La Mancomunitat de Catalunya i la Crisi de la Restauració (1900-1930)

La Mancomunitat de Catalunya: Primer Intent d'Autogovern

La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer intent d’autogovern regional durant la crisi del sistema de la Restauració. El seu origen es troba en la política d’aproximació al nacionalisme català impulsada pels governs regeneracionistes de començaments del segle XX.

Iniciatives i Aprovació de la Llei

Durant el govern conservador d’Antonio Maura (1903-1909) es va proposar una Llei d’Administració Local que permetia la creació de mancomunitats, és a dir, organismes autònoms formats per la unió de diverses diputacions provincials. Aquesta iniciativa pretenia donar resposta a les demandes d’autogovern de territoris com Catalunya, el País Basc i Galícia, i es considerava l’embrió d’una futura autonomia regional. Tanmateix, el projecte va fracassar a causa de l’oposició de la burgesia centralista i va ser rebutjat al Senat.

Després, el govern liberal de José Canalejas (1910-1912) va reprendre aquesta línia política i va elaborar de manera definitiva la Llei de Mancomunitats, amb l’objectiu d’integrar els nacionalistes catalans en el sistema i reduir la conflictivitat política. Tot i que Canalejas va ser assassinat l’any 1912, la llei va ser finalment aprovada el 1914, durant el govern conservador d’Eduardo Dato.

Importància de la Mancomunitat

Gràcies a aquesta llei, l’any 1914 les quatre diputacions catalanes es van unir i van formar la Mancomunitat de Catalunya, fet que va suposar el primer intent efectiu d’autonomia regional a Espanya. Aquest fet va tenir una gran importància política i simbòlica, ja que reconeixia, encara que de manera limitada, la personalitat administrativa de Catalunya i evidenciava la força del nacionalisme català, que havia trencat el bipartidisme en el seu territori i s’havia convertit en un actor clau de la política espanyola durant el regnat d’Alfons XIII.

La Crisi de 1917 i el Desgast del Sistema

La crisi de 1917 es va produir durant el regnat d’Alfons XIII, en el context de la Primera Guerra Mundial, en la qual Espanya es va mantenir neutral, però amb greus conseqüències internes.

Context Econòmic i Social

La neutralitat va provocar un creixement econòmic desigual: grans beneficis per als empresaris i industrials, i una forta inflació que va perjudicar les classes populars. Això va incrementar el malestar social i la conflictivitat obrera, reforçada també per l’impacte de la Revolució Russa.

Les Tres Manifestacions de la Crisi

La crisi va tenir tres manifestacions principals:

• Crisi militar

  Aparició de les Juntes de Defensa, formades per oficials que protestaven pels baixos salaris i pels ascensos relacionats amb la guerra del Marroc. El suport del rei a les Juntes va suposar una greu intromissió de l’exèrcit en la política.

• Crisi política

  La Assemblea de Parlamentaris, convocada a Barcelona per la Lliga Regionalista, va exigir Corts Constituents i una reforma de l’Estat, però va fracassar per la manca de suport militar i les divisions internes.

• Crisi social

  Vaga general d’agost de 1917, convocada per la UGT i la CNT, amb un caràcter revolucionari. Va ser durament reprimida pel govern i l’exèrcit.

Conseqüències de la Crisi

Les conseqüències van ser el debilitament definitiu del sistema de la Restauració, la fragmentació dels partits dinàstics, l’enfortiment del moviment obrer i l’augment del protagonisme de l’exèrcit, fet que va obrir el camí a la dictadura de Primo de Rivera el 1923.

El Projecte de la “Revolució des de Dalt” de Maura

La “revolució des de dalt” va ser el projecte reformista impulsat pel polític conservador Antonio Maura durant el seu govern (1907-1909), dins del sistema de la Restauració. El seu objectiu era regenerar el sistema polític sense trencar amb la monarquia ni amb el torn dinàstic, evitant així una revolució social “des de baix”.

