Locke: Substància, Coneixement i el Jo

La Substància Segons Locke

Locke aborda la qüestió de la substància de manera diferent a Descartes. No es pregunta "què existeix?" o "quines són les categories ontològiques fonamentals?", sinó "què permet que algunes combinacions d'idees es considerin com a idees que representen qualitats d'una única cosa?".

Locke afirma que la noció de substància no fa referència a quelcom que pugui ser conegut directament. La substància no pot ser coneguda, només pot ser suposada. Mai percebem la substància (per exemple, una poma), sinó les seves qualitats.

Aquesta concepció de la substància és, però, insatisfactòria perquè Locke no explica per què les coses necessiten un substrat per a percebre's juntes de manera cohesionada.

Tipus de Coneixement Segons Locke

1. Coneixement Intuïtiu

   És la percepció immediata de la conveniència o de la inconveniència de les idees entre elles, sense cap idea intermediària. Aquesta intuïció és evident i produeix certesa. La ment no s'ha d'esforçar per conèixer, sinó que percep la veritat de manera immediata.

   Allò que coneixem de manera intuïtiva és el JO, la CONSCIÈNCIA.

2. Coneixement Demostratiu

   Consisteix a comparar idees i a percebre'n la conveniència o la inconveniència per mitjà d'altres idees que serveixen com a proves per a la demostració. És la raó la que percep aquests lligams entre les idees, seguint el fil de la deducció. La ment, doncs, no coneix de manera immediata, sinó que ha de fer l'esforç d'elaborar un raonament que procedeix amb idees intermediàries.

   Aquest és el tipus de coneixement propi de les matemàtiques, però també coneixem d'aquesta manera l'existència de Déu.

3. Coneixement Sensitiu

   És el tipus de coneixement que prové dels nostres sentits, de la nostra sensibilitat.

Coneixement de les Substàncies Cartesianes

El Món

El coneixement del món és un coneixement sensitiu. El món és la causa desconeguda de les nostres idees, i sabem que existeix perquè en tenim idees. No obstant això, si recordem la teoria de la representació, sabem que allò que coneixem són les idees, i no pas els objectes del món. Per tant, Locke dirà que el coneixement sensitiu no és evident, i que és el menys fiable dels tres.

Déu

El coneixement de Déu és un coneixement demostratiu. La demostració de la idea de Déu és la següent (argument cosmològic):

1. Nosaltres, en considerar la nostra existència, podem tenir la certesa que existeix un ésser real (nosaltres mateixos).
2. El no-ésser no pot causar res.
3. Per tant, hi ha d'haver un ésser que en sigui la causa. Aquest és Déu.

Per a Locke, l'existència de Déu és l'única existència que pot ser demostrada.

El Jo

El coneixement del jo o la consciència és un coneixement intuïtiu. El coneixement de la pròpia ment és, doncs, evident.

El Jo de Locke

El "jo" per a Locke està deslligat de l'ànima. El jo no és una substància, sinó que pertany a la consciència. La nostra consciència, dirà Locke, es presenta de manera evident per si mateixa. De fet, Locke dirà que no és possible percebre sense ser conscient que s'està percebent.

Així, el nostre coneixement de la consciència és evident, però depèn de l'experiència i de la memòria d'aquestes experiències.

Per a Locke són clares dues coses:

1. La consciència és un producte de l'experiència.
2. La consciència fa al subjecte.

El fet que Locke anomeni consciència al jo en lloc de considerar-lo com una substància no és casual. Les substàncies del món extern (com una poma) són substrats, però la consciència és quelcom diferent a un substrat. Mentre que la substància és estàtica, la consciència és dinàmica: canvia amb l'experiència.