Mancomunitat de Catalunya i Crisi del 1917: Anàlisi Històrica
catalán con un tamaño de 7,82 KBLa Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)
El procés de formació
El procés d'obtenció de la Mancomunitat va ser llarg i difícil i va haver de superar molts entrebancs. Els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora de les infraestructures, la modernització del sistema educatiu i el foment de la llengua i de la cultura. Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona, en què Enric Prat de la Riba va ser-ne escollit president. Així, per impulsar i difondre la cultura catalana, aquest mateix any es va obrir al públic el 1914 amb el nom de Biblioteca de Catalunya. La Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes i va presentar una proposta en aquesta direcció al govern liberal de Madrid. Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de Mancomunitats. Però les circumstàncies no em van acompanyar. El partit liberal estava dividit i alguns dels seus membres eren força hostils al catalanisme, mentre que el partit conservador s'hi va oposar perquè era una iniciativa dels liberals. Així, l'any després de l'assassinat de Canalejas (1912) el Senat, dominat per forces anticatalanistes, va bloquejar el projecte. Finalment, l'any 1913 el nou govern conservador, encapçalat per Dato, va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.
La constitució de la Mancomunitat
La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'abril del 1914. La Mancomunitat només va ser una delegació de les funcions que ja tenien les diputacions i va disposar tan sols del pressupost de què aquestes disposaven anteriorment. És a dir, no hi va haver mai ni cessió de noves competències de govern ni modificacions pressupostàries que n'augmentessin els recursos. A més, en qualsevol moment el govern podia suspendre la Mancomunitat, atès que era tan sols un ens administratiu. La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la Mancomunitat. L'organisme va tenir tres presidents: Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, i Alfons Sala.
L'obra de govern de la Mancomunitat
L'actuació de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga des de la Diputació de Barcelona i va tenir dues direccions fonamentals: la creació d'una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic; el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d'un projecte cultural i educatiu. Pel que fa al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir una bona part dels recursos en un pla de millora de la xarxa viària i també dels sistemes postals i telefònics. També es va endegar un pla d'acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat de l'agricultura i de la ramaderia. Pel que fa a la cultura i a l'ensenyament, es va iniciar un ambiciós projecte centrat en la consolidació de la llengua i la cultura catalanes. Per tal de normalitzar la llengua catalana, l'Institut d'Estudis Catalans va iniciar una tasca d'unificació ortogràfica, que va encarregar a Pompeu Fabra. Paral·lelament, es va impulsar una renovació pedagògica, es va crear l'Escola Industrial, l'Escola de Treball i l'Escola d'Administració Local, destinada a capacitar tècnicament els futurs funcionaris públics de Catalunya. La missió d'aquestes noves institucions educatives, que van ser veritablement exemplars en el seu temps, era potenciar la diversificació professional i preparar professionalment quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.
La crisi del 1917
L'impacte de la Gran Guerra
L'estiu del 1914, durant el govern conservador d'Eduardo Dato, va esclatar la Primera Guerra Mundial. El govern va declarar la neutralitat d'Espanya, la qual cosa va permetre exportar productes industrials i agraris, pels quals els països combatents estaven disposats a pagar; els empresaris van poder fer grans negocis. L'exportació d'una gran part de la producció va provocar una pujada dels preus interiors, però no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris. L'encariment de la vida es va convertir en un problema per a les classes populars com a conseqüència de la pujada del preu de molts productes bàsics. El conflicte social a causa de l'empitjorament de les condicions de vida va anar creixent de manera imparable fins a desembocar en el moviment vaguístic del 1917.
La crisi del 1917
La protesta militar
L'exèrcit espanyol presentava un nombre excessiu d'oficials en relació amb el de soldats. La inflació havia comportat la disminució del valor real dels baixos salaris militars. El fort descontentament entre els oficials de graduació baixa i mitjana va desembocar en la formació de juntes de defensa, associacions de militars que es van anar constituint a la majoria de les guarnicions. Les juntes reclamaven un augment salarial, s'oposaven als ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l'antiguitat com a únic criteri. El juny del 1917 van elaborar un manifest que culpava el govern dels mals de l'exèrcit i del país i feia una crida a la renovació política utilitzant un llenguatge de caire regeneracionista.
La crisi política
El 1916 el govern era en mans d'un gabinet liberal presidit per Romanones que va decidir clausurar les corts. El 1917 el conservador Dato va tornar a ser cap del govern i, a mitjan mes de juny, una representació de diputats va reclamar la reobertura de la cambra. El govern s'hi va negar i, com a resposta, va declarar l'Estat d'excepció i va endurir la censura de premsa. A iniciativa de la Lliga Regionalista, es va celebrar a Barcelona una Assemblea de parlamentaris catalans, que va exigir reformar el sistema polític i descentralitzar l'Estat. Des de l'Assemblea es va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols. El govern va prohibir la convocatòria, que es va celebrar el 19 de juliol a Barcelona. Malgrat la celebració d'una segona reunió a Madrid, el moviment parlamentari va desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional. Cal cercar les causes del fracàs en el fet que ni les forces monàrquiques ni les juntes de defensa van donar-hi suport i també en les discrepàncies entre els catalanistes conservadors i els grups d'esquerra. A més, la vaga general de l'agost va inhibir les forces burgeses davant el temor d'un esclat revolucionari.
La vaga general revolucionària
El 1916 ja s'havia produït un moviment vaguístic important i, el març del 1917, les centrals sindicals CNT i UGT van acordar de signar un manifest conjunt per instar el govern a intervenir per aturar la pujada dels preus. Al mes d'agost, la UGT va fer una crida a la vaga general. La protesta es va estendre per tot Espanya i va adquirir un caràcter polític perquè les forces obreres convocants reclamaven la fi de la monarquia, la formació d'un govern provisional que convoqués corts constituents i la implantació d'un sistema republicà. La vaga va tenir una incidència molt desigual. El govern va declarar la llei marcial i va ordenar a l'exèrcit sufocar el moviment. La vaga general va fracassar i no va aconseguir el suport d'altres sectors, però la contundència de la repressió va afeblir encara més el règim i va radicalitzar l'oposició obrera.