Manuel de Pedrolo: L'Obra Teatral, de l'Absurd a la Denúncia Social

Manuel de Pedrolo (1918-1990) és un dels novel·listes més prolífics de la literatura catalana del segle XX. Va ser un dels escriptors més llegits de la postguerra. Novel·lista, dramaturg, assagista, poeta i traductor, la seva obra abraça gairebé tots els gèneres literaris. Les seves obres més conegudes, que van ser un èxit de vendes, inclouen Mecanoscrit del segon origen, una història de ciència-ficció, i Joc Brut, una novel·la negra.

Reconeixements i Premis

Pedrolo va obtenir premis com el Víctor Català o el Sant Jordi. Va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979.

Inicis i Èxits en la Vessant Dramàtica

En la vessant dramàtica, Pedrolo va obtenir molts èxits. La seva primera obra teatral la va escriure el 1954, Els hereus de la cadira. Va ser traduït a diversos idiomes i va estrenar moltes obres, fins i tot a la Sorbona de París, bressol del teatre de l’absurd.

Obres Teatrals Destacades

• Homes i no (1957)
• Tècnica de cambra (1963)
• Cercle viciós
• La resposta
• Trajecte final

La Visió de Pedrolo sobre el seu Teatre

Manuel de Pedrolo mai es va considerar a si mateix com un dramaturg. Ell mateix es queixava que tenia poques representacions, fet que pot explicar que deixés d’escriure teatre regularment. Entre unes obres i altres hi ha intervals molt llargs de temps. Ell mateix deia:

«No sóc un dramaturg, sóc un novel·lista que, circumstancialment, ha escrit unes quantes peces dramàtiques.»

El Teatre de l'Absurd en l'Obra de Pedrolo

La seva obra teatral s’inscriu en l’anomenat «teatre de l’absurd». La seva obra Cruma pot ser la més absurdista, segons les tendències teatrals europees de l’època. Pedrolo planteja temes existencialistes com l’autenticitat i la no autenticitat de l’home.

Característiques del Teatre de l'Absurd de Pedrolo

Formalment i tècnicament, el teatre de l’absurd de Pedrolo es caracteritza per:

• Plantejar una situació inicial absurda.
• Estructura circular.
• Acció nul·la.
• Escenografia simple.
• Atemporalitat.
• Personatges anònims essencialitzats.

Pedrolo fa un teatre que és una crònica del feixisme espanyol al mateix temps que planteja situacions humanes universals que transcendeixen el cas espanyol. Pedrolo mateix ens parla del teatre que fa:

«La vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s'enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa: el seu pensament vol introduir l'ordre en el desordre. Perquè el desordre són els tabús, les limitacions, la injustícia, tot allò que frena el desenvolupament de l'home. [...] em preocupa obrir els ulls a la gent, de mostrar-los com viuen subjectes a uns tabús que els empobreixen humanament.»

L'Evolució cap al Teatre Document

En la producció dels anys seixanta (quatre anys després de no haver escrit cap peça teatral) es produeix un canvi significatiu: del teatre de l'absurd es passa al teatre document. Amb el teatre de Pedrolo en aquesta època comença una acció de denúncia contra la injustícia i contra l’intent de genocidi cultural i polític cap al poble català a partir de 1939. Aquesta denúncia va fer que la seva producció deixés de ser publicada i representada fins després de la mort del dictador Franco.

La Lluita contra la Injustícia

En pràcticament totes les seves obres d'aquesta etapa hi ha personatges que lluiten contra la situació injusta que pateixen. Aquesta és la característica fonamental de les seves obres escrites durant els anys 50 (unes 12 obres). Per exemple, a Situació bis (1958) planteja el tema de les revolucions que no trenquen estructures ni canvien el sistema, sinó que són simples substitucions d’unes persones per altres.

Irregularitat en la Producció Teatral

La seva producció teatral és molt irregular en el temps:

• El 1966 va escriure un esquetx, La sentència.
• Després no va escriure teatre fins al 1973: Aquesta nit tanquem, que tracta sobre l'ordre d’un ministre d’actuar contra uns intel·lectuals que han fet públic fora del país un manifest de denúncia contra la tortura.
• De nou hi va haver un llarg interval sense escriure teatre fins al 1982 amb D'ara a demà, que tracta sobre l’avortament.