit de l’existència, és el que Nietzsche anomena Nihilisme. El terme nihilisme prové del llatí nihil que significa “no-res”. Per Nietzsche significa, en primer lloc, atribuir a la vida un valor de no-res, és a dir, desvaloritzar la vida. Això es fa quan es situa per damunt de la vida mateixa un valor o concepte. Això és el que fa Plató amb el món suprasensible, o el cristianisme amb la idea de Déu. Així doncs, termes com “Déu”, “més enllà”, “vida veritable”, “salvació”, són sinònims de no-res. Són conceptes buits que representen la negació de la vida real, de la vida com un fluix. Nietzsche proposa de manera radical l’abandonament dels valors absoluts. Per tant, quan Nietzsche utilitza l’expressió “mort de Déu” no fa referència només a la renúncia a la religió. El que proposa és que l’home nou, el superhome, abandoni els valors que l’han estat legats per la tradició i projecti uns de nous. El superhome és l’heroi del futur, el que comprendrà la mort de Déu i l’essència de la vida. És l’individu lliure i creador, que està disposat a superar-se contínuament, que es desprèn de les convencions socials i morals que impedeixen el desenvolupament dels instints. Nietzsche no concebia el superhome en un sentit racial, com de vegades s’ha pensat. Es tracta més aviat dels individus més forts i més lúcids de la societat. (1) Nietzsche considerava que la cultura grega es podia entendre a partir de dues forces que es combaten mútuament i que, alhora, no poden existir l’una sense l’altra. Per una banda, es troba l’esperit apol·lini, que representa la llum, l’ordre, la mesura, el límit, l’individu. Per l’altra, l’esperit dionisíac, representa la vida que flueix, trenca totes les barreres i ignora totes les limitacions. Nietzsche recupera aquesta idea i proposa entendre la realitat com una contraposició de l’esperit apol·lini i el dionisíac. La filosofia, llavors, ha de recuperar la saviesa de les tragèdies gregues que penetren en la lluita originària dels principis antagònics de Dionís i Apol·lo. (5) Nietzsche rebutja la metafísica, perquè la considera un invent, una ficció de l’home per escapar de la caducitat, del canvi, del temps, en definitiva. Nietzsche proposa invertir els valors de la tradició metafísica platònica. Així, defensarà com a veritable allò sensible, el temporal, el que flueix en l’esdevenir. En canvi, allò etern, intemporal, allò que es considerava el veritable ésser és per l’autor una invenció del pensament. Nietzsche considera la religió culpable també de la negació de la vida. Les religions posposen la vida real per la promesa d’una vida eterna que defensen que és l’autèntica. Nietzsche considera que el cristianisme, focus de la seva crítica, consisteix en l’invent d’un món ideal que comporta una desvalorització del món terrenal. Nietzsche amb la seva sentència “Déu ha mort” proposa revertir aquesta situació. Descobrir que els valors occidentals no són més que una creació humana i que Déu és una projecció del propi ésser humà. La reflexió sobre la moral és també una part fonamental de la filosofia de Nietzsche. L’autor pretén situar-se més enllà del bé i del mal, i per això utilitza el seu mètode, la genealogia, per analitzar l’origen de la moral entre els grecs i el gir que experimenten a partir de Plató i Sòcrates. Novament, el seu diagnòstic el porta a concloure que la intel·lectualització de la moral que es produeix a partir de la irrupció a la societat grega d’aquests dos autors, condueix a la negació de la vida.