El tres de maig de 1808 a Madrid, de Goya

El tres de maig de 1808 a Madrid

Autor: Francisco de Goya

• Cronologia: 1814
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 2,68 x 3,47 m
• Estil: Neoclàssic – Romàntic
• Tema: Històric - al·legòric
• Localització: Museo del Prado (Madrid)

Context històric

La Revolució Francesa (1789) i la Revolució Industrial van endegar els processos de transformació política, econòmica i social que es van desenvolupar al llarg del segle XIX. La Revolució Francesa va suposar el triomf de la burgesia i la fi de l’Antic Règim, mentre que la Revolució Industrial va afavorir l’aparició de la nova figura del proletariat i va capgirar les estructures econòmiques i productives. A França, després del període napoleònic, s’hi van produir les grans revolucions socials (revolucions burgeses del 1820 i 1830, i la revolució obrera de París l’any 1848).

Les revoltes i la difusió dels ideals revolucionaris es van traduir en la fi o l’agonia més o menys prolongada de l’absolutisme monàrquic, alhora que sorgia a molts llocs d’Europa i a les colònies americanes una consciència nacional que es va materialitzar en la creació de nous estats.

La consolidació de la classe burgesa i el procés d’industrialització van provocar, durant les primeres dècades del segle XIX, un augment notable dels transports i l’aparició de noves formes d’energia. La població va créixer també considerablement, sobretot a les zones urbanes, on es van enderrocar les muralles que encotillaven les ciutats.

Aquest creixement demogràfic fou el resultat de factors diversos: retrocés de la mortalitat, augment de la producció d’aliments, progrés de la higiene i de la medicina, etc., i va comportar un fort procés de transformació urbanística. D’altra banda, els problemes derivats de la societat industrial van generar, a més, el sorgiment de noves doctrines socials, com el socialisme i l’anarquisme, i de moviments reivindicatius i revolucionaris.

Des d’un punt de vista artístic, es poden considerar com a nuclis bàsics de tot aquest període les ciutats de Roma i París. Roma va ser el focus principal de la recerca dels principis del neoclassicisme, i durant el període romàntic va ser centre artístic d’irradiació del moviment estètic dels natzarens, d’origen alemany.

Estil

(Romanticisme + Neoclassicisme)

Romanticisme

Els termes romanticisme i romàntic s’utilitzen sovint en el llenguatge comú per expressar una determinada actitud sentimental, generosa i idealista, i s’apliquen també a la descripció de fets i situacions –i fins i tot obres d’art- de totes les èpoques. Però, enfront d’aquest ús genèric, el terme Romanticisme, amb un significat precís, és el nom amb què es coneix el moviment cultural i artístic que sorgeix a Europa a l’inici del segle XIX.

El Romanticisme no sorgeix tan sols com un estil artístic, sinó també com una actitud vital que afecta tant a l’art, la literatura i la música com la manera mateixa de viure. Les arrels ideològiques del moviment romàntic s’enfonsen en els grans pensadors del segle XVIII, especialment en Rousseau i en la filosofia alemanya vinculada al naixement del nacionalisme.

Neoclassicisme

París va tenir una importància relativa durant el Neoclassicisme, malgrat que durant el període romàntic va esdevenir el lloc de referència obligat de l’art europeu. Aquest lideratge es va accentuar en el terreny pictòric, en el qual l’escola francesa va iniciar una influència que es va prolongar durant tot el segle XIX. Anglaterra, on es va desenvolupar el Prerafaelitisme, i Alemanya van ser també escenaris importants per a l’evolució, en cada cas, d’un Romanticisme propi i singular.

El Neoclassicisme es va desenvolupar en paral·lel a la Il·lustració i va coexistir des d’un punt de vista teòric amb la fi del Rococó. Però, a Anglaterra, fidel a l’esperit classicista, podem identificar ja a l’inici del segle XVIII un protoneoclassicisme, principalment pel que fa a l’arquitectura.

Malgrat les escasses mostres de pintura del món clàssic conservades, la pintura neoclàssica, com a reacció als divertiments del Rococó, es va inspirar en l’ordre i en l’equilibri de l’antiguitat. Fidels a aquest concepte, es van establir tres característiques pictòriques principals:

1. Aplicació estricta de la perspectiva lineal, situant els personatges en un pla únic (com en els relleus clàssics).
2. Predomini del dibuix sobre el color i ús de colors purs per precisar-ne els contorns; una llum freda dóna solemnitat al conjunt.
3. Predilecció per la temàtica del món clàssic, les figures nues i els continguts ideològics, heroics i moralitzadors.

