Martí i Pol, Estellés, Pedrolo i Fuster: Quatre pilars de la literatura catalana

Miquel Martí i Pol

MMP (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit de les darreres dècades a Catalunya. Nascut en el si d’una família obrera, el seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa d’una esclerosi múltiple. A finals dels 50, es va afegir al nucli pioner de la Nova Cançó com a cantautor. Políticament, va militar al PSUC i va ser membre de l’Assemblea de Catalunya. Poesia i vida són dos elements que van lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida. La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana. MMP, poeta compromès amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat. El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès, francès i l’italià.

Vicent Andrés Estellés

VAE començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut a partir dels anys 70. L'obra poètica d'VAE no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Poeta apassionat que retratà la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. És un poeta de descripcions detallistes, i en plena postguerra manté una actitud apassionada. S'hi expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada. Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:

• la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV.
• la llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana.
• la llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa.

VAE és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

Manuel de Pedrolo

MDP. Obra extensa i variada: ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris (novel·la, llibres de versos, obres de teatre, contes i articles) i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.

Obres: entre 1958-1963 un total de 13 obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, amb coincidències que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd.

• En Cruma (1957), Pedrolo va plantejar el tema de l’autenticitat de l’home.
• En Homes i No (1957) va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat.
• Situació bis (1958), L’ús de la matèria (1958) va reflexionar sobre la llibertat.
• En Tècnica de cambra (1959) i Algú a l’altre cap de peça (1962) se centren sobre aspectes filosòfics del coneixement del món.

Trets comuns a totes: «Espais tancats fortament simbòlics, comportaments quotidians però sense servituds descriptives ni anècdotes ambientals, atmosfera constant d’angoixa, inquietud, recerca o qüestionament».

Temes: la mort i la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra dramàtica.

Trets característics: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat.

Joan Fuster

F és un mestre de l'assaig català del segle XX. Obra extensa centrada en l’ésser humà tant en els aspectes quotidians i particulars com en els generals. Classificació de la seua obra assagística en 3 blocs:

1. Obres de temàtica humanística i general: L’home, mesura de totes les coses.
2. Obres destinades a reflexionar sobre la identitat col·lectiva dels valencians: Nosaltres, els valencians.
3. Obres de crítica i d’història literàries: estudis dedicats als clàssics medievals valencians com Ausiàs March, Roís de Corella.

Característiques de la seua prosa: ironia, presència de l’aforisme com a punt de partida de la reflexió, to conversacional, modismes populars i expressions col·loquials, abundància de procediments modalitzadors, abundància de cometes i cursiva, interrogacions retòriques.

Importància dels seus escrits:

• Civil: pel protagonisme de Fuster en la reformulació de la identitat valenciana.
• Moral: argumenta i manté les seues posicions amb unes dosis d'energia, de fermesa i de coherència.
• Cultural: en un context mancat de referents sòlids. Cal destacar la influència de Nosaltres, els valencians, que va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al PV.