Lluís Domènech i Montaner i el Palau de la Música a Barcelona

Catalogació i Context Històric

L'edifici s’anomena El Palau de la Música Catalana i va ser dissenyat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Va ser construït a la ciutat de Barcelona entre 1905 i 1908.

Estil i Materials

És d’estil modernista i la seva construcció utilitza una combinació de materials:

• Ferro
• Vidre
• Ceràmica
• Maons

Lluís Domènech i Montaner: Arquitecte Clau

Lluís Domènech i Montaner va obtenir el títol d’arquitectura l’any 1873 i, a partir de llavors, va realitzar diversos edificis a l’Eixample de Barcelona. L’any 1900 es va consolidar com un dels grans mestres del modernisme català, construint edificis on aconseguia una integració intel·ligent de l’arquitectura i de les arts decoratives.

Domènech va desenvolupar una important tasca docent i investigadora des de la seva càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. També va participar activament en la vida sociocultural catalana, arribant a ser diputat a les Corts de Madrid.

El Modernisme Català

El Modernisme és un estil orientat, sobretot, a un gran desenvolupament de la decoració tant a les façanes com als interiors. El Modernisme produeix un gran desenvolupament de les Arts Decoratives, afavorides per l'"horror vacui" que forçava a decorar totes les superfícies (vegeu la Casa Garí a Argentona o la Casa Macaya a Barcelona com a exemples).

L'arquitectura modernista a Catalunya no es va manifestar només en edificis residencials, sinó que es va expressar àmpliament també en edificis institucionals, religiosos, sanitaris i assistencials, educatius, industrials i fins i tot edificis d’oficines.

Anàlisi Formal i Estructural

L'Espai Exterior i la Façana

L'edifici es troba situat en un terreny que fa cantonada, de dimensions irregulars i en un espai reduït. A la unió de les dues façanes hi trobem una escultura de Miquel Blay que fa referència a una al·legoria de la cançó popular. Aquesta escultura està formada per dues parts:

1. La llar, a través de figures femenines i infants.
2. El món del treball, representat per un operari, un pagès i un pescador que sostenen la música de la cançó.

Tot aquest conjunt està precedit per la figura de Sant Jordi. A la façana principal hi destaca un mosaic que escenifica La Balanguera, flanquejada pels cantaires de l’Orfeó i, al fons, les muntanyes de Montserrat.

L'Espai Interior: Distribució

L’element central és la sala d’audicions, entorn de la qual giren els altres espais. L’espai interior es divideix en tres parts principals:

• La part dels accessos.
• L’auditori (sala principal).
• L’escenari.

L’escenari, el pati de butaques i les llotges no presenten la separació típica, sinó que s’integren en un conjunt articulat. A la part superior de l’escenari no s’hi va construir cap arc, com era habitual, sinó que l’espai queda delimitat per dos grups escultòrics: un representant la música popular i l’altre la música culta. Al fons de l’escenari hi trobem figures femenines que toquen diversos instruments; són bustos esculpits que sorgeixen de la paret i sobresurten dels seus cossos.

A la sala principal destaca el gran vitrall del sostre en forma de cúpula invertida, que aporta llum natural a l’interior.

Construcció i Estructura

En la construcció i en la decoració de l’interior es van unir íntimament l’arquitectura, la pintura, l’escultura i les arts decoratives en general. En aquest sentit, reuneix les característiques que van fer que la burgesia dominant, culte i de caràcter nacionalista donés suport amb entusiasme al modernisme: era un moviment que enllaçava amb l’herència del gòtic nacional dels segles XIV i XV i que responia a les demandes de modernitat de la burgesia industrial, que valorava les innovacions tècniques i estètiques i que volia fer ostentació del seu gust refinat i de la seva riquesa.

El suport de l’estructura s’aconsegueix mitjançant un entramat metàl·lic i columnes de ferro. L’estructura dona suport a una gran capsa de vidre que combina aquest material amb altres com la ceràmica, els maons i la terrissa. Les càrregues es troben concentrades en punts molt concrets que alliberen els murs de la responsabilitat de sostenir el conjunt, utilitzant el ferro en lloc de la pedra.

L’autor també utilitza tècniques de caràcter popular, com ara les petites voltes entre biga i biga (revoltons), la terrissa i les columnes revestides de rajola.

Significat, Funció i Models

Integració Urbanística

Pel que fa a l’entorn de l’edifici i la seva integració urbanística, podem observar que es troba ubicat en una cantonada d’un petit carrer del centre de Barcelona. La seva edificació en un punt tan poc vistós respon a la voluntat dels membres de l’Orfeó de construir la seva seu a prop d’on vivien la majoria dels cantaires i dels associats.

Simbolisme i Contingut Nacionalista

El fort caràcter catalanista de l’Orfeó va fer que el Palau de la Música adquirís, des d’un principi, un gran valor simbòlic. La vinculació a l’entitat dels artistes catalans més carismàtics, la utilització de referents populars i les al·lusions a la pàtria catalana (ja fos mitjançant al·legories o bé representacions de les quatre barres de la bandera catalana, que van haver d’estar amagades durant la dictadura franquista) van fer de l’edifici tot un emblema patriòtic lligat al moviment cultural de la Renaixença.

En paraules de l’autor: “El Palau de la Música Catalana serà el temple de l’art català i el Palau del nostre renaixement.”

Funció de l'Edifici

La funció de l’edifici era acollir la seu de l’Orfeó Català, fundat l’any 1891, i alhora servir com a sala de concerts.

Models i Influències

El Palau de la Música Catalana aconsegueix combinar a la perfecció la tradició constructiva catalana i la modernitat.

Tradició Constructiva Catalana

La tradició s’aprecia en la recuperació de materials, com el maó, i en els sistemes de construcció (l’ús de la volta catalana), i la recuperació de l’herència del període gòtic.

Innovació i Modernitat

Tant les innovacions tècniques com l’ús del ferro i vidre i la concepció unitària de la sala, que integra el públic i els intèrprets en un sol espai, són trets de modernitat que el Palau comparteix amb altres sales contemporànies com l’Auditorium de Louis Sullivan a Chicago.

El Palau de la Música és un autèntic manifest del modernisme i de l’orgull nacionalista de l’època: els principals artistes del moment hi van col·laborar i hi van deixar constància del dinamisme de la societat catalana del segle XX. L’edifici combina la tradició constructiva, sobretot el gòtic, amb la modernitat fent ús del ferro i del vidre.