Marca blanca: estratègia i beneficis

La marca blanca

Una marca blanca és aquella que enlloc de pertànyer a un fabricant exclusiu pertany a un distribuïdor. Per exemple, una cadena de supermercats o uns grans magatzems, els quals encarreguen a un o més proveïdors, que restaran en l’anonimat, els productes que seran venuts en els seus establiments sota marca pròpia.

Exemples de marca blanca Hacendado és la marca blanca de la cadena de distribució Mercadona, i es fa extensiva a multitud de productes d’alimentació que podem trobar en aquesta cadena. Quechua és la marca blanca de la roba esportiva que distribueix Decathlon, i pot abastar tota classe de complements esportius de diferents fabricants.

Amb aquesta estratègia s’assoleixen alguns beneficis:

• Per al consumidor: el preu de venda és generalment més econòmic que el de la marca de fabricant, atès que es produeix un estalvi en costos promocionals, i per tant, el producte resulta més atractiu per al comprador. Els marges comercials poden ésser equivalents o superiors.
• Per al distribuïdor: la gestió interna del producte —ubicació estratègica dins de la botiga, ofertes i campanyes promocionals, volum exposat, etc.— és controlada íntegrament pel distribuïdor, cosa que no passa amb els productes de marca, en els quals el fabricant hi té molt a dir.
• Per al proveïdor: el procés de comercialització, distribució, facturació i cobrament per part del fabricant és més simple, senzill i continuat, ja que té garantida l’exposició dels seus articles en grans superfícies de venda i d’afluència de públic. El cost promocional recau genèricament sobre el distribuïdor.

Consolidar relacions estables

Segons publica l’empresa Mercadona en la seva memòria anual, la seva política “persegueix establir relacions estables amb els proveïdors per poder aconseguir un objectiu comú: la satisfacció dels nostres clients”. Cal remarcar aquí la voluntat de consolidar relacions estables com a garantia que la seva marca blanca, Hacendado, no patirà canvis.

No obstant això, la marca blanca presenta alguns inconvenients, com ara:

• Tot i les excepcions descrites, el producte pot canviar eventualment de qualitat o de sabor a conveniència del distribuïdor propietari de la marca blanca, per exemple si canvia de proveïdor, fet que el consumidor no pot controlar en la mesura que no hi ha cap classe de vinculació d’imatge de marca que ho garanteixi.
• La marca blanca competeix amb la marca de fabricant en preu però sense presentar innovacions, simplement copiant. Aquest fenomen influeix en l’interès en la innovació en nous i millors productes i per tant en el progrés general, fet que perjudica a llarg termini el consumidor final.
• Atès que el control de qualitat per part del distribuïdor és limitat en la mesura que es gestionen milers de referències de totes les categories de productes, i en mancar el control de marca del fabricant, es pot donar la circumstància que el producte de marca blanca sigui d’escassa qualitat.
• En els casos en què la funció del servei postvenda és rellevant en el procés de comercialització, com succeeix amb els articles electrònics, els aparells domèstics, etc., la marca blanca perd competitivitat perquè pot mancar una garantia clara i de compromís ben definit per part de cap fabricant.

Normes generals de comportament

Per impulsar dins de l’empresa un clima laboral agradable hi ha una sèrie de comportaments que l’equip de treball ha de posar en pràctica o ha d’evitar. Les regles de joc, en el camp del comportament, no estan promulgades per lleis i decrets, ni tampoc la seva vulneració serà jutjada per tribunals.

No obstant això, l’incompliment reiterat i permanent d’aquestes normes no escrites comporta, dins de les empreses i institucions, tard o d’hora i indefectiblement, una barrera al creixement professional i una pobre qualificació, amb les segures conseqüències d’escassa promoció, baixa retribució i augment de la inestabilitat laboral.

La manca de seguiment estricte d’aquestes normes jugarà sempre en contra del professional, mai en favor seu. En un context laboral, les normes de comportament més bàsiques fan referència a:

• l’actitud
• la metodologia de treball
• la presentació de persones
• la discreció i la higiene
• l’ús adequat de les noves tecnologies
• el consum d’aliments i begudes
• el respecte a la privacitat

Tècniques d’imatge personal en el protocol empresarial

En una entrevista personal o en una presentació la imatge és el més immediat i primer que identifica qualsevol persona de nosaltres. D’aquest primer contacte visual es crea una primera impressió i una ràpida valoració, les quals seran molt difícils i costoses de modificar posteriorment.

Es pot afirmar que la imatge personal, acompanyada de l’estil de llenguatge verbal i no verbal, és la nostra principal targeta de presentació, de la qual es crearan opinions, valoracions i fins i tot prejudicis al voltant de la nostra personalitat.