Reformes de Maura

Maura considerava necessari modernitzar el país i millorar les condicions de vida de les classes populars per frenar el creixement del moviment obrer i de l’oposició al sistema. Entre les seves principals reformes va destacar una política social moderada, amb mesures com la llei del descans dominical, la creació de l’Institut Nacional de Previsió i la legalització del dret de vaga, tot i que va mantenir una actitud repressiva envers el moviment obrer amb la Llei del Terrorisme.

En l’àmbit polític, va intentar acabar amb el caciquisme mitjançant la llei electoral de 1907, que pretenia reduir el frau electoral, encara que no el va eliminar completament. També va intentar acostar-se al nacionalisme català amb el projecte de Llei d’Administració Local, que permetia la creació de Mancomunitats, però va fracassar per l’oposició dels sectors més conservadors.

Fracàs de la Regeneració

La revolució des de dalt va fracassar definitivament arran de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), provocada per la guerra del Marroc i la repressió del govern, fet que va provocar la caiguda de Maura. En conclusió, aquest intent de regeneració va ser insuficient i limitat, ja que no va democratitzar realment el sistema i va contribuir al desgast del règim de la Restauració.

El Manifest de Primo de Rivera i la Dictadura

El Manifest de 1923

El Manifest de Primo de Rivera (al país i a l’Exèrcit) és un text de tipus polític i circumstancial, publicat el 1923. Mitjançant aquest document s’anunciava l’inici d’un cop d’Estat militar, que va suspendre el règim parlamentari de la Restauració. És una font primària de gènere polític-programàtic. Va ser redactat en un moment de gran inestabilitat social, política i militar.

La idea principal del text és presentar el cop d’Estat com una solució necessària als problemes que amenaçaven Espanya des del Desastre del 98. A causa de la corrupció, el caciquisme i la derrota colonial, va sorgir un fort malestar social. A tot això se sumava la inestabilitat provocada per la guerra del Marroc.

En conseqüència, sectors de l’exèrcit i de l’elit econòmica van començar a buscar solucions autoritàries. El manifest presenta el cop com una acció regeneradora. Tanmateix, en lloc de plantejar reformes democràtiques, proposa una suspensió del sistema liberal. En resum, el text és fonamental per comprendre com es consolida una forma de govern autoritària a l’Espanya del segle XX. Especialment, anticipa els trets ideològics del franquisme: anticomunisme, centralisme, menyspreu pels parlamentaris i exaltació de l’exèrcit.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) s’explica per la profunda crisi del sistema de la Restauració, agreujada després de 1917 per la inestabilitat política, la conflictivitat social, l’auge del moviment obrer, el problema del nacionalisme i el desastre d’Annual (1921), que desacredità l’Exèrcit i el règim. La por que l’Expedient Picasso revelés responsabilitats polítiques i perjudiqués la monarquia va portar Alfons XIII a acceptar una solució autoritària.

Directori Militar i Civil

El 13 de setembre de 1923, el general Miquel Primo de Rivera donà un cop d’Estat, suspengué la Constitució de 1876 i dissolgué les Corts, instaurà una dictadura amb el suport del rei, l’Exèrcit i la burgesia.

En una primera etapa, el Directori Militar (1923-1925), es suprimiren les llibertats i es reprimí l’oposició i el nacionalisme. L’èxit més gran del règim fou la resolució del problema del Marroc amb el desembarcament d’Alhucemas (1925).

En una segona etapa, el Directori Civil (1925-1930), s’intentà institucionalitzar el règim mitjançant la Unió Patriòtica i una Assemblea Consultiva sense poder real, a més d’una política econòmica intervencionista basada en obres públiques.

Fi de la Dictadura

La pèrdua de suports i la crisi final provocaren la dimissió de Primo de Rivera el 1930, deixant la monarquia molt debilitada i accelerant la fi del sistema de la Restauració. Primo de Rivera dimiteix al gener del 1930. Va anar a París i mor d’un coma diabètic.