Biografia de l’autor

Pintor i gravador, Francisco de Goya és un dels creadors més grans de tots els temps. Va aprendre l’ofici a Saragossa i l’any 1770 va viatjar a Itàlia, on va estudiar els mestres italians i va adquirir l’estètica neoclàssica i el gust per les figures al·legòriques. De tornada a Espanya va pintar els frescos de la basílica del Pilar de Saragossa i tot seguit es va traslladar a Madrid, sota la tutela del pintor de la cort Francisco Bayeu.

Recomanat per Bayeu, va ingressar a la Real Fábrica de Tapices el 1775 on va realitzar quatre sèries de cartons seguint els paràmetres classicistes del moment. Es va introduir als cercles aristocràtics de Madrid i va esdevenir el retratista de més anomenada a la cort, fins que el rei Carles IV el va nomenar pintor de cambra l’any 1789. L’any 1792, Goya va pronunciar un discurs a l’Acadèmia a favor de l’originalitat del pintor i de la necessitat d'alliberar-se de les rígides regles neoclàssiques i academicistes.

L’ambigua posició de Goya durant la Guerra del Francès (1808-1814) va fer que, acabada la guerra, perdés els seus privilegis. L’any 1824, decebut per la situació política a Espanya, governada aleshores per Ferran VII, es va refugiar a Bordeus, on va morir exiliat.

Descripció formal

La composició s’articula en dos grups: a l’esquerra, una filera de persones que ha estat, és o serà executada; a la dreta, l’escamot de soldats arrenglerats en diagonal. La llum, que il·lumina els personatges de l’esquerra i deixa en la penombra els soldats de la part dreta, reforça la diferenciació dels dos grups.

La figura amb els braços oberts que sembla encarar-se als soldats esdevé el focus central de l’obra, al voltant del qual es distribueixen les altres figures. Una ratlla de l’horitzó alta fa que l’espectador es converteixi en un protagonista més i, alhora, potencia el realisme del tema representat.

Goya descriu l’expressivitat dels personatges a partir d’escorços violents i amb una sàvia descripció de les actituds: por, horror, resignació, heroisme, etc. Per contra, els soldats francesos semblen autòmats, figures no humanes que representen màquines de matar. La gamma cromàtica és força reduïda –ocre, negre, blanc, groc i vermell– i les pinzellades llargues i obertes potencien el dramatisme.

Temàtica

El 24 de febrer de 1814, sis anys després del fet representat, Goya escriu al regent, el cardenal Lluís de Borbó, per oferir-se a “perpetuar per mitjà del pinzell les més notables i heroiques accions o escenes de la nostra gloriosa insurrecció contra el tirà d’Europa”, referint-se a Napoleó. El tres de maig va fer parella amb El dos de maig, conegut també com La càrrega dels mamelucs. A aquests dos quadres, alguns autors en volen afegir dos més, avui desapareguts: Aixecament dels patriotes davant el Palau Reial i La defensa del parc d’artilleria.

L’acció se situa a la muntanya del Príncipe Pío de Madrid, des d’on és visible, presumiblement, la caserna del Conde-Duque, l’arquitectura de la qual es dibuixa al fons de la composició. La inclusió en l’escena d’una dona i d’un frare és un tret de versemblança en la construcció de l’escena, perquè les dones s’havien afegit a la lluita i van ser també víctimes de la repressió, i perquè aquella nit va ser afusellat l’eclesiàstic Francisco Gallego y Dávila.

La figura de l’home amb els braços en creu es relaciona amb la crucifixió de Jesús, alhora que els colors groc i blanc, símbols heràldics del papa, simbolitzen l’Església, mentre que la llum és una metàfora de l’assistència divina als represaliats.

No se sap quina va ser la funció dels quadres pintats per Goya. Algunes hipòtesis suggereixen que havien de servir com a decoració d’un arc de triomf aixecat amb motiu del retorn de Ferran VII al tron d’Espanya, o bé per commemorar el Dos de Maig.

Models i influències

Goya s’acosta a l’esperit de denúncia de la guerra i de l’invasor francès que ja havia tractat en la sèrie de gravats Els desastres de la guerra (1810-1812). Per a la seva representació, el pintor aragonès recull l’herència de la cruesa dels martiris de sants pròpia de la tradició barroca, fent un ús dramàtic dels clarobscurs de la pintura espanyola i italiana del segle XVII. Alhora, converteix la imatge heroica característica del Neoclassicisme (El jurament dels Horacis de David) en icona romàntica dels qui lluiten per la llibertat.

Des del punt de vista compositiu i temàtic, aquest quadre va influir sobre L’afusellament de Maximilià de Manet i La matança de Corea de Picasso, artista que també denuncià els horrors de la guerra en moltes altres obres, la més famosa de les quals és Guernica.