En qualsevol tipus de context de treball i en qualsevol tipus d’activitat social, el primer contacte visual amb les persones determina en gran part com evolucionarà la relació. Les impressions derivades d’aquest primer contacte són de molt complicada reversió, per la qual cosa convé atorgar-les-hi la màxima atenció.

La imatge personal projecta un conjunt de valors a l’exterior que “expliquen” la nostra forma d’ésser i d’actuar particular i el nostre estil de vida. Aquests valors s’exposen exteriorment per mitjà de la forma de vestir, la de caminar, la manera de moure’ns, el to de veu, l’expressivitat de la cara, de la mirada, del somriure, la cortesia en el tracte i, de fet, en un nombre elevadíssim de detalls corporals i actitudinals, alguns ínfims però no per això menys identificables.

La presència física

La transcendència que té la imatge personal de les persones en les professions relacionades amb l’alta direcció va més enllà del que seria ordinari en una relació social comuna, ja que en moltes ocasions la vostra imatge és la de l’empresa a qui representeu davant de visites de clients, proveïdors, entitats financeres, consultors externs...

Per aquesta raó, les normes han d’ésser respectades escrupolosament com un aspecte més de la responsabilitat professional assumida contractualment. En aquest sentit es recomana vestir colors d’impacte visual neutre (com ara el gris, el beix o el blau fosc) dins de les tendències de moda més naturals i esteses, sense avantguardismes, i el mateix pel que fa a les formes i els talls de la roba.

Hom pot triar diferents alternatives en el vestir, no necessàriament extremament estrictes i falsament serioses, però sí que han de mantenir la sobrietat com a referent. No valen, doncs, els excessos en el vestir, sigui en el color, en les amplades i els llargs de la roba, en els escots...

La vestimenta es manifesta simultàniament amb la forma d’expressió general i el nostre comportament, que ha de mantenir cohesió amb el missatge que volem comunicar. Es pot dir que dins de l’empresa porteu un “uniforme”, una manera de vestir que probablement us sigui innecessària en un context de lleure fora de la feina.

No en totes les empreses, segons el sector en què es mouen, s’exigeix la mateixa imatge, per la qual cosa és millor l’observació i l’aplicació del sentit comú. En general, el tipus de vestimenta que empreu en un entorn laboral ha d’ésser coherent amb la tipologia de la feina que us és encarregada i, per tant, la característica general que ha de tenir és que ha de predominar la sobrietat.

La proxèmia

Segons l’antropòleg Edward T. Hall, la proxèmia és l’ús i la percepció que l’ésser fa del seu espai físic, de la seva intimitat personal i de com la gestiona. Es tracta d’analitzar quines distàncies són les adequades entre les persones, mentre aquestes interactuen entre elles

• Distància íntima. És la més propera a la persona —de zero a 15 centímetres— i és considerada de caràcter exclusivament privat, sense accés de tercers en els espais públics.
• Distància amical: és la distància propera a la persona, entre uns 15 i uns 45 centímetres, reservada per a la interacció amb persones de molta confiança, parella, familiars i amics.
• Distància personal: és la distància adequada per a una conversa amistosa o de treball ordinari. S’estableix entre 45 i 120 centímetres aproximadament.
• Distància social: és la compresa entre nosaltres i un persona estranya que de moment no coneixem bé i no sabem tampoc si s’establirà comunicació posterior.
• Distància pública: a partir de quatre metres i sense cap limitació és la distància correcta per dirigir-nos a una audiència col·lectiva, per exemple en una conferència o col·loqui.

En una interacció comunicativa ordinària, com ara una entrevista, una negociació, un diàleg d’empresa, etc., la distància entre les persones estableix uns condicionants que cal tenir en compte i que cal respectar, no essent correcta en cap cas la superació continuada de les distàncies descrites.

Tots aquests detalls que modulen la imatge personal que projectem exigeixen sobretot una premissa: cal que siguin coherents, sòlids i en equilibri entre ells. Segons les circumstàncies és admissible presentar pràcticament la majoria de les diverses imatges personals, des de la més conservadora, conspícua i distingida, fins a la més informal i agosarada, sempre en funció del context en què es mostri.

Però el que resulta sempre desaconsellable és la incoherència, la manca d’harmonia o la contradicció, ja que planteja immediats dubtes a l’interlocutor sobre si el que està veient és veritat o no, i per tant si hi pot dipositar la seva confiança o no. La coherència entre tots els elements que conformen la nostra imatge personal és la clau per transmetre la millor i més efectiva comunicació. Addicionalment cal tenir en compte que una bona presència, d’acord amb la personalitat i el tarannà de cadascú, aporta valor no només a la interlocució amb tercers, sinó que reforça la seguretat en un mateix, factor que resulta decisiu en la projecció professional i en el desenvolupament personal