La Madeleine i Eros i Psique: Anàlisi de l'Art Neoclàssic

L'església de la Madeleine de Vignon

Documentació general

• Localització: Plaça de la Madeleine, París
• Material: Pedra
• Estil: Neoclàssic
• Tipologia: Església
• Sistema constructiu: Arquitravat i voltat
• Autor: Pierre-Alexandre Vignon (1806-1842)

Context històric i cultural

L'obra es va iniciar el 1806, a principis del segle XIX, en ple període neoclàssic, marcat per la influència de l'Imperi Napoleònic.

Anàlisi formal

Elements de suport

• Columnes d'ordre corinti
• Mur de la cel·la
• Pòdium elevat

Elements suportats

• Coberta a dos aiguavessos
• Cúpules sobre petxines
• Entaulament clàssic

Anàlisi de l'espai

Espai exterior

• Temple octàstil (vuit columnes al pòrtic) i perípter monòpter.
• Columnes corínties amb fust acanalat de 20 metres d'alçada.
• Planta rectangular sobre un pòdium elevat de 7 metres amb 28 graons.
• Fris amb la inscripció: D.O.M. SUB. INVOC. S. M. MAGDALENAE.
• Coberta a dos aiguavessos.
• Frontó oriental amb l'escultura del Judici Final, obra d'Henri Lemaire.

Espai interior

• Nau única de planta rectangular.
• Estructurat en tres trams quadrats, coronats per cúpules semiesfèriques sobre petxines.
• Absis semicircular al presbiteri, decorat amb un fresc on Crist i la Madeleine són acompanyats per personalitats històriques de l'època de Napoleó.
• Cel·la de grans dimensions i fosca, decorada amb marbre, daurats i escultures.

Interpretació: contingut i significat

L'edifici busca comunicar sensacions de grandiositat i força, malgrat l'absència de creus a l'exterior. Vignon va crear una arquitectura d'inspiració romana amb un caràcter francès, atorgant a l'edifici un fort component nacionalista. En els relleus del frontó es representa el Judici Final: Crist apareix flanquejat a la dreta per l'arcàngel Sant Miquel, vencedor dels condemnats (que tipifiquen els vicis), i a l'esquerra per Maria Magdalena, representada com a dona pecadora que simbolitza el penediment. L'emperador Napoleó va donar suport i va contribuir a estendre l'art neoclàssic com un intent d'identificar-se amb els emperadors romans, un mitjà ideal per al seu objectiu de glòria i immortalitat.

Funció

El projecte original era una església, però arran dels esdeveniments de la Revolució Francesa, va ser transformat en Temple de la Revolució per la seva proximitat a la Place de la Concorde, lloc on van ser guillotinats Lluís XVI i Maria Antonieta. Sota les directrius de Napoleó, el projecte de Vignon va adquirir una funció commemorativa: un temple laic per guardar-hi trofeus i les banderes preses als enemics. La seva monumentalitat tenia la funció d'enaltir el poder de l'emperador i honrar el seu exèrcit. A partir de 1842, quan l'ús cívic es va traslladar a l'Arc de Triomf, va recuperar la seva funció religiosa. Actualment, és una església cristiana dedicada a Maria Magdalena.

Models i influències

El neoclassicisme pren com a referències directes el món clàssic grecoromà. Vignon es va inspirar en la Maison Carrée de Nimes, introduint dos canvis significatius: un pòrtic octàstil (diferent de l'hexàstil de la Maison Carrée) i una monumentalitat molt superior en les dimensions. Aquesta tipologia de temple, especialment els pòrtics, és una constant en moltes obres neoclàssiques, com el Panteó de París (obra de Soufflot) o la Gliptoteca de Munic (construïda per Von Klenze).

