Marià Fortuny i l'obra mestra de La Vicaria

Marià Fortuny i l'èxit de "La Vicaria"

La Vicaria es va iniciar l’hivern de 1867, quan Fortuny va haver de visitar en diverses ocasions la sagristia de l’església madrilenya de Sant Sebastià amb motiu del seu casament amb Cecília de Madrazo.

El gènere costumista i els "tableautins"

La pintura de l’època s’allunyava de la grandiloqüència neoclàssica i romàntica i de l’abús dels grans formats. Es preferien els quadres de dimensions reduïdes i la tècnica detallista i pacient. El màxim representant d’això fou Meissonier, que imposà els tableautins (pintures petites). El nou client dels artistes, la burgesia, preferia per a les seves cases quadres petits i de gènere. Jean-Louis Ernest Meissonier va realitzar un apunt per a la primera versió de La Vicaria el 1867.

L'exposició i l'èxit a París

L'obra s’exposà a la galeria del seu marxant, Adolphe Goupil, a París. La gent feia cua al carrer per poder-lo contemplar i els principals diaris van comentar llargament el fet. A tall anecdòtic, hem de dir que Goupil va vendre el quadre per 70.000 francs. Fortuny va utilitzar la figura de Lagartijo en la capilla (aquarel·la de 1867) per a la realització de La Vicaria. Existeixen diverses versions: la primera versió de 1867 i l'aquarel·la de 1867-1868.

Els models de l'obra

Els models que van participar en l'obra van ser:

• Meissonier (el militar): pintor realista francès, aleshores molt cèlebre.
• Isabel (la núvia): cunyada del pintor.
• Arlequino (el torero): model habitual de Fortuny.
• Nicolina (la "maja"): model romana.
• Raimon (el nuvi): germà d’Isabel.
• Cecília: esposa del pintor.

Biografia de Marià Fortuny (1838-1874)

Marià Fortuny i Marsal va néixer a Reus el 1838 i va morir a Roma el 1874. Orfe de petit, el crià el seu avi, que afavorí la seva formació artística. Treballà amb un plater i miniaturista de Reus, cosa que influirà en la seva posterior minuciositat pictòrica. El 1852 es traslladà a Barcelona amb l’avi. Existeix un autoretrat seu de 1858 i un retrat fet per Federico de Madrazo el 1867.

Formació i pensió a Roma

Entre les seves primeres obres destaquen l'Estudi per a una crucifixió (1860) i Ramon Berenguer III a la torre del castell de Fòs (1856-1857). Aconsegueix la plaça de pensionat de pintura a Roma, creada per la Diputació de Barcelona, el 1858.

Cronista de guerra i l'etapa africana

Fortuny va actuar com a cronista gràfic de la guerra hispanomarroquina. La seva obra La batalla de Tetuan (oli sobre llenç, 300 x 972 cm, 1862-1864) n'és el millor exemple. Pensionat per la Diputació de Barcelona, el 12 de febrer de 1860, quan esclata la guerra amb el Marroc, Fortuny arriba a Tetuan. El motiu d’aquest viatge a Àfrica és la realització d’una sèrie d’obres on es recullin les gestes del general Prim en aquesta guerra.

Tenia com a compromís lliurar a la Diputació diverses composicions: dibuixos acadèmics, una còpia d’un quadre d’autor clàssic i un oli sobre un assumpte de la història general de Catalunya. Àfrica fou un descobriment per a ell: els paisatges, les llums, els habitants... D'aquesta època destaca L’odalisca (1861).

Viatges per Europa i consolidació

Gràcies a aquests estudis va obtenir una pensió de la Diputació per poder viatjar per tota Europa i estudiar els quadres més importants de temàtica de batalles. A Roma es casà amb Cecília Madrazo, filla del pintor Federico Madrazo. Poc després pintà La Vicaria. També destaquen els paisatges marroquins i els estudis per a La batalla de Tetuan (1860).

Escenes de gènere i "pintura de casaques"

Obres com El col·leccionista d’estampes (1863-1866) i La Vicaria pertanyen a l'anomenada pintura de casaques (casacón). Una altra obra destacada d'aquest estil és L’elecció de la model (1873-1874).

L'etapa granadina i orientalista

S'instal·là a Granada des de 1868. L'etapa granadina (1870-1872) va suposar un gran canvi marcat per la llum i el color andalús. Destaquen obres com Pati de l’Alhambra, Vista de Granada i Jardí de la casa Fortuny.

Dins les seves escenes orientalistes trobem Músics àrabs (1872), El marroquí (aquarel·la, 1869) i El venedor de tapissos (aquarel·la, 1870).

Portici: Impressionisme i japonisme

En la seva darrera etapa a Portici (1874), s'acosta a l'impressionisme i al japonisme amb obres com Platja de Portici, Els fills del pintor en el saló japonès, Senyora Agrasot i Nu a la platja de Portici.

Mort i llegat d'un geni

El 21 de novembre de 1874 tornà a Roma, on morí el mateix dia amb només 36 anys. Malgrat morir tan jove, se’l considera un autèntic geni que marcà tota una generació de pintors. Entre les seves darreres obres trobem El jardí (1873) i el Pati de l’Alhambra (1871).