El Marc Català: Fragmentació Lingüística i Normalització

L’àrea lingüística del català està fragmentada dins l’Estat espanyol en tres comunitats autònomes: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Cada comunitat té un estatut d’autonomia aprovat pel respectiu parlament i un conjunt de lleis lingüístiques que tenen com a objectiu normalitzar l’ús de la llengua.

La llengua catalana va arribar al període democràtic (1975) en un estat força precari. La situació política viscuda durant la dictadura franquista i les fortes migracions que es van produir durant la segona meitat del segle XX van configurar la realitat sociolingüística amb què vam entrar en el període democràtic. Aquesta situació es caracteritzava per:

• Bilingüització de la població autòctona: Al principi del segle XX, gran part de la població autòctona era monolingüe (l’única llengua d’ús era el català). Una sèrie de fets extralingüístics, com la imposició del castellà durant el període franquista i la gran afluència d’emigrants d’arreu de l’Estat, van afavorir l’extensió del castellà. En aquest cas, el contacte de llengües en una situació desigual des d’un punt de vista polític i sociocultural va propiciar el canvi de llengua de la comunitat receptora (Catalunya).
• Situació de diglòssia: Durant el període franquista, les funcions socials d’ambdues llengües presentaven una distribució jeràrquica de tipus diglòssic. El castellà era la llengua A, vehicle de tots els usos formals, i el català era la llengua B, absent dels àmbits públics. En les últimes dècades del franquisme hi va haver una major tolerància per permetre l’ús del català en l’àmbit de la cultura.
• Prejudicis lingüístics i normes d’ús desfavorables per al català: Fruit de la situació diglòssica, van arrelar en la població un seguit de prejudicis lingüístics. La llengua A tendeix a ser més valorada perquè és la llengua prestigiada pel poder i, en canvi, la llengua B tendeix a veure’s com a prescindible i perd la consideració de llengua apta per a totes les funcions socials. El context de desigualtat afectava també les relacions interpersonals, ja que els catalanoparlants solien optar per l’ús del castellà en contactes amb desconeguts, en relacions de grup on hi hagués una persona de parla castellana... Així doncs, l’ús del català quedava relegat als àmbits familiars.
• Alt nivell de reivindicació popular: La població de Catalunya es va mobilitzar amb l’objectiu de restituir la democràcia i amb ella els drets nacionals i lingüístics. Mostra d’això serà la manifestació de l’any 1977. Amb l’aprovació de la Constitució espanyola (1978) i dels estatuts d’autonomia – Catalunya (1979), País Valencià (1982), Illes Balears (1983) – s’obre el període democràtic i el nou marc polític permet frenar el procés de substitució lingüística i iniciar el procés de normalització de la llengua.