Eros i Psique d'Antonio Canova

Documentació general

• Localització: Museu del Louvre, París
• Material: Marbre blanc
• Estil: Neoclàssic
• Tema: Mitològic
• Tipologia: Escultura exempta, grup escultòric
• Cromatisme: Monocroma
• Dimensions: 1,55 m x 1,68 m
• Autor: Antonio Canova (1787-1793)

Context històric i cultural

L'obra va ser creada entre 1787 i 1793, a finals del segle XVIII, en el moment àlgid de l'estil neoclàssic, que reaccionava contra els excessos del Rococó.

Anàlisi formal

Composició

• Les dues figures s'entrellacen formant una 'X' dinàmica.
• Els braços d'Eros i Psique creen un cercle que esdevé el punt focal de l'obra.
• Captura un moment de gran passionalitat i erotisme, visible en el gest d'Eros agafant Psique pel pit i per darrere del cap.

Llum

• La llum llisca suaument per tota l'obra, creant un difuminat suau gràcies al marbre blanc, polit amb pedra volcànica, calç i àcid.
• El tractament de la superfície genera un joc de llums clares i fortes que accentua els volums.

Policromia

L'obra és monocroma, seguint la creença neoclàssica que valorava la puresa del marbre blanc, una idea que avui sabem que és una interpretació errònia de l'art clàssic grec.

Ritme i moviment

Les figures adopten posicions molt forçades que, tanmateix, assoleixen un perfecte equilibri de moviment. Les postures contraposades generen un ritme dinàmic i harmoniós.

L'atenció de l'espectador

L'atenció es concentra en el gest d'apropament dels dos rostres, a punt de besar-se, que transmet una intensa sensualitat.

Temps

L'escultura expressa una voluntat d'eternitzar l'instant de l'amor, fusionant tendresa i desig.

Interpretació: contingut i significat

Font literària: "L'ase d'or"

El tema està extret de L'ase d'or d'Apuleu (segle II dC), l'única novel·la llatina que s'ha conservat sencera. Narra la història d'un home interessat en la màgia que es converteix accidentalment en ase. Un dels episodis d'aquesta trama és el relat mitològic d'Eros (l'amor físic) i Psique (l'ànima o la ment).

El mite d'Eros i Psique

Psique, una princesa d'una bellesa extraordinària, desperta la gelosia de Venus. Eros s'enamora d'ella i la visita cada nit en la foscor. Quan Psique, incitada per les seves germanes, intenta descobrir la identitat del seu amant amb una espelma, una gota de cera cau sobre Eros, que fuig enfadat. Per recuperar el seu amor, Psique ha de superar diverses proves imposades per Venus. L'última consisteix a baixar a l'inframon per recollir en un càntir el secret de la bellesa de Prosèrpina. Tot i la prohibició, Psique obre el recipient i cau en un son profund, semblant a la mort. L'escultura representa el moment precís en què Eros la desperta amb un petó.

Aquesta obra és una imatge paradigmàtica de l'amor, un símbol de la unió entre la passió carnal i l'amor pur, i una recerca constant d'un ideal de bellesa.

Funció

L'obra va ser encarregada pel coronel britànic John Campbell, Lord Cawdor, per decorar el saló de la seva vil·la. Poc després, va ser adquirida pel general Murat, un dels homes de confiança de Napoleó. L'emperador va quedar-ne tan admirat que va tutelar l'artista.

Models i influències

Models

Canova va crear altres obres mestres d'inspiració clàssica, com Perseu amb el cap de Medusa o el retrat de Paulina Borghese com a Venus Vencedora.

Influències

• El referent principal és el model clàssic (ideal de bellesa, tractament de la figura humana, claredat compositiva i ús del marbre), que Canova coneixia a través de les grans col·leccions italianes (Campidoglio, Farnese i Pius Clementí).
• L'obra és una reacció estètica contra els excessos decoratius i la frivolitat del Rococó.
• Canova va influir en molts artistes neoclàssics i va ser precursor de l'escultura contemporània. A Catalunya, la seva influència és visible en artistes com Damià Campeny (Lucrècia) i Antoni Solà.