Llibertat de Pensament i la Importància de la Discussió

Llibertat de Pensament, de Discussió i Fal·libilitat Humana

Donat que la qüestió de la llibertat és de la màxima importància per al desenvolupament humà, caldrà saber què hem d’entendre per llibertat.

La llibertat comprèn:

• Llibertat de consciència (de pensament i sentiment sobre totes les matèries, pràctiques o especulatives, científiques, morals o teològiques),
• Llibertat d’expressió (d’expressar i publicar les opinions),
• Llibertat d’actuació,
• Llibertat de reunió (per a tots aquells fins que no siguin perjudicials als altres).

Cap societat no és lliure, sigui quin sigui la seva forma de govern, si no es respecten totes i cadascuna d’aquestes llibertats.

I d’entre les llibertats, la primera és la llibertat de pensament i discussió, llibertat que cal alhora preservar i dur fins a les seves darreres conseqüències.

És per això que negar-se a escoltar una opinió, perquè s’està segur que és falsa, equival a afirmar que la veritat que es posseeix és la veritat absoluta. Tota negativa a una discussió implica una presumpció d’infal·libilitat. Desgraciadament, per al bon sentit de la humanitat, el fet de la seva fal·libilitat està lluny d’atènyer en els seus judicis pràctics [els que fan referència als àmbits més “ideològics”, com ara l’ètica, la política, la religió] la importància que sempre li és concedida en teoria [en l’àmbit de les ciències]. De manera que cal prendre tota mena de precaucions contra la pròpia fal·libilitat.

I les precaucions més grans cal adoptar-les respecte als àmbits en què més fàcilment es pot destil·lar una sensació de falsa infal·libilitat:

• L’àmbit del que afirma el seu partit,
• la seva secta,
• la seva església,
• la seva classe social,
• el seu país o
• la seva època.

I és que cal tenir sempre present que hi ha una gran diferència entre presumir que una opinió és vertadera, perquè oportunament no ha estat refutada, i suposar que és vertadera a fi i efecte de no permetre la seva refutació.

Cal assumir, doncs, la nostra fal·libilitat i actuar sempre en conseqüència. Però, a més, també cal reconèixer una altra molt important:

I és que una qualitat de la ment humana, font de tot el que hi ha de respectable en l’home, tant com a ésser intel·lectual com a ésser moral, és que els seus errors són corregibles. Tota la força i valor del judici humà depèn d’aquesta única propietat, segons la qual pot passar de l’error a la veritat.

Absoluta Llibertat Personal i Responsabilitat Social

Però, com és possible això? Com la nostra ment pot passar de l’error a la veritat?

L’home és capaç de rectificar les seves equivocacions mitjançant l’experiència i la discussió, que ens mostra com ha de ser interpretada l’experiència.

L’única manera que té l’home d’atansar-se al total coneixement d’un objecte és escoltant el que pot ser dit d’ell per persones de totes les opinions, i estudiant tots els modes de què pot ser considerat pels diferents caràcters d’esperit. Cap savi adquirí la seva saviesa per altre procediment; ni és propi de la naturalesa humana adquirir la saviesa d’una altra manera. L’hàbit constant de corregir i completar la seva pròpia opinió comparant-la amb la dels altres, lluny de causar dubte i vacil·lació a l’aplicar-la a la pràctica, és l’únic fonament sòlid d’una justa confiança en ella; ja que, coneixedor de tot el que si més no òbviament pot dir-se contra ell i havent pres la seva posició contra tots els seus contradictors –sabent que ha buscat les objeccions, en comptes d’eludir-les, i que de cap lloc ha pogut obtenir nova llum que llançar sobre l’assumpte–, té dret a considerar el seu judici millor que el de qualsevol altra persona o multitud que no l’hagi fet passar per un procés semblant.

És per això que les creences en les quals major confiança dipositem no tenen més salvaguarda per a mantenir-se que una permanent invitació a tot el món perquè provin la seva manca de fonament. [...] Aquesta és la certitud a què pot arribar un ésser fal·lible, i aquest és l’únic camí d’atènyer-la.