Marca Hispànica, Mesta, Mozàrabs, Presura i Taifes: conceptes clau

Francés2,8 KB

Marca Hispànica: territoris fronterers entre el regne franc i el món musulmà que corresponien a la zona pirinenca, on van sorgir una sèrie de nuclis de resistència cristiana que, essent vassalls del rei franc, amb el temps van acabar independitzant-se i van acabar donant lloc al regne de Navarra i Aragó. Els territoris que van formar part de la Marca Hispànica eren els comtats de Pamplona, Aragó, Sobrarbe, Ribagorça i els comtats catalans.

Mesta: associació que agrupava els propietaris de les ovelles merines transhumants, proveïdores de llana, fundada per Alfons X, el 1273. El bestiar era propietat dels nobles i de les autoritats eclesiàstiques, cosa que determinava el gaudi d'una sèrie de privilegis de pas per les cañadas i pasturatge entre la Serralada Cantàbrica i Sierra Morena, de manera que a Castella hi va haver un predomini de l'activitat ramadera en detriment de les terres de conreu i dels boscos. Aquesta associació perdurarà fins a la fi de l'Antic Règim, el 1837.

Mossàrab: cristià d'origen hispanovisigot que vivia en territori musulmà, que amb el temps acabaria adquirint els costums de vida musulmana i la llengua àrab. Tot i que gaudien de tolerància pel que fa al seu culte, estaven obligats a pagar un impost a les autoritats musulmanes. Els que es van acabar convertint a l'islam van ser anomenats muladins.

Presura: modalitat inicial de repoblació (segles IX i X) al nord del riu Duero, pròpia del regne de Lleó, que consistia a tornar ocupar i rompre les terres conquerides als musulmans a càrrec de particulars que van rebre una autorització del rei. Els protagonistes d'aquesta modalitat eren, principalment, ordes monàstiques. Era un mecanisme per incentivar el conreu en territori fronterer i perillós.

Taifes: denominació dels petits regnes musulmans formats després de la caiguda del Califat de Còrdova, el 1031, que va crear una enorme fragmentació del poder polític, ja que va passar a subdividir-se en petits regnes independents controlats per una família i una ciutat important (Sevilla, Toledo, Badajoz, Saragossa, etc.). Aquests regnes, cada vegada més febles i enfrontats entre si, van haver de pagar l'impost de les parias als regnes cristians (perquè aquests no els atacessin i els proporcionessin protecció davant d'altres regnes de taifes i d'altres regnes cristians), cosa que aquests darrers van aprofitar per ampliar els seus respectius territoris. A més d'aquest període de taifes, n'hi va haver dos més: un a mitjans del segle XII i un altre a mitjans del XIII.

Descargar

PDF Word